Poc després de jubilar-se, Maria Alba Tort (Berga, 1954) va continuar fent classes de català i castellà, però per als refugiats que van acabar a Berga fugint de la guerra de Síria. Està convençuda que les aules són cabdals per millorar la societat. Sempre ha cregut fermament en la igualtat d’oportunitats que brinda l’accés universal a l’educació i en el paper clau de l’escola per fomentar uns valors i aptituds perquè els nens i adolescents siguin, en el futur, ciutadans amb esperit crític, respectuosos i emprenedors. Ha exercit tota la seva carrera docent a les Dominiques de Berga (l’actual Escola Xarxa), i molts exalumnes lletraferits encara la recorden com la professora de llengua i literatura que els va motivar a ser lectors voraços, escriptors imaginatius o periodistes infatigables.
Va continuar exercint de professora de català i castellà com a voluntària entre els refugiats que van arribar a Berga. Què la va impulsar a fer-ho?
Vaig pensar que hi podria haver problemes a Berga envers els refugiats i, per evitar-los, calia ser positiu en aquesta qüestió. Vaig anar a una xerrada informativa sobre el procés d’acollida i allà mateix em vaig fer voluntària, perquè, a banda d’ajudar la comunitat, és gratificant. A més, ho vaig fer perquè sabia que ho podia fer. Va ser un repte perquè no entenc l’àrab, però m’acompanyava una traductora i, encara que anàvem a poc a poc, avançàvem. Vam tenir la sort que eren molt espavilats, com ho solen ser els que marxen del seu país com a refugiats.
Com va viure l’experiència?
Amb molta emoció. Em posava en la seva pell i pensava què faria jo en la seva situació, amb una mà al davant i l’altra al darrere, i com m’agradaria que em rebessin en un altre país. Evidentment sentia tristesa pel que els estava passant perquè no he entès mai per què hi ha d’haver guerres. També ho vaig viure amb empenta perquè percebessin que aquí hi ha gent que els protegeix i els estima.
Deia que s’hi va implicar per si sorgien problemes a Berga amb l’arribada de refugiats.
Sí, però finalment no n’hi ha hagut i m’ha sorprès, a part que la resposta de la gent ha estat positiva. Fins i tot quan Creu Roja demanava, per exemple, bicicletes perquè hi havien arribat uns nens, doncs allà les teníem.
Durant més de 40 anys ha estat professora de les Dominiques. Es troba exalumnes que li agraeixen l’empenta que vostè posava per descobrir la seva vocació?
No m’hi he trobat, però sempre dic a les meves companyes jubilades que una de les coses que m’agrada més d’haver exercit la docència és trobar-me els exalumnes, quan els veig desenvolupant bé la seva feina, independentment de l’ocupació laboral, i constatar que són emprenedors i educats. Llavors penso que és una de les coses més reconfortants que hi ha. He tingut moltíssims alumnes i n’estic molt satisfeta.
Va començar a treballar el 1974, encara amb la dictadura i quan faltava poc per a la Transició. Ha viscut canvis espectaculars a les aules. Com era fer classe al principi?
Era una època totalment diferent i hi havia feina a tot arreu, malgrat que el sou fos miserable, i vaig escollir l’escola on volia treballar. Me’n vaig anar a una escola religiosa perquè la Nacional era molt més tancada. Quan era petita també havia anat a les Dominiques, que llavors era al carrer Balmes, i potser per aquest motiu ho pensava. Jo mai de la vida vaig cantar Cara al sol, tot i que hi havia altres coses vinculades a la religió i preguntaven si anaves a missa. Amb l’arribada de la democràcia, l’escola nacional es va transformar radicalment perquè, tot recuperant les llibertats, va passar a ser una escola laica. Però em vaig quedar en el mateix centre educatiu per seguretat i comoditat, i és que llavors els meus fills eren petits.
Com ho va viure i quin reciclatge van haver de fer els mestres de les escoles?
A l’escola només hi havia nenes. Hi havia molt de silenci al principi, i és el que més recordo del primer dia de feina. Però era un silenci d’una època gris en què la gent no s’expressava lliurement, tot i que tinc un molt bon record de les primeres alumnes. I elles en guarden un bon record perquè jo significava com una espècie d’obertura per a elles, ja que tenia 20 anys i venia de Barcelona. Quan s’entra en la democràcia amb nous mètodes, vaig començar a treballar d’una forma més semblant a la que jo concebia com havia de ser la docència. Les Dominiques van ser la primera escola de Berga on estudiaven nenes i nens junts.
Així el reciclatge dels professors de les escoles va ser clau.
