Xavier Gonzàlez-Costa: «Quan interpreten les meves obres soc un espectador més»

Sempre amb les lletres. A la feina treballant en temes de comunicació i, a casa, com a literat.

En adquirir més responsabilitats familiars i a la feina vaig anar deixant de fer coses per manca de temps. Una de les meves passions són els viatges, i des de llavors escurço les distàncies tot i que vaig continuar vinculat a l’ONG Viatgers Sense Fronteres, que presidia fins al 2015, i vaig mantenir el teatre a través de l’escriptura. Vaig començar una obra, i això que abans només havia escrit garrofes [els versos satírics sobre l’actualitat local i general que es reciten cada any als Pastorets de Berga]. No la vaig acabar, però llavors m’inicio en la poesia i l’obra va derivar en poemes que van esdevenir el meu primer llibre de poesia, que era el segon que vaig publicar, després del Dimoni d’angelet!, un àlbum il·lustrat infantil. Com a excentricitat diré que vaig presentar llibre infantil al Catalan Institute of America de Nova York.

Se sent més actor que escriptor?

Sí, perquè tot comença per la meva vocació pel teatre. Fer d’actor m’exigia tenir una dosi d’empatia important perquè havia d’aconseguir empatitzar amb el personatge que interpretava i, a la vegada, amb el públic. Aquesta empatia que he desenvolupat de manera autodidacta és la que trasllado als meus escrits que, tot i que poden no agradar, habitualment no deixen indiferent. I si ho he aconseguit és perquè primer he estat actor, tot i que no he trepitjat un escenari des del 2011, malgrat fer algunes coses puntuals posteriorment.

Vostè, que va estar tants anys sobre l’escenari, quina impressió li provoca veure interpretar els personatges que ha creat sobre el paper?

Tinc dos sentiments. D’una banda, l’orgull que l’obra vegi la llum i algú la representi perquè hi vingui el públic. Però, per altra, per molt bé que ho facin els actors, molts cops no ho fan com jo m’ho havia imaginat. I això és un xoc que es tradueix en què a partir d’un determinat moment aquella obra deixa de ser meva i em transformo en un espectador més. És una sensació especial. És com si cobrés vida.

Ha interpretat alguns dels personatges que ha escrit?

No. Al juliol a la Sala Petita del teatre Kursaal de Manresa vam representar l’obra amb què vaig guanyar el Premi El Galliner, i Sílvia Sanfeliu, la directora, em va demanar que fes les acotacions, ja que era una lectura dramatitzada. Tot i que mai he dirigit res meu, suposo que algun dia ho faré, i això serà molt més fàcil que interpretar algun dels personatges que he escrit sota les ordres d’un director, perquè llavors entraria en conflicte molts cops. Si ho interpretés jo, també hauria de dirigir l’obra.

Vostè va guanyar deu cops el Concurs de Garrofes. Què ha perdut Berga ara que no se celebra el certamen?

Ha perdut un patrimoni que tenia, ja que de garrofes se’n continuen escrivint i recitant a cada representació dels Pastorets, però el concurs exigia que els participants haguessin de fer tot un exercici de preparació, i en els darrers anys del concurs la participació va baixar perquè sempre guanyàvem els mateixos, i això desmotivava. Els que en resultàvem premiats, a més, estàvem vinculats gairebé tots als Pastorets, i era molt endogàmic. Però jo no dic que s’ha acabat, i penso que es reprendrà amb idees noves, ja que és un tipus de concurs que no hi ha enlloc més.

En alguna ocasió ha dit que va començar a escriure garrofes als 15 anys amb el sempre recordat Ramon Maria Serchs, peça important en l’àmbit cultural de Berga que va morir fa 19 anys.

Exacte. En vaig començar a fer a la colla sardanista Cim d’Estela, i ens en va ensenyar el Ramon, que també ens va obrir la porta dels Pastorets, i això va ser el germen del teatre que vam fer després. En Ramon Serchs ha estat decisiu en la meva història literària perquè em va obrir una porta que finalment ha desembocat aquí.

