Dolors Ferrer ha viscut la llarga preparació i, finalment, la inauguració de l'exposició des de dos vessants. Un de personal per ser familiar del pintor i un altre de tècnic com a llicenciada en Belles Arts. Ferrer ha viscut els últims anys i dies amb el neguit de veure el projecte avançar amb dificultats.

Què ha representat en l'àmbit familiar poder enllestir finalment l'exposició?

L'exposició és per a nosaltres un acte de reconeixement a en Joan. Un acte que volíem fer per poder mostrar la seva obra en tot el seu conjunt. Ha estat una tasca ambiciosa que alhora ha estat com un somni perquè en Joan podrà veure la seva obra al final de la seva etapa pictòrica o de la seva trajectòria de vida, si es vol dir així. És un projecte de gran valor per a ell i nosaltres. Ho vivim amb molta il·lusió.

Aquesta antològica s'ha hagut d'esperar massa?

Sí, absolutament, per motius diversos, però sí. Ha estat un procés molt lent i una tasca complicada d'anar-hi insistint. Possiblement en altres bandes no s'ha cregut en el projecte tot i que, per exemple, haig de dir que La Caixa hi ha cregut sempre. Això ens ha donat molta tranquil·litat a pesar de veure que el projecte s'allargava, perquè nosaltres volíem fer l'exposició el 2016, quan La Caixa celebrava el centenari. Tot i això, ens van animar a continuar treballant amb el compromís que ells hi serien sempre.

És una exposició amb la qual el poble i les institucions fan justícia al pintor per tot el que ell ha donat en l'aspecte pedagògic?

Evidentment. És un retorn cap a en Joan i per això li hem volgut donar aquest vessant educatiu. També per això hem volgut que no sigui tan sols per a Berga sinó que vagi més enllà, cap la Catalunya Central i Barcelona. En aquest sentit, les empreses, institucions i administracions ens han donat molt suport.

L'exposició obre el debat sobre un futur espai permanent de Joan Ferrer?

A nosaltres això se'ns escapa, però sí, ens agradaria que Berga tingués una exposició permanent perquè en certa manera permetria tancar el cercle.