Maria Canals Valls (Gironella, 9 de maig del 1931- Bagà, 6 de maig del 2020) va treballar a la fàbrica tèxtil de Cal Rosal des dels 14 anys fins a la seva jubilació. Va ser teixidora i va viure la seva vida en l'univers particular de les colònies tèxtils. Va ser una dona treballadora, de casa, molt discreta i abnegada, amant del teatre, de les flors, i amatent sempre a allò que feia falta a la família.

Maria Canals Valls era filla de Joan Canal i de Leocadia Valls, i tenia tres germans: Rita Canals, que viu a Berga, Macarina Canals i Josep Canals, que va ser molt aficionat a la fotografia. Vivien en un pis de l'actual avinguda Catalunya sobre la botiga de cal Granoter. El seu pare, en Joan Canal, era segador professional, mentre que Leocadia Valls era mestressa de casa.

El seu fill, Josep Cunill, explica que la seva mare va cursar estudis de primària a l'escola pública de Gironella i que, «més endavant», va obtenir el certificat d'estudis de primària. Com tantes altres noies i nois d'aquella època al Berguedà , va entrar a treballar a la fàbrica quan tenia 14 anys. A ella li va tocar la de Cal Rosal. Anava i tornava de la feina amb autobús. Fora dels telers «va fer de primera actriu» en representacions teatrals de Gironella. Li agradava recitar poemes i fragments d'obres clàssiques.

A peu de teler va conèixer el que acabaria sent el seu home, Josep Cunill Volta, que vivia en una casa de pagès al costat de l'antiga estació de Cal Rosal, anomenada El Pla del Gol. Cunill va practicar l'esquí, el ciclisme. Treballava a les oficines, «ajudava a tothom», recorda el seu fill, Josep. La Maria s'hi va casar l'11 de juny del 1956 a l'església de Santa Eulàlia de Gironella, on l'havien batejada. Van anar a viure als pisos del grup de Sant Ramon, construïts expressament per acollir-hi els treballadors de la fàbrica. El 9 de març del 1957 va infantar en Josep, l'únic fill del matrimoni.

«La mare va ser una dona resignada, va assumir un paper secundari» dins la família. Duia una vida senzilla: anava de la fàbrica casa i de casa a la feina. Cuidava el marit i el fill, i fins i tot quan aquests anaven a esquiar, ella, que no practicava aquest esport, els esperava al cotxe pacientment. A l'estiu feien fontades a la font de Minoves i es ba-nyaven al pantà de Sant Ponç.

Fa sis anys va anar a viure a la residència de Bagà quan va morir el seu home. El seu fill, Josep Cunill, professor de filosofia, va acomiadar la mare el 7 de juny «en un petit acte íntim davant d'un taüt que no es podia obrir, i tots amb mascaretes». Una cerimònia en la qual li van passar moltes coses pel cap, com «el sentiment col·lectiu de tragèdia per no poder acompanyar els familiars que han mort en residències i hospitals». Tot i que «naixem i morim sols, davant d'aquest allunyament imposat per la pandèmia, he volgut oferir el meu dolor a tantes i tantes persones que en la història de la humanitat moren soles, en condicions molt pitjors que la meva». Cunill també ha mostrat «l'infinit agraïment per a totes les cuidadores de la residència Salarich Calderer de Bagà, sou el més proper que puc imaginar dels àngels. Les vostres videotrucades em permeten tenir imatges del seu rostre».