De la mateixa manera que hi ha lligues de futbol i campionats de bàsquet, també n’hi ha entre els millors jugadors de videojocs i, fins i tot, alguns s’hi guanyen la vida. N’hi ha que no aspiren a tenir un sou per les seves habilitats en la consola, però han convertit el món del videojoc en una passió i pretenen millorar les seves capacitats. Pau Gallardo (Avià, 1997) ha creat un negoci en què un selecte grup de professionals ensenya tècniques de diferents videojocs als quals volen progressar. Apassionat de l’esport, va estudiar el Grau en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a Barcelona, i el negoci, que porta el nom d’eWith i que ha creat amb una companya de la universitat, també busca el benestar físic dels seus clients.

Com neix la seva passió pels videojocs?

Des de ben petit m’agrada aquest món i als 12 anys em vaig comprar la primera consola, la PlayStation 2, i començo a veure a YouTube diferents persones que competeixen i d’altres que, tot enregistrant-se ells mateixos, narren com ho han fet per tenir un nivell alt. Com anècdota, sovint explico que als 12 anys volia millorar i vaig escriure a un youtuber d’aquests perquè me n’ensenyés, però mai no vaig rebre una resposta. Volia progressar en Modern Warfare, un joc de disparar.

Va escriure a un jugador reconegut i mai no el va contestar?

Exacte. I ara hem creat aquest projecte perquè es faci realitat el somni, que tenen molts jugadors, de rebre classes dels millors.

Així que els entrenadors són professionals que van a competicions. Com contacta amb ells i com els involucra en el seu projecte?

El que fem exactament és contractar professionals que estan vivint dels videojocs i obtenim clients que volen, principalment, millorar en un videojoc concret, així que fem entrenament per a ells de 45 minuts a través d’una plataforma i el preu per sessió és de 20 euros. Fa temps que vam pensar el projecte, però no el vam portar a terme fins a la fi del primer confinament.

D’on surten aquests professionals que entrenen?

Hi ha pàgines web que informen dels rànquings mundials i nacional de cada videojoc i el que vam fer és veure quins eren els millors i contactar amb ells.

Si als 12 anys no va obtenir resposta d’un jugador que, per a vostè, era una referència, com és que ara sí que li fan cas i s’interessen per participar en aquest projecte?

Hi ha molts professionals que es guanyen la vida jugant, però no tenen una estabilitat econòmica. Potser alguns mesos tindran molts beneficis perquè han guanyat una competició i d’altres no tants perquè no s’hauran classificat entre els primers. Nosaltres li donem certa regularitat econòmica durant més temps i, a més, la vida professional d’aquests jugadors és curta, molt més que en qualsevol altra professió. La majoria als 25 anys ja es retiren.

Es tracta d’una idea de negoci que se n’ha sentit parlar poc, com a mínim entre els que no entenem de videojocs.

De fet, no hi ha cap projecte similar, però ens hem emmirallat en una empresa que ja existeix als Estats Units, però que només tenen professionals que parlen anglès. Els qui no dominen l’idioma no poden fer classes amb ells, així que hem traslladat aquí aquesta idea de negoci, tant per als que parlen castellà a l’estat com per a la comunitat hispanoparlant del continent americà.

Vostè ha competit?

No. Jo sempre he estat en l’àmbit amateur, encara que m’hagués agradat arribar a ser professional. És el mateix que passa amb els infants i el futbol, i ara ho estem portant al món dels videojocs, amb nens que tenen els seus ídols en aquest àmbit i volen ser com ells. És com si t’apuntessis a futbol o a pàdel i tinguessis un professor que t’entrena, així que nosaltres portem aquesta idea en el món dels videojocs.

Quan algú un jugador comença a ser professional?

No és com en el futbol, que quan es juga a certes divisions ja s’és professional. El món dels videojocs encara està poc reglat i el que fa la nostra empresa és intentar tirar això endavant i normativitzar-ho. De fet, ja ha aparegut la federació espanyola de videojocs, que també s’encarrega de posar-hi unes normes, però ara mateix no hi ha una competició en què algú pot dir que és professional. Els que s’autoanomenen professional són els que poden viure d’aquesta activitat, sigui a través d’un club o anant per lliure.

En tot cas, els que tenen ingressos és perquè guanyen un premi amb una quantitat econòmica determinada.