Amb el restabliment de la Generalitat, vaig tenir l’oportunitat de fer un reciclatge per emprar uns mètodes més moderns a l’aula, i és que les persones que ens impartien els cursos coneixien noves formes d’ensenyar emprades a l’estranger. Així que mirava de millorar a la feina, ja que jo havia après el català malament, en plena dictadura. Però a partir del reciclatge vaig aprendre com organitzar tallers d’escriptura, per exemple, i que els alumnes s’aficionessin a escriure.
Els anys 80, amb l’escola catalana, la llengua del país té una embranzida, i ara els estudis indiquen que el català retrocedeix al pati. Ha vist aquesta evolució i una posterior involució?
Jo no ho he percebut, però Berga no és Catalunya. En aquest aspecte he de posar un 10 a la meva generació de mestres, que, tot i no haver après català a l’aula, perquè havíem anat a l’escola franquista, vam fer l’esforç d’immergir-nos en el reciclatge del català que va organitzar la Generalitat fora de la jornada laboral. Hi va haver una voluntat enorme i tothom es va posar les piles. Els cursos van durar anys i s’havia d’assolir el nivell C.
Al final va acabar sabent-ne molt.
Posteriorment podia impartir classes de literatura als meus alumnes i parlar-los de Salvador Espriu i Miquel Martí Pol. Però quan jo estudiava de petita no vaig sentir aquests noms mai, i era escandalós. Mentre hi havia aquests canvis, paral·lelament introduïem el català de mica en mica fins que es va implantar a totes les assignatures, però no sabíem el llenguatge científic. També vam haver d’aprendre’l i això va ser un repte enorme.
L’esforç dels professors de la seva generació ha estat poc reconegut?
Bé, és un tema del qual no se’n parla. Hi va haver una cosa curiosa, i és que al principi l’escola podia ser catalana o no. Però nosaltres vam tenir clar des de l’inici que la volíem fer en català, i els nens que anaven a l’escola que no era catalana no tenien un domini de la llengua com els altres. Després ja va arribar la normalització.
A casa seva es van dedicar al pa. Per què va voler entrar en el món de l’ensenyament?
El meu pare, amb 14 anys, va deixar la vida de pagès. Era de vora Sant Julià de Cerdanyola i se’n va anar a Terrassa, on va aprendre l’ofici de forner. Va obrir La Lluna els anys 60 a Berga i, com que era molt emprenedor, després va obrir el forn de Queralt i va llogar un pastisser. El meu germà s’hi va acabar dedicant i va aprendre a elaborar pastissos. El meu pare sempre m’havia parlat molt bé dels seus mestres, i això que devia anar a l’escola poc temps perquè va arribar la guerra, i quan li vaig dir que seria mestra es va posar molt content. I ara també ho estaria perquè la meva filla és mestra especialitzada en educació física i la meva neta gran ha començat la carrera de mestra. És la tercera generació.
Molts la consideren progre.
Soc progre, però et diré una cosa molt senzilla. Un mestre que no lluiti per una igualtat social, que no vegi que en l’ecologia hi ha molta feina per fer i no s’adoni de les necessitats específiques de cada alumne... no crec que pugui exercir. S’han de tenir unes aptituds. Els que exerceixen aquesta professió perquè els sembla una opció còmods no poden ser mestres, i és que s’han de tenir uns valors. Llavors podrem fer entre tots un futur millor.
Comenten que a l’ordinador guarda molts relats escrits per vostè, sobretot narrativa curta, i amb molta qualitat literària. Quan els podrem veure?
Alguns relats es poden llegir. Fa anys em vaig fer de l’Associació de Relataires en Català i ho faig com un
entreteniment. No m’ho agafo com una obligació, sinó com un joc. Quan vaig arribar a la jubilació em vaig dir que em dedicaria a les coses que anteriorment no havia tingut temps de fer.
Els 4 cantons
Tothom té el que es mereix?
No.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Qualitat, generositat. Defecte, la tossuderia.
Quina part del seu cos li agrada menys?
Els abdominals, perquè no hi són.
Quin llibre li hauria agradat escriure?
Qualsevol de Jonathan Franzen, com per exemple Llibertat.
Una obra d’art.
Qualsevol de Vincent van Gogh.
En què és experta?
En res.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, perquè el tinc a ell i Carvalho, que és el de ficció.
Un mite eròtic.
La Brigitte Bardot de la meva època.
Acabi la frase. La vida és...
Feta de muntanyetes, perquè aniràs pujant i baixant.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?
Bona.
Tres ingredients d’un paradís.
Amor, literatura i cinema.
Un lema per a la seva vida.
Viu i deixa viure.
