Naiara Villalba Blanco (Barcelona, 1982) és llicenciada en Medicina a la Universitat de Barcelona i especialista en Medicina Interna des del 2014. Va realitzar la residència a l'Hospital Universitari Mútua de Terrassa. Ha treballat a l'Hospital de Martorell i a la clínica Teknon. Ha fet especialització en malalties autoimmunes sistèmiques amb màster de la UB de competències mèdiques avançades i màster en malalties autoimmunes del GEAS, així com formació especialitzada en malalties infeccioses. Ha participat en la redacció dels protocols del coronavirus amb un equip multidisciplinari de l'hospital de Berga.

Quines han estat les principals dificultats a l'hora d'implantar els protocols d'actuació per la Covid-19?

Crec que la principal dificultat ha estat la incertesa que ha envoltat tot el procés i el creixement exponencial de casos a la comarca i a l'hospital, com ha passat a tota la Catalunya Central. En el nostre cas, a més a més, amb la dificultat de ser un hospital petit on havíem de compaginar l'aplicació estricta dels protocols amb la pressió assistencial elevada, amb el desgast físic i anímic d'hores de treball davant dels pacients i, posteriorment, modificant i adaptant els protocols canviants.

Han estat sempre els mateixos protocols o han variat, i com?

No, el fet que coneguem tan poc del virus i les actualitzacions científiques constants, així com les evidències davant la pràctica clínica de cada hospital, han obligat a modificar els protocols pràcticament de forma setmanal (i les primeres setmanes gairebé cada 48-72 hores). Aquest canvi ha afectat molts punts dels protocols, seria difícil enumerar-los tots, des del tractament fins a les proves complementàries i el seguiment a l'alta i la presa de PCR. Aquestes modificacions constants han obligat a una dedicació del 200% de tot el personal implicat del centre.

Ara potser ja ens hi hem acostumat, però veure els professionals vestits amb la granota blanca impressiona una mica.

Sí, ens impressiona a tots. En pocs dies l'hospital i l'ambient hospitalari s'han modificat moltíssim, i això impressiona. Ens marca a nosaltres de manera que podem imaginar com deu afectar pacients i familiars que veuen les imatges per videotrucades.

Han tingut materials suficients i adequats treballar contra la Covid-19?

Hem tingut EPI, però hem estat patint en moltes ocasions per si arribarien les comandes realitzades atesa la situació a l'Estat espanyol. En aquest context, i per prevenir una situació de desabastiment, no hem pogut recanviar el material totes les ocasions que ens hauria agradat, com ha passat a tots els hospitals. Hi ha hagut moments que pensàvem que no tindríem mascaretes, però no hem arribat a aquesta situació. De totes maneres, crec que hem estat afortunats ja que hem tingut un suport social impressionant. Ens han arribat ulleres, pantalles protectores, bates cosides a mà... per tal d'ajudar-nos en la nostra protecció.

Per a vostès què suposa haver-se de posar els EPI per tractar amb els pacients?

En primer lloc suposa distància, els pacients ens coneixen per la veu o la forma de moure'ns, no tenen clar qui som, no ens han vist ni clarament els ulls. Això fa que la relació amb el pacient sigui més llunyana, tot i que hem intentat amb totes les nostres forces mantenir-nos a prop dels pacients i les famílies. Però certament ens fa de barrera física i ens allunya. En segon lloc, l'ús de tot l'equipament suposa incomoditat, concentració, perquè és importantíssim seguir de forma estricta els passos de retirada per evitar contagis, i calor, ara que s'apropa l'estiu. Els EPI dificulten la tasca diària, i sobretot a les companyes d'infermeria i neteja que tenen una activitat amb component físic i aquesta indumentària incomoda i fa més feixuga la seva tasca.

Actualment, quines són les plantes del Sant Bernabé destinades a malalts de Covid-19 i a la resta de pacients?

Ara mateix només tenim 4 pacients que ja han passat la malaltia, però que encara tenen PCR positiva. De moment estan localitzats en una planta, i la resta de plantes i estances les considerem zones netes.

Quin escenari preveuen per a les properes setmanes: destinar menys plantes a Covid-19, treure els llits de recuperació?