Sí, i n’hi ha de tota classe. Hi ha competicions en què en un cap de setmana pots guanyar tres mil euros i d’altres que potser en guanyaràs cent a la setmana. Llavors hi ha les grans competicions de veritat, les Champions, en què els guanyadors poden aconseguir tres milions d’euros.

Déu-n’hi-do. Són competicions internacionals, oi?

Sí. A la Wolrd Cup de Fortnite qui queda primer aconsegueix aquesta quantitat, i només per arribar a la final ja et donen 50.000 euros. Un dels entrenadors que nosaltres tenim de Fortnite, que és un joc, en va ser finalista.

Amb tres milions d’euros ja es pot oblidar de molts problemes. És una de les competicions més important, oi?

És una de les més importants.

Qui s’inscriu per competir en algun d’aquests certàmens ha d’aportar alguna quantitat econòmica?

Depèn de cada videojoc. Per exemple, el Fortnite que comentem és un open que cadascú des de casa seva es va classificant fins a arribar a la final, i el cost per participar-hi és zero. Si tu ets molt bo, pots arribar a jugar la final. Però hi ha altres competicions, com les de Counter Strike o de Valorant, que cal estar en un club per accedir-hi. Per fer un símil amb el futbol, per molt bon jugador que sigui, jo no puc anar per lliure, sinó que m’ha de fitxar un club per competir a la Champions League. Doncs passa exactament el mateix depenent del videojoc.

Deia que el perfil és de 16 i 25 anys. Entenc que en el món de l’esport amb l’edat algú es retiri, però en aquest àmbit per què es retiren tan d’hora i per què no veiem en les competicions jugadors de 50 anys?

Pels reflexos. Quan ets jove en tens molts més. Com que el nivell és molt alt en aquestes competicions, per molt bona que sigui la teva tècnica no podràs assolir el nivell d’algú molt més jove. Tot i que l’esforç físic no és important, sí que requereix una coordinació brutal. La gent més gran solen ser entrenadors i estan en els clubs, tot i que depèn del videojoc, perquè n’hi ha que no requereixen una coordinació tan alta.

Fa referència a tota una estructura com si parléssim de lligues d’alt nivell de futbol o de bàsquet.

Sí, i cada cop hi ha més ídols, entrenadors, seguidors i, fins i tot, retransmissions en directe. Cada cop s’està pagant més per retransmetre les finals de certs videojocs.

En la presentació de la seva empresa vostè explica que el sector del videojoc està mal vist en certs àmbits de la societat i que estan intentant capgirar aquesta visió. A què es refereix exactament?

Quan parlo del projecte, molts pares diuen que no volen que els fills juguin als videojocs, i això que nosaltres incentivem que cada cop s’hi aficionin més. En canvi, quan parlo amb joves em diuen que és una bona iniciativa. El que intentem fer des del nostre projecte és que els clients millorin el seu nivell, però d’una forma més reglada i jugant-hi menys hores, però que serveixin realment per millorar. N’hi ha que es pensen que el videojoc porta coses dolentes, i això no és cert.

Què explicaria als pares que no volen que el fill jugui?

Que pot tenir avantatges, com trobar grans amistats i millorar la coordinació i passar-ho bé, entre altres aspectes.

En el seu projecte parla també de l’esport. Com combina el videojoc amb la vida saludable?

També oferim plans d’entrenament físic vinculat al món dels videojocs, com exercicis sobre com seure d’una forma correcta i que no perjudiqui la salut, o com millorar les reflexes o tenir una postura corporal determinada en el dia a dia.

Els 4 cantons

Tothom té el que es mereix?

No

Millor qualitat i pitjor defecte.

La qualitat, m’esforço en el que faig, i el defecte és que sóc despistat.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

2.000 euros.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

El cógido del dinero, de Raimon Samsó

Una obra d’art.

Les cançons de Fito & Fitipaldis.

Déu existeix?

No.

Què s’hauria d’inventar?

Una màquina de fer justícia.

Quin personatge històric o de ficció convidaria sopar?

Adolf Hitler, per saber el perquè de tot el que va fer i com va convèncer, tot i això, que el seguís tanta gent.

Un mite eròtic.

La cantant Miley Cyrus.

Acabi la frase. La vida és...

Molt bonica.

La gent de natura és bona, dolenta o regular?

Hi ha de tot. En general és bona.

Tres ingredients d’un paradís.

Sol, aigua i bona companyia.

Un lema per a la seva vida.

Viu del que t’agrada.