Jo que a l'edat de la pubertat sempre m'havia imaginat que era el personatge de le metèque de la cançó de Georges Moustaki, amb els cabells als quatre vents, i amb la intenció d'haver begut, besat i mossegat tant, però sense aconseguir saciar-me mai.
Jo que a l'edat de la pubertat passejava la meva consciència entre la meva educació catòlica i la meva recentment adquirida rebel·lia mística, en què em qüestionava no només l'existència d'un ésser superior, sinó també de qualsevol existència. Per moments no m'importava que la meva consciència, per conveniència oblidés a les nits la presència de déu mentre a la matinada em deixés recordar com es tornava a casa. Eren dies en què no m'importava en absolut que en el moment que acabés de ploure no sortís l'arc de Sant Martí, i hagués de travessar tots els bassals mentre pogués entrar dins l'escalf de la família i tapar-me amb els llençols sempre amb l'olor d'acabats de rentar.
Jo que si en alguna cosa he estat el millor és en el fet d'haver-me equivocat constantment, jo que quasi bé sempre arribo tard a tot arreu, tan tard que trigo mesos a plorar el que hauria de plorar a l'instant. I tot això ho recordo ara, assegut a la vora de l'oblit, com repassant fotografies antigues per posar cara als records.
Segurament tots, igual que jo, heu intentat agafar sorra de la platja amb les mans, ja sabeu, doncs, que, com més fina, més s'escapa entre els dits, i el líquid?, és molt més esmunyedís, impossible de mantenir-lo a les teves mans i que segueixi la teva voluntat, fa el que vol i qualsevol per petita que sigui l'oportunitat d'escapar-se, s'escapa.
Això és el que passa amb els somnis, per petita que sigui l'escletxa per on pot marxar, marxa. A mi se'm van dissipar pràcticament tots a l'edat de la pubertat, ja vaig veure que no jugaria mai amb l'Athletic, que no viatjaria amb vestit espacial i vaig adonar-me que els somnis, un cop despert, s'esvaeixen.
Ara que estem immersos a les dates en què més se somia, passejo pels carrers i observo els balcons, amb poquíssima il·luminació i adorns nadalencs. Trist, a diferència del temps anterior a la meva pubertat, en què em recordo massivament il·luminat i alegre, amb càntics i colors per tot arreu, és com si actualment no esperéssim a la pubertat per desil·lusionar-nos de la vida, com si ara ja vingués donada la desídia a l'ADN,
La mitologia del light està guanyant adeptes i ja tot és descafeïnat, desnatat o carn feta de proteïnes vegetals. Però no, aquests dies hauríem d'allargar el somni, il·luminar tots els balcons i menjar-nos el torró més dur del mercat.
