«Com que ets metge saps com van les coses si acabes a l'UCI»

Quan va sentir a parlar per primer cop d'aquesta malaltia, la covid-19?

A començament d'aquest any. Al principi es veia com una cosa molt llunyana i poc important i amb casos que havien quedat reduïts a la Xina. De cap manera ens pensàvem que vindria cap aquí.

El fet de treballar en un hospital li va fer pensar que d'alguna manera podria arribar a patir la malaltia?

No, no existia la percepció de perill. Mai vaig tenir la sensació que ens podria afectar. Quan va començar a Itàlia va ser diferent, perquè sí que llavors pensaves que es podia apropar, però encara treballàvem tranquils amb les mesures d'higiene habituals.

El març, quan es va decretar l'estat d'alarma per la covid-19, va ser com si es parés el món.

Va ser una explosió. L'última setmana abans que féssim el confinament anàvem fent reunions, es començava a parlar de si mascareta sí o no. El divendres 13 de març ens van dir que tancaven les escoles. Llavors vam veure que anava de debò

Com va emmalaltir?

Aquell divendres vaig treballar i diumenge em vaig començar a trobar malament, tenia una mica de febre i un quadre com molt gripal. Dilluns vaig trucar a la feina i em van fer la prova PCR i va sortir positiva. Vaig ser dels primers professionals a contraure la malaltia a l'hospital, jo i dues o tres persones més.

Sap com es va contagiar?

No, això és difícil de determinar. Home, tu treballes a un hospital i sembla que és el lloc on hi ha més risc. Però nosaltres som cirurgians i no treballem habitualment amb pacients respiratoris o que poguessin tenir símptomes. Per això es fa difícil de dir si va a ser a l'hospital o a fora.

Diu que tenia uns símptomes similars als de la grip

Entre grip i refredat, allò de cada any i que al cap de dos o tres dies continues treballant normal. Al cap d'uns dies d'haver-me fet la prova PCR vaig pensar: «això ja ho tinc controlat», perquè em trobava prou bé. (Riu) Però el setè dia em va fer una pujada de febre, em trobava fatal i no em podia ni aixecar del llit.

I què va fer?

Vaig trucar als companys de l'hospital. Em van fer una radiografia i van veure que tenia una mica de pneumònia en un pulmó i vag quedar ingressat.

Quant temps?

Quatre dies. I després, quan ja no tenia febre, em van deixar marxar cap a casa. En cap moment vaig tenir una sensació d'ofec important, més que res la febre, i també em trobava molt abatut.

I un cop a casa?

Anaven passant els dies i no em trobava bé, tenia dècimes de febre. No millorava. Pensava: demà m'aixecaré i ja estaré millor. I tornava a estar igual. Al cap de dues setmanes de donar-me d'alta de l'hospital em va tornar a pujar la febre, em van tornar a visitar. Aquest cop no va caldre l'ingrés. I ho vaig anar trampejant d'aquesta manera fins al 18 de maig, que és quan vaig tornar a treballar. Llavors la PCR ja va donar negativa i més o menys estava en condicions i em vaig posar a treballar. No estava al cent, notava que estava cansat.

Què el va fer patir més en aquests dos mesos?

Per una banda no sabies què et passaria, tampoc hi havia cap tractament, i per l'altra banda com que ets metge saps com van les coses quan acabes a l'UCI i totes les complicacions que hi pot haver... patir em feia una por bestial.

I vostè en aquell moment només podia fer una cosa: ser un bon malalt.

(Riu) Ser un bon malalt, que és el pitjor que sap fer un metge! Soc relativament introvertit i no expresso gaire les emocions però per dins era una processó, anava donant voltes al pensament i les nits es fan molt llargues perquè penses de tot: que si acabaràs a l'UCI, que si et moriràs.

El va sorprendre que la malaltia l'afectés a vostè, que té 58 anys, fa esport regularment i no té sobrepès?

Aquesta és una de les coses que ens van sorprendre, penso que estic més o menys sa, faig una vida sana, i tampoc estava dins del marge d'edat de risc. Després s'ha vist que ha afectat persones del meu estil que ho han passat malament.

Què ha estat el pitjor?

No saber com acabaria. I per l'altra banda a l'hospital estaven sota mínims, tothom pencant al límit, i jo era a casa i no podia fer res. Això em va generar molts nervis també.

I el tractament?

El tractament que em van fer al principi després s'ha vist que ha estat ineficaç. En van donar la hidroxicloroquina, un antiretroviral que es feia servir per a altres tipus de virus, i un antibiòtic. Cap d'aquests es fan servir ara. En el primer brot, no se sabia res.

Psicològicament, com es gestiona tot plegat?

És molt difícil perquè només fas que rumiar. Vaig fer diverses sessions amb una psicòloga, això em va ajudar una mica. És difícil que algú t'entengui amb aquest tipus de malaltia que no sabíem cap on aniria. Va ser una època de molt trasbals, amb por col·lectiva, les notícies parlaven del nombre de morts, les funeràries saturades, tots tancats a casa.

Com es troba ara, està plenament recuperat?

Fa un mes que es pot dir que ja em trobo bé. Aquest mig any he anat a treballar i cap a casa, tot i que he intentat anar a caminar i córrer per recuperar-me a poc a poc. Fins ara han estat més les ganes que no poder. Abans corria un parell d'hores cada dia. I ara camino més, però ho atribueixo a la falta d'entrenament. M'he de tornar a posar en forma, però cada dia em trobo millor. Encara no he recuperat l'olfacte.

Ens haurem de vacunar per la covid-19?

Sí, és clar. Igual que hi ha hagut altres malalties víriques i bacterianes que s'han curat i fins tot s'han acabat erradicant, amb la covid passarà el mateix.

Què ha après?

Doncs que ets vulnerable i que hi ha coses que no les pots controlar.

Què diria a qui menysté la covid-19?

És una malaltia que pot arribar a ser molt greu, no és una grip, el nombre de morts és bestial. Cal ser-ne conscients.