Crec força en allò que, per anar bé, de jove has de mirar de canviar, però a partir d'una determinada edat sobretot has de mirar de conèixer-te. Com que el meu cervell és tirant a dièsel, m'ha costat comprendre per què una de les coses que em reconforta a la vida és buscar bolets.

No dic menjar-ne -que també- ni trobar-ne -perquè si no en trobo cap em fastigueja, però si n'hi ha tants que només he de collir-los, m'avorreixo. M'agrada endinsar-me a la natura sense perseguir el paisatge sublim de postal o Instagram, caminar sense rumb observant només l'espai immediat. Que el bosc no m'impedeixi veure, a peu d'arbre, el color del rovelló sota un boix, ni l'indici d'una llenega tapada per l'herba. Fondre'm amb l'entorn amb l'atenció conscient, buidar el cap de cabòries.

Aquesta és la clau, no sé si m'explico, per algú tendent a l'obsessió com un servidor, buscar bolets serveix per netejar la ment fent exercici connectat a la natura. La praxi del boletarisme com a forma de meditació. Si tingués temps i ambició, en faria doctrina i, de la mà de les noves tendències del màrqueting i l'espiritualitat a l'empresa, muntaria cursos per a executius a l'última.

Però no és fàcil practicar el mushroomfulness amb una densitat antròpica propera a la de les Rambles d'abans de la covid. L'afició micològica metropolitana ja s'havia disparat feia temps i molts boscos i prats patien les conseqüències de la sobreocupació i el poc civisme, la pandèmia va incrementar-ne exponencialment els practicants fins a saturar el forest i les carreteres que hi menen.

Com que aquest annus horribilis ens ha canviat, el teletreball m'ha permès anar a buscar bolets entre setmana. Un mes enrere hi anava en acabar la feina, passades les cinc de la tarda. Per aquí dalt se n'han fet tants que abans de fer-se fosc ja tenia prou recapte per a dos o tres àpats de la meva bombolla de convivència.

Cuinar també és per a mi una activitat desestressant, i sobretot he fet els bolets en les versions més ràpides o clàssiques; a la llauna, saltats amb tastet i botifarra, amb arròs i costella, amb ous remenats i formatge, pasta amb camagrocs, patates amb fredolics... Per variar m'he entretingut en la versió de sopa de bolets amb crosta de pasta de full del llibre Sopes que acaba de treure la Fundació Alícia, o en un ofegat d'estricta proximitat de costella de vedella ecològica de Cal Roio de la Nou del Berguedà amb bolets que vaig collir al matí també a la Nou. Això és paisatge a la cassola i la resta, punyetes!

I és cert que el confinament municipal de caps de setmana ha reduït la massificació, els boscos no estan tan plens, coneixes gairebé tothom que t'hi trobes, però la restricció també ens ha fet recordar que el nombre d'habitants del municipi no té cap relació amb la seva extensió, hem hagut de consultar mapes a Internet per decidir on anar sense travessar quatre o cinc termes.

Tot i així, dissabte encara vaig trobar en una estoneta un bon grapat de fredolics, camagrocs, rovellons i alguna llengua de bou que ahir vaig guisar amb pollastre de pagès, all, ceba, vi, canyella, llorer, timó i un parell de moniatos tallats a rodanxes gruixudes.