Cantava la Trinca, element clau del meu desenvolupament crític abans de conèixer Chomsky, Spinoza i Montaigne (m'he quedat la Trinca). Els pobles sempre han tingut fascinació pel «lideratge» i han buscat la «salvació» a través d'un líder, polític o religiós, que respon a una necessitat ancestral de trobar la salvació personal i col·lectiva mitjançant un «messies».
Entenem sovint l'essència de la democràcia com la capacitat d'una població de seleccionar el seu líder (visió simplista que cal superar ràpidament). La gent titlla un líder de benigne, corrupte, sincer, carismàtic o qualsevol altra cosa, però poques persones s'adonen que hi ha una profunda base filosòfica del lideratge: les raons per les quals les persones volen ser líders.
Les relacions humanes de poder i lideratge creen una jerarquia que es contraposa a l'anarquia (sense governants). Que la jerarquia i el lideratge hagi triomfat (de moment) diu tant del nostre origen «simi» com l'origen de les espècies de Charles Darwin. Som simis, i tirant més a ximpanzés que no pas a bonobos (encara que hi ha de tot).
El pacte social de Thomas Hobbes es basa en un lideratge que sacrifica la llibertat en nom de la seguretat. Rousseau, amb la seva «societat orgànica», ho ensucra amb aires il·lustrats. Passa el temps, i tecnologia, drets humans i educació generalitzada han portat nous paradigmes de societat, molts encara en potència que no hem desenvolupat. Així, els únics que innoven de veritat són els xinesos amb els seus sistemes de puntuació social, i no ho fan precisament per promoure drets i llibertats.
Els governants sense escrúpols s'han aprofitat tradicionalment de la ignorància i actualment el problema principal és la intoxicació de les fake news i el maridatge extrem entre opinió i informació que fan els mitjans de comunicació. Així, les noves tecnologies a Occident serveixen tant per crear inestabilitat com per apoderar amb informació que ens permeti, als ciutadans, prendre decisions formades. La balança és delicada però si les «democràcies avançades» cauen en paranys com Trump, Boris Johnson, Salvini, etc... quina esperança democràtica real hi ha per als països menys rics, menys literats? Mirem atentament els líders locals, nacionals o mundials i provem d'entreveure quines són les seves motivacions, per què volen aconseguir el poder?, la cosa es mou entre: enriquiment i estatus social (com els ximpanzés), realització personal i transformació social (local, nacional, mundial). Sovint una barreja de tots en diferents proporcions. Penseu en els líders que coneixeu i endevineu les seves motivacions.
Ens hauríem de demanar, però, si per canviar la societat per millorar-la, en termes utilitaristes, necessitem líders o aquests causen i han causat més mal que bé. Repasseu la història. La societat ha de reflexionar i abandonar la dependència del líder-messies carismàtic, el del simi religiós. Cal buscar sistemes més justos i madurs per assegurar el bé comú i no dependre de les febleses humanes de cap «líder».