Si alguna cosa crec que ens ha ensenyat aquesta malaltia, almenys a mi, és que no podem parlar d'escenaris futurs. Hem de tenir obertes moltes opcions davant de diferents hipotètics futurs i la capacitat de reacció quan arribin. Si tot anés com ens agradaria, i pel que ens hem esforçat tant, potser sí que seria la reducció de llits destinats a malalts diagnosticats de Covid-19, però honestament crec que no hem acabat la lluita, i caldrà estar preparats per quan torni a arribar el segon brot.

Quins circuits s'han establert per evitar contagis?

Vam sol·licitar ajuda a un equip de Metges Sense Fronteres per aplicar a la nostra infraestructura els circuits nets, grisos i bruts, de forma que és disminuís tant com fos possible el risc de transmissió. Som un hospital molt petit, sense cap brot infecciós durant la seva trajectòria, i necessitàvem suport extern per fer-hi front. D'aquesta manera, ja des d'urgències hem separat pacients sospitosos i fins a la seva negativitat no han estat traslladats a zona neta.

Algú ha dit que la Covid-19 és la malaltia de la soledat per als pacients. Com l'estan vivint els professionals de l'hospital?

Amb molta tristesa. Durant aquesta situació hem tingut una pressió assistencial que un hospital de les dimensions de l'Hospital Sant Bernabé no està acostumat a tenir. I a aquesta pressió s'hi ha sumat la pena d'haver de ser el referent de proximitat dels pacients. Hem intentat aproximar les famílies amb videotrucades (gràcies a un suport psicològic i el suport d'infermeria i de tots els companys) i hem fet costat tant com hem pogut als pacients. Però malgrat tot, saber que no pots deixar que la família entri a fer costat al seu avi, pare, mare... és molt dur.

Personalment: com està vivint vostè aquesta situació?

Està sent una situació molt dura. Crec que aquest procés ha fet trontollar moltes de les idees i dels fonaments que em sustenten, i durant la pitjor part de la situació he arribat a plantejar-me deixar la medicina, no en el moment agut (per no deixar penjats els companys), però sí quan les coses tornessin a la «normalitat». Parlo de forma individual, tot i que he compartit aquest pensament amb molts amics internistes amb els quals he tingut la sort de treballar al llarg de la meva vida, i crec que aquesta situació ens deixarà cicatrius. A mi me les ha deixat, en molts sentits, per la pena del que hem viscut, per la rapidesa amb què ens hem trobat sotmesos a aquest tsunami, per la dificultat de derivació (tot i que alguns polítics diguin que no hi havia col·lapse hospitalari), per donar la mà en l'últim moment als pacients i per la informació telefònica als familiars, per la velocitat a què aquesta malaltia fa empitjorar els pacients davant teu i per la por de ser transmissor als de casa. El temps, o l'experiència, suposo que ajudarà a superar la situació, però ara mateix les cicatrius hi són, i la pena també.

Vostès se senten valorats per la societat?

En general crec que sí, i que la feina que fem els sanitaris està reconeguda. Des de personal de neteja, a metgesses, a infermeres, a auxiliars, administratives, manteniment. Tenim una tasca per la societat, una tasca preciosa. I crec que la nostra dedicació, i ara la nostra visualització, sí que ens han posat en un lloc de reconeixement social.

I dignament pagats?

No, no puc mentir. Crec que els estaments governamentals mai han tingut en compte la nostra implicació ni les nostres hores de dedicació i formació. No han entès la responsabilitat que tenim darrere de cada acte i cada decisió, i aquesta responsabilitat i aquest esforç no han estat mai reconeguts econòmicament. El sistema sanitari l'aguantem nosaltres (infermeres, personal de neteja, zeladors, metgesses, administratives...) perquè hi creiem fermament. Cal que el Govern s'adoni que la nostra voluntat, després de tants anys de retallades, ha d'anar acompanyada d'una aportació econòmica i d'una dotació de personal. M'agradaria pensar que aquesta situació replantejarà prioritats, ja ho veurem.

Quan es reprendrà l'activitat ordinària a l'hospital?

No tinc clar que en els propers mesos puguem parlar en cap moment d'activitat ordinària. Haurem d'adaptar-nos a una nova forma de treballar i aproximar-nos tant com sigui possible a l'activitat, però en qualsevol cas, dubto que esdevingui activitat ordinària. L'hospital d'abans de la pandèmia, ara mateix no soc capaç de veure'l.