Toni Barat ha dedicat bona part de la seva vida al sector de l'hostaleria al darrere de la barra del Celler La Tosca de Berga al passeig de la Pau. Un edifici que havia acollit el centre d'operacions de la Reial Junta Superior Governativa del Principat, la Junta de Berga a la primera guerra Carlina. Això passava a la primera meitat del segle XIX molt abans que els seus avis lloguessin el que havien estat les cavallerisses de l'edifici propietat de la família Caus-Sistach. Així va començar la llarga història d'un negoci familiar que primer va ser una botiga de queviures coneguda com a cal Jové i, posteriorment, transformada en un bar, va esdevenir el Celler La Tosca. Al capdavant de la Tosca, Barat va entrar a formar part de la junta de l'Associació d'Hostaleria i Turisme del Berguedà el 1985 -llavors el Gremi d'Hostaleria- de la qual ha estat el president durant molts anys. Després d'un temps buscant relleu, ara ha tancat una etapa com a responsable de l'entitat. Un nou equip ha agafat les regnes de l'associació.

Si mirem enrere, ha estat fàcil el camí per acabar-vos assentant com a Associació d'Hostaleria i Turisme?

No. La nostra primera idea era funcionar com a gremi, però no funcionava. Ens vam ajuntar amb una associació de turisme amb la qual compartíem molts socis. A partir d'aquí vam crear l'associació d'hostaleria i turisme, i més tard ens vam associar amb la cambra per poder treballar junts i optimitzar recursos. Finalment, l'última agrupació amb qui ens vam associar va ser l'associació de turisme rural, amb qui també compartíem recursos.

Sembla, doncs, que el camí no ha estat fàcil.

No. Durant aquest temps ens hem hagut d'anar reinventant. Nosaltres estàvem afiliats a la Federació d'Hostaleria de Barcelona, però és una associació tan gran que no ens sentíem protegits, ja que ells dedicaven més esforços als grans hotels de Barcelona i a les zones turístiques de la Costa Brava i la Costa Daurada.

I davant d'aquest paradigma, quina va ser la solució?

Ens vam assabentar per altra gent que hi havia la Federació de Lleida que tractava temes més propers i ens hi vam afiliar. Aquesta Federació comprèn tot el que és Lleida, la Vall d'Aran i altres poblacions que pertanyen a altres comarques de la Catalunya Central. Aquí ens trobàvem més representats perquè coincidíem amb ells amb els mateixos problemes i teníem assessorament directe.

Quins van ser els objectius que us vau fixar?

El que volíem nosaltres era tenir una identitat pròpia i ser completament independents de qualsevol influència. Per això, ens vam establir en una oficina al Passeig de la Pau per tenir una seu pròpia. A més, volíem mantenir viu el gremi perquè durant els últims anys ha tingut una sèrie de canvis a causa de circumstàncies com la crisi econòmica i altres. Més concretament, volíem fer cursets, donar formació a la gent i vam anar creant productes identificatius, com la cuina del Berguedà, que és la que ens va donar més renom.

Com comenta, la crisi es va notar i molt. Ara sembla, des de fa un parell d'anys, que ens estem recuperant. Aquest fet també s'ha notat al sector de l'hostaleria i el turisme al Berguedà?

Jo ja fa més d'un any que estic deslligat del tema, però sí que és cert que sembla que hi ha brots de millora. La gent ara comença a gastar més perquè sap exactament el que pot gastar en relació amb el seu sou, i aquest fet es nota.

Centrant-nos en el turisme, quina importància té dins la comarca?

És el futur. El sector té un pes molt important a causa, també, que la indústria, les fàbriques i els comerços tampoc no és que vagin sobrats. Tenim una sèrie de condicionats que fan que el turisme, a la llarga, quan la situació econòmica millori i els joves agafin el relleu amb noves idees i amb propostes emprenedores, tingui un molt bon futur a la comarca.

Si posem la mirada en el futur, què creu que pot passar?

En aquests últims anys nosaltres havíem apostat clarament per tres temes: el primer és el parc de la natura, que ens semblava que era una bona sortida per a una zona que està pràcticament despoblada i sense cap mena d'interès. Segons les referències, semblava que havia de ser una zona pròspera, però per diversos motius, a vegades més polítics que no pas d'altre tipus, de moment no s'ha fet.

I els altres dos?

La segona aposta és Rasos de Peguera. Jo crec que en el moment que es va tancar Rasos de Peguera vam fallar tots: va fallar el propietari i va fallar la societat civil de la comarca, que havíem d'haver fet més pressió perquè no es tanqués o s'obrís una alternativa, com s'ha fet amb Vallter, Boi Taüll i La Molina. I, finalment, el tercer és Queralt. Ens sembla malagua-nyat que no hi hagi un restaurant o una hostatgeria, alguna cosa que estigués millor que el que hi ha ara. És un balcó a la nostra comarca que molt poques poblacions tenen.

Es poden desencallar aquests tres temes en un futur?

Jo crec que sí. S'ha de lluitar i s'hi ha d'anar donant voltes. Jo també crec que si l'economia en general millora una mica, també hi pot ajudar.

Ja per tancar l'entrevista, ara que s'ha jubilat, a què dedicarà el teu temps lliure?

Faig moltes coses, el que passa és que faig les coses que vull en el moment que vull. Tinc moltes coses endarrerides que m'agrada anar fent. A més, m'agrada molt la fotografia i tinc aficions com anar amb bici i esquiar. També m'agrada molt voltar.