Albert Rumbo guanya el Premi Rafael Patxot amb un treball sobre la politització de la Patum

El treball comença amb la institució de la festa. "No tenim cap document fundacional de la Patum però sabem que en el seu origen s'agafen uns elements que participen a la processó del Corpus i, per tant de l'autoritat religiosa, per fer-los ballar abans i després de l'ofici en honor a les autoritats civils", ha recordat Albert Rumbo a Regió7. Aquesta és la primera utilització política de la festa, considera, tot i que des de que s'institueix el Corpus i hi ha Patum i fins al final de la dictadura "trobem diversos exemples, alguns de més destacats i d'altres, més anecdòtics", ha afegit.

Segons Rumbo, "qualsevol festa important, com la Patum, ha estat polititzada sempre". L'historiador destaca que "com més enrere busquem, tenim un handicap, que és la manca d'informació i per tant, ens pot semblar que hi ha menys usos polítics de la cultura en general". En aquest sentit ha destacat que, per exemple, durant les primeres èpoques ja hi ha elements que són religiosos que passen a ser civils; que durant el segle XVII i XVIII hi ha poques Patums extraordinàries documentades, i, en canvi que a final del XVIII i sobretot durant el segle XIX és l'època "d'una utilització més accentuada de la festa, fins i tot podríem dir de banalització", considera "Ja no és tant que s'utilitzi sinó que per qualsevol cosa es fa una Patum extraordinària. Això comença al final de la Guerra Gran, el 1795, i es manté durant el segle següent . Per exemple, en tres mesos de diferència, trobem documentat que fan Patum perquè han guanyat els lliberals i després perquè han guanyat els absolutistes. Totalment contradictori, però perquè qualsevol fet extraordinari suposava fer Patum", ha destacat.

Per altra banda, l'historiador ha recalcat que al llarg de tots els temps, hi ha hagut altres elements més anecdòtics dins de la festa, que poden ser considerats també usos ideològics de la cultura popular, com el fet pintar el tabal o de si les comparses ballaven de cara a l'església o no, entre d'altres.

Rumbo s'ha dedicat a aquesta recerca arran d'altres treballs d'investigació sobre el paper de la Patum durant les Guerres carlines o la Guerra de Successió. "Vaig veure que s'hi podia aprofundir i investigar més àmpliament com es vivia la festa durant conflictes bèl·lics i en general, quin ús se'n feia des dels règims independentment de la ideologia", ha explicat. Rumbo s'ha mostrat satisfet de l'obtenció d'aquest premi, que valora l'esforç en el camp d'investigació de la festa declarada Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. "He estudiat molt la Patum, i me'n adono que com més coses sé, més me'n falten per saber", assegura. Després d'aquesta publicació, confessa que encara hi ha "molt camp per recórrer" i "molts arxius per remenar que ens poden donar algunes sorpreses".

Poques prohibicions de la festa

Tot i que la Patum va ser utilitzada per tots els corrents ideològics, han estat pocs els que han intentat prohibir-la al llarg de la història. En el treball, Rumbo recull dues dates en que la festa possiblement no va celebrar-se: el 1629 i el 1714, acabada la Guerra de Successió. En cas de confirmar-se aquests casos, serien els únics de prohibició de la festa per part d'algun règim polític o religiós dels quals se'n té constància.

Nova data de prohibició

Al llarg de la investigació, però, l'historiador sí que ha localitzat un document que variaria una data que fins al moment tots els experts i investigadors sobre la festa havien donat per vàlida sobre una de les prohibicions de la Patum. Tal i com recull Rumbo en el seu treball "malgrat tractar-se d'una referència coneguda, transcrita i comentada manta vegades, un error en la seva datació fa que pugui aportar dades noves i elements inèdits. La prohibició de 1629 fou donada a conèixer per primera vegada pel Doctor Ramon Huch i Guixer (1864-1927), i ha estat replicada posteriorment per tots aquells que hem escrit sobre La Patum sense comprovar-ne l'autenticitat. El Doctor Huch data la redacció de les Constitucions Sinodals de la Diòcesi de Solsona, on apareix l'esmentada prohibició, l'any 1689, i n'atribueix l'autoria al bisbe Miquel de los Santos de San Pedro. Revisant l'episcopologi solsoní hom s'adona que Miguel de los Santos fou bisbe de Solsona entre els anys 1624 i 1630, mentre que l'any 1689 ho era el madrileny Manuel de Alba. És per aquest motiu que hem volgut anar a la font original i hem pogut comprovar que el Doctor Huch erra en la data del document, que no fou redactat l'any 1689, sinó el 1629. la notícia aportada pel Doctor Huch (i copiada per tots aquells que hem vingut darrera) continua tenint la mateixa importància, però ens porta a replantejar el context històric de la mateixa, doncs resulta evident que no és el mateix si se situa 60 anys abans quan la parròquia de Santa Eulàlia, a la plaça de Sant Pere, no existia i estava situada al Castell de Berga, el que suposava un recorregut processó diferent."