Piti Capella: «L’escalada és com una dansa vertical on et vas movent»

Per la seva trajectòria, és una dona molt valenta. Ha tingut mai por?

Fa uns set anys, quan la meva filla va estar malalta per un tumor a les suprarenals. Patia per la seva salut. He tingut ensurts i tensió a la muntanya, però els he superat. Ara, amb el pas dels anys, veig més els perills que no pas un temps enrere. La por que jo he pogut passar a la muntanya no m’ha bloquejat, m’ha servit per generar un estat d’alerta.

Entre els seus estudis hi ha els de psicologia. Vostè coneix bé el patiment.

Hi ha dues coses que hem de separar. El dolor és inevitable i forma part de la vida quan hi ha una pèrdua, una situació traumàtica... En canvi, el patir, com deien els càtars o els budistes, per exemple, és témer que passi una cosa. És la projecció cap a un fet negatiu, pensar en un possible accident, per exemple. Sempre intento evitar aquest patiment. Primer, analitzo les coses, i decideixo que hi ha moltes coses per les quals no cal patir. En realitat, no tenim res controlat i la vida és anar fluint. Cal acceptar el que vingui.

Per què, de forma reiterada en el temps, escriu i fa xerrades sobre el binomi dona i muntanya?

Els anys 80 hi havia molt poques dones que ens dedicàvem a l’alpinisme i a l’alta muntanya. Vam tenir l’oportunitat de tirar endavant la primera expedició de l’Estat, i potser d’Europa, a l’Himàlaia format només per dones. Aleshores no hi havia una consciència clara de gènere, però sí que, a mesura que consolidàvem el projecte, percebíem la importància que podia tenir per al conjunt de les dones. En aquella expedició vam assumir una colla de riscos. Sabíem que no podríem fallar perquè volíem que creguessin en nosaltres. Jo era una feminista que no ho sabia. Posteriorment vaig entrar a conèixer tot el que significa el feminisme i la lluita contra el patriarcat, no contra els homes. He col·laborat a la revista Sorora, he fet un taller amb dones sobre igualtat i faig xerrades sobre aquesta temàtica.

Així, el 1984, aquest repte de l’Himàlaia era més alpinístic o de reivindicació feminista?

Una mica les dues coses. Els patrocinis, com la revista Lecturas o perles Majorica, anaven adreçats al món de la dona. Vam fer un cim que només s’havia assolit dues vegades i vam obrir un itinerari nou. No va ser gens fàcil. Ens vam posar en un bon embolic.

Ha constatat, en primera persona, que a la muntanya les dones també han de demostrar allò que poden fer.

Això ens passa en molts camps, a banda de la muntanya. Sembla que ho haguem de demostrar de forma continuada, mentre que a l’home ja se li donen per descomptat determinades aptituds. Si una dona té un alt càrrec, està més subjecta a judici.

Poc abans dels 17 anys comença a fer alpinisme. Qui l’hi apropa?

Amb una colla del poble, amb gent d’Olesa i Esparreguera van anar uns quants dies a la muntanya. Mentre uns jugaven a cartes i es distreien, tres ens vam engrescar a fer un cim. M’ho vaig passar molt bé, sobretot de baixada, que hi havia una mica més de risc. Em va entrar el cuquet. Després vaig intimar amb un noi que era escalador. El primer lloc on vaig escalar era Montserrat, la muntanya que veia des de casa. Vaig patir al primer ràpel, però una vegada superat, ja no ho he deixat.

Què li sedueix més de Montserrat?

Montserrat és una muntanya que necessito i que no te l’acabes mai. És màgica, té alguna cosa que no tenen les altres. Pel meu físic, per als meus braços, em va molt bé escalar-hi. L’escalada és com una dansa vertical on et vas movent.

El 1986 arriba l’accident que la deixa sense dits. Com va conviure amb la nova realitat?

És un procés natural de dol. Potser em vaig passar un any que, quan es em despertava, pensava que allò que vivia era un malson, però de seguida percebia quina era la realitat i em tocava posar-me les piles. Mai no vaig pensar que no podria tirar endavant, tot i que vaig haver de reaprendre moltes coses. Quan volem fer una cosa, no n’hi ha prou de provar-ho només una vegada, cal ser constant.

Després de l’accident, li va costar tornar a la muntanya

Superat el període de cures a les mans, vaig proposar a una companya, la Mite Selga, de tornar a escalar nosaltres dues soles a Montserrat. Vam fer una escalada fàcil, amb cordes, i ens en vam sortir. Vaig veure que podria continuar fent muntanya, sense exposar-me gaire al fred a les mans. Sí que vaig haver de renunciar a l’escalada amb gel perquè no m’anava bé la forma d’agafar les eines. La resta de disciplines, com escalada o esquí, les he seguit fent.

Escriure ara el llibre «Dits de vent» és una forma de sentir-se millor?

No és ben bé així. He volgut explicar detalladament moltes de les vivències i sensacions que he viscut al llarg dels anys. M’agrada molt el retorn de les persones que ja l’han llegit. Uns em parlen de l’esperança, altres de la família, de la superació...

Estaríem parlant que el llibre també és d’autoajuda.

No era pas la meva pretensió, però moltes persones em diuen que és un exemple de superació. La veritat és que estic contenta si veig que hi ha persones que els pot ajudar.

El títol «Dits de vent» té una càrrega poètica. Vostè també deu tenir un esperit poètic.

Suposo que sí. Un dia a la revista Sorora vaig escriure un article dedicat a la meva mare on feia esment que les meves mans amb dits de vent eren les meves mestres. Hi havia altres propostes de títol, però a l’editor ja li va agradar.

Dona de muntanya, mestra, psicòloga, formadora, conferenciant. Té molt coratge.

Crec que el que faig jo ho pot fer qualsevol. Sí que soc decidida, vital, sense ganes d’acomodar-me. Si m’equivoco, m’equivoco.

Fa molts anys que es va traslladar a Berga. Per què?

Per amor. Quan vivia a Esparreguera ja venia molt al Berguedà, era com una segona residència. L’escalada al Pedraforca sempre m’ha agradat molt. Quan als anys 80 passava per Berga pensava que seria un lloc bonic per viure-hi. Fins i tot visc en un lloc per a mi especial, que ja coneixia abans d’establir-me a Berga. Una casa des d’on puc veure Montserrat.

Quina lectura fa de la massificació que es viu els darrers anys a les nostres muntanyes.

M’agraden les persones, però massa gent em molesta. A la muntanya m’agrada la sensació de calma, de gaudir de l’entorn. Si sento sorolls i crits procuro fugir-ne, perquè no puc connectar amb mi mateixa. Cal buscar llocs on no va tothom. Cal estar al cas de les recomanacions per no anar-hi. Si cal, agafo una tenda petita i busco un lloc ben tranquil. Està bé que la gent s’apropi a la natura, però no m’agrada el consumisme de muntanya. Hi acabem deixant una petjada que no toca.

Com a polifacètica, fins i tot fa tallers per riure o per entrenar la memòria.

Toco una mica de tot i de res –diu mig en broma. Vaig entrar en un programa de tallers de la Diputació i sempre em demanaven que fes aquest taller per riure i m’hi resistia. El vaig fer i em vaig enamorar. És molt bonic compartir el riure amb les persones, sobretot amb la gent gran. Jo dic que hi ha dos tipus de riure: el de fora cap endins i el somriure interior. Hi ha una frase que diu: Si no pots ser feliç, almenys siguis alegre. Fem jocs col·lectius, gimnàstica del riure. El que és més important és el contacte humà.