«Durant sis anys vaig ignorar que patia un trastorn obsessiu, i això ha estat el pitjor»

L'escriptor anglès ha estat aquesta setmana a Berga per participar en una de les sessions per la lluita contra l'estigma en salut mental dirigida a professionals dels mitjans de comunicació locals. Tree és una de les poques personalitats mediàtiques que han reconegut públicament que pateix una malaltia mental, i dels pocs que formen part de campanyes per fer pedagogia per la integració a la societat dels que pateixen aquesta problemàtica, iniciatives que també busquen la prevenció i la detecció precoç de nous casos.

«Als 14 anys vaig començar a experimentar unes pors que jo considerava absurdes, però que en el meu cap eren molt reals. Eren unes sensacions ridícules i que no podia explicar a ningú perquè em pensava que era l'única persona del planeta que tenia aquestes pors. Durant sis anys vaig ignorar que patia un trastorn obsessiu, i això ha estat el pitjor de tot el procés», explicava Tree. «La meva ignorància va fer que no sabés què m'estava passant, perquè mai havia sentit res que s'hi assemblés, i jo m'inventava històries per fer front a aquestes pors i justificar-les, fins que després de sis anys vaig tenir una crisi nerviosa i al meu cervell va esclatar tot», va relatar. Era a Londres a final de la dècada dels 70, quan va demanar ajuda als seus pares, que van portar-lo al psiquiatre, i li va diagnosticar una neurosi obsessiva, «un terme que ja no es fa servir i que ha passat a dir-se trastorn obsessiu. Vaig quedar sorprès quan vaig saber que el que em passava tenia nom», va explicar.

Tree va ser pacient d'un hospital de dia en el qual va compartir sessions de psicoteràpia en grup amb «persones que patien depressions, alcohòlics, drogoaddictes... jo era l'única persona que patia un trastorn obsessiu i allà no es distingia ningú pel que tenia, tot i que eren malalties molt diferents». L'escriptor recorda que a l'inici el tractament li va fer «perdre del tot la personalitat» i va patir diverses recaigudes «que em van fer pensar que no me'n sortiria mai més: em costava caminar sol pel carrer, trobar-me amb els amics...».

De mica en mica va començar a recuperar-se, gràcies als tractaments i també amb l'ajuda de psicofàrmacs -que encara pren amb petites dosis-, i també dels professionals mèdics i dels seus amics. «Una psicòloga em va dir que era jo qui havia de fer la feina per sortir-me'n, perquè jo m'havia creat el problema i que realment el més complicat i el que em feia més por era enfrontar-me a la vida real. Això em va ajudar molt i vaig començar a fer canvis que em van fer sentir que realment ja estava vivint la meva vida», va relatar. Un dels canvis complicats va ser el de trobar feina. «Com que havia estat diagnosticat amb una malaltia mental, només podia accedir a feines de curta durada, fins que vaig tenir l'oportunitat de treballar en una companyia de transports, fent una feina molt mecànica però que va ajudar-me a veure que podia treballar», explicava. «Vaig aprendre que, al final, un mateix és el responsable de fer front a les seves pors i a fer petits passos», recordava.

Un canvi radical a la seva vida va ser l'arribada a Catalunya. «Vaig venir sabent que era un viatge indefinit a un país nou», relata. Va ser aquí, el 2004, on va publicar el seu llibre Memòries!, en el qual va recollir per primer cop la seva experiència com a pacient per ajudar a qui ho necessités. «Companys i amics em deien que potser era massa arriscat, però jo tenia clar que ho volia fer», va assegurar. «Crec que falten més persones que donin el seu testimoni, perquè si jo hagués tingut coneixement, quan era jove, que patia una malaltia, m'haurien tractat abans i potser no hauria tingut tantes complicacions per sortir-me'n».