Quiosc

Regió7

Pere Joan Riu Costa | Enginyer biomèdic, investigador, professor a la UPC
ENTREVISTA Pere Joan Riu Costa Enginyer biomèdic, investigador, professor a la UPC

«Volem controlar la tensió arterial dels sensesostre»

Ha tingut càrrecs importants a la Universitat Politècnica de Catalunya i els ha exercit de gust, però la investigació i la docència tiba molt. Ara continua amb projectes d’enginyeria per millorar els diagnòstics i tractaments mèdics

«Volem controlar la tensió arterial dels sensesostre» | PERE GASSÓ OLLÉ

Si ens diuen que la seva especialitat és la bioimpedància, per a la majoria de persones els aportarà poca informació, o potser nul·la. Si diem que les seves investigacions permeten desenvolupar ginys per afinar diagnòstics i tractaments mèdics ens adonarem que al darrere de conceptes complexos hi pot haver tecnologia que salva vides. Pere Joan Riu, professor i investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), és enginyer de telecomunicació i una autoritat mundial en bioimpedància. Actualment, és el vicepresident internacional d’aquesta disciplina. El currículum d’aquest gironellenc, que es mou entre Barcelona, Berga i Cal Bassacs, és molt extens i inclou trenta-sis projectes de recerca i una participació activa en grups de treball vinculats amb la UPC, amb Sant Joan de Déu i també amb Xartec Salut, on s’apleguen 47 grups de recerca de 17 institucions diferents. També ha tingut l’oportunitat d’investigar malalties pulmonars cròniques i cardