El 4 de juliol del 1994, avui just fa 25 anys, va iniciar-se un dels incendis forestals que van marcar un abans i un després en la història del país, i concretament de les comarques del Berguedà i el Bages i dels veïns que van patir-ne les devastadores conseqüències. Un quart de segle després, i amb la sentència que confirma que Endesa haurà d'indemnitzar els propietaris afectats acabada de sortir dels tribunals, quatre bombers que van viure a primera línia aquells fatídics dies expliquen a Regió7 com els recorden.
Màrius Guals i Toni Baños, actualment al Parc de Bombers de Berga; i Víctor Fernández i Ramon Vidal, caporal i segon cap del Parc de Manresa, respectivament, van participar activament en l'extinció dels focs de fa vint-i-cinc anys. Tots des de perspectives diferents i sense coincidir en el terreny, però amb la mateixa sensació de «descontrol» en trobar-se davant d'un foc «desproporcionat i que avançava molt ràpidament sense donar-nos temps a actuar», assegura Màrius Guals. «Amb els focs del 94 vam patir per la vida en més d'un moment i ni els mateixos bombers estàvem gens segurs», afegeix. Tots coincideixen que aquell estiu van donar-se «les pitjors condicions. Veníem d'una primavera de sequera acumulada i d'una Setmana Santa que havia registrat el rècord d'incendis forestals de Catalunya, i s'hi va sumar una temperatura d'entre 35 i 40 graus i una humitat molt baixa, del 12%», afirma Víctor Fernández. «Unes condicions extremes que, afegides als pocs recursos i a la manca d'organització per la simultaneïtat de focs arreu de Catalunya, van complicar-ho encara més», destaca.
Tots quatre recorden que fa vint-i-cinc anys les condicions dels equips de bombers eren més deficients tècnicament i pel material. «Es van evacuar milers de persones, però mai es va tenir constància de la quantitat real, així com tampoc se sabia quantes persones estaven treballant en les tasques d'extinció», diuen. «Sortíem del parc un conductor i un bomber, i de seguida se'ns hi enfilaven desenes de veïns que ens venien a ajudar. Això ara seria impensable, perquè únicament entren a les zones d'incendi les persones formades i especialitzades», recorden.
A més a més, el segon cap de bombers de Manresa, Ramon Vidal, assegura que «actualment es treballa d'una manera molt més coordinada amb equips de control que estan darrere d'un ordinador però que són clau a l'hora de posicionar vehicles i de garantir una seguretat per atacar els focs». També es treballa de manera paral·lela amb els Grups d'Actuació Forestal. En aquest sentit, Toni Baños i Màrius Guals expliquen que «ara existeixen les geolocalitzacions, per exemple, i tot està molt més controlat que fa vint-i-cinc anys».
Tots quatre també recorden amb «pànic» les imatges que no se'ls esborraran de la memòria. «Havíem de salvar moltes persones i evacuar moltes masies i no donàvem l'abast de res, el foc ens envoltava i per molta aigua que tinguéssim als camions, era inútil, perquè durant molts dies l'únic que vam poder fer va ser intentar apagar un foc que només avançava». Per a Vidal, per exemple, «es feia dur, els anys després dels grans focs, participar en l'extinció d'incendis forestals. Teníem por perquè no sabíem si es repetiria el desastre del 94».
