Aquest any el Satanàs dels Pastorets de Berga té nom de dona. Concretament el de la jove Sònia Ferrer (Berga, 1990), que està vinculada als Pastorets des que tenia 16 anys. Per primera vegada en 119 anys, aquest popular personatge l'encarna una dona. Es va estrenar a la funció de Sant Esteve i repetirà a la del dia 1. Curiosament, el darrer paper que havia fet Ferrer a la representació abans de ser mare havia estat el de l'àngel Sant Miquel.

Com és passar del cel a l'infern dels Pastorets de Berga?

És sorprenent perquè no m'ho esperava gens, quan la direcció dels Pastorets m'ho va proposar. L'any passat no vaig poder fer Pastorets perquè estava molt embarassada, vaig tenir una aturada. Tenia clar que volia continuar fent Pastorets, el paper que fos, com a Sant Miquel, que és el paper que havia fet l'últim cop que hi vaig participar, o com a qualsevol altre cosa. Però sí que és veritat que hi havia aquella incertesa de si tornaria a fer algun paper o no, també hi ha hagut el canvi de direcció. D'altra banda, fer el paper de Satanàs suposa una gran responsabilitat. Sempre m'agafo molt seriosament les obres que faig i els Pastorets són molt especials, tothom se'ls sent molt seus. Fins i tot actors que a la Farsa no fan gaires obres, pels Pastorets sempre els agrada tornar-hi.

Vostè ha estat una de les primeres dones a fer de Sant Miquel i, ara, la primera a fer de Satanàs. Com prova ser pionera?

És una gran responsabilitat. Ara mateix encara és notícia que sigui una dona la que faci el paper de Satan. Tinc ganes de gaudir-ne molt aquest cop però que d'aquí a uns anys ja es normalitzi perquè jo hagi repetit o perquè una altra noia ho faci. Que passi el mateix que va passar amb el Sant Miquel, que feia 50 anys que no hi havia hagut cap dona fent aquest paper i que ara ja ha deixat de ser notícia. Què hi fa que l'interpreti una dona o un home?

Com valora l'evolució de la presència de dones dins els Pastorets de Berga?

És una presència forçada però molt necessària. L'hem d'entendre en el seu context. Serafí Pitarra va escriure aquesta obra pensant en els seus actors i va fer molts personatges masculins. De femenins hi ha la Maria, la Raquel i la vella i para de comptar. Ha estat la direcció que, de mica en mica, ha anat adaptant l'obra als temps actuals. Ho valoro molt positivament i agraeixo aquest esforç de desdoblar papers perquè hi hagi més dones, o bé que el Llucifer ja fa anys que sigui una dona.

Quins personatges hi ha fet?

Vaig començar amb el de la Raquel, després vaig fer de Sant Miquel i ara el Satan.

Serafí Pitarra, autor del text «El bressol de Jesús» que es representa a Berga, va concebre el paper de Satanàs perquè l'interpretés un home. Ha calgut reescriure'l perquè se'l faci seu una dona?

No. Aquest és un debat que vaig tenir amb la direcció. Els deia que el Satan tenia molta força física i una veu greu. Però és clar, és el Satan que hem conegut fins ara. Hem hagut d'anar a explorar coses que abans no hem vist en aquest personatge pel fet que el faci una dona, i aquesta és la gràcia. Hi ha frases que són en masculí i això no ho hem tocat.

Quines són les dificultats d'interpretar aquest personatge?

Una de gran ha estat aprendre'm el paper, perquè és molt llarg i en vers i amb paraules difícils. Ha estat un repte. He hagut d'asseure'm, fer colzes i estudiar el paper que em van proposar el novembre. Una altra fita ha estat el vessant físic: les baralles amb el Garrofa i el Pallanga, els tiro per terra, o el Sant Miquel, em tira a mi i caic per allà (somriu). Fer esforç físic mentre parles i que tothom et senti, i pensar que has de caure en aquell racó... és una complicació forta. I un altre repte és fer-ho bé, no decebre i gaudir-ne.

Li ha costat ficar-se a la pell del personatge, un àngel caigut?

(Somriu) Li estic agafant afecte: ell té una missió i lluita al màxim per assolir-la.