Va interpretar durant 26 Nadals el personatge del Garrofa. Com va començar?

És un dels personatges de més envergadura que he fet mai. En Daniel Tristany, una persona cabdal en el teatre a Berga, ens va dir a mi i als de la meva colla que si volíem debutar en els escenaris participéssim en una representació que preparava, així que vam començar a assajar Els savis de Vilatrista l’estiu del 1985. Després d’aquesta experiència, al Pep Serra i a mi ens van donar el Garrofa i el Pallanga.

Què fa ara per Nadal?

Cada any vaig a veure els Pastorets, però ara faig totes les coses que no podia fer abans per la representació. Abans deixava a mitges els àpats familiars perquè havia d’anar al teatre. Ara, per a mi, les festes són més convencionals, però també les gaudeixo.

Ara que fa deu anys que n’està desvinculat, quina sensació té quan s’asseu a la butaca i veu l’espectacle?

Des que vaig plegar hi ha hagut diferents directors, i cadascun hi aporta la seva empremta. I no puc evitar pensar com ho faria, i a vegades veig coses que m’agraden com ho resolen i d’altres que penso que no ho faria mai. Però el més important dels Pastorets de Berga és que continuen tenint una base de jovent que els fa possible, i això vol dir que siguin quines siguin les persones que són al capdavant ho fan bé perquè mantenen aquesta tradició.

Quina és la salut del teatre berguedà comparada amb la de fa uns 20 anys?

La salut del teatre que es fa a Berga és millor que la d’aleshores perquè es pot dir que només en feia La Farsa, i ara en canvi hi ha força companyies que assoleixen èxits. Tràfic Teatre ho està fent molt bé i viatja per Europa. L’escriptor Jordi Cussà, que ens ha deixat aquest any, havia fet coses amb Anònim Teatre, i de La Farsa n’han sortit diferents branques. Quan una companyia d’ara fa una representació acostuma a omplir, a diferència d’abans.

Abans venien, però, més companyies grans de fora a fer-hi bolos.

El teatre que havien pogut gaudir en l’època del Daniel Tristany, els anys 90 i 80, no s’ha pogut repetir mai més. Ara fa enveja sana veure la programació del Kursaal de Manresa, que és una empresa molt ben gestionada. Actualment, per una qüestió pressupostària i potser de lideratge, tenim molt poc teatre de fora. Abans passaven per Berga les millors obres de Barcelona, i això potser ens havia jugat a la contra als de La Farsa.

Canviant de tema, quin va ser el seu primer viatge?

El de nuvis, l’any 1993, a l’Índia, Nepal, Tailàndia... Però sempre dic que vaig començar a viatjar als vuit anys amb les novel·les de Jules Verne i les històries d’en Tintín. Hi ha un viatge que ens va marcar molt, va ser el de l’Amazònia, al Brasil. Tot allò se n’anava de l’estricte món de les postals.

Amb altres apassionats dels viatges creen l’entitat Viatgers Sense Fronteres, de la qual va ser al capdavant. Què hi feien ben bé?

Hi ha una altra persona important en la meva vida, i és en Ferran Martí, el fundador i director de Tarannà, una agència de viatges d’aquest estil a Barcelona. El 1999, i gràcies a en Martí, un grup de gent amb inquietuds molt similars vam fer un viatge a Etiòpia, amb la guerra mig acabada. En tornar vam fundar l’entitat, que va ser una manera de mantenir el vincle amb els viatges d’aquest estil, i va estar activa fins al 2015. Col·laboràvem en projectes solidaris. He viatjat molt a l’Àfrica perquè té un cuquet que se’t fica a dins i t’enganxa pel fet que et trobes gent que amb molt poc, o amb res, manté l’alegria.