Fa pocs anys «l'ecologisme» era de hippies i ara fins i tot la dreta europea (he dit l'europea) ja l'ha fet mainstream. La transició energètica era una cabòria innecessària quan tots volíem tenir cotxes més grans i segones residencies, ara tenim una dosi de transició a cada telenotícies. Vivíem en un paradigma il·lusori de creixement infinit possible. A ningú li importava que respiréssim plom de la gasolina (quina barbaritat, plom! a la gasolina). L'exposició al plom de la gasolina ha reduït una mitjana del 6% el nostre coeficient intel·lectual (potser això explica a vegades els resultats electorals) i ara per fi ens comencem a preocupar per les partícules fines i pel diòxid de nitrogen, que maten 10 cops més persones que els accidents de cotxes.
Comencem a veure grups minoritaris, sense repercussió als mitjans de comunicació, que demanen la reducció del consum de productes animals. Prescindint de conceptes ètics i de benestar, un animal és generalment una molt mala inversió dels nostres recursos finits. Segons espècie i sistema de producció, l'animal retorna entre un 2% i un 25% de la proteïna i de l'energia que menja. A més a més, la producció animal provoca entre un 15% i un 30% dels gasos d'efecte hivernacle i un 80% de la superfície agrícola terrestre es destina al conreu de monocultius per als animals.
La desforestació galopant, la contaminació d'aigües freàtiques i la pèrdua de biodiversitat a ritme sense precedents des que el meteorit del Yucatán i els dinosaures es van trobar, també són responsabilitat directa de la producció animal. Per rematar-nos, les resistències bacterianes a antibiòtics també en gran part es veuen incrementades per la indústria animal.
Mig món, la Xina, l'Índia, bona part d'Àfrica, millora la renda per capita i amb ella el desig de menjar carn (quina temptació). No passaria gaire res si la població mundial estigués a nivells prerevolució industrial, però actualment és inviable. La producció animal és el white big elephant a l'habitació del qual ningú, cap polític, vol parlar. És un elefant obès, prenyat amb gegantisme, i tots els polítics i gran estadistes (quin riure) l'ignoren. S'estimen més parlar de la transició energètica, ara ja popular i que pretenem fer afectant el mínim possible el sistema consumista. Però per molt que ho ignorem, no desapareixerà i els milers de milions d'animals que ens mengem cada any ens explotaran als morros.
Som massa gent al món i el món se'ns fa petit. Si volem que la vida continuï en un planeta habitable caldran mesures ecològiques i socials efectives i globals impulsades per un govern mundial fort, inclòs deixar de menjar fuet. Això, o un cataclisme global que redueixi la població humana a quatre gats (que un no sigui el Trump, si us plau). Triem.
Tot això ho entenen molt millor els astronautes quan veuen des de l'espai exterior el petit planeta blau on vivim, envoltat de negror infinita.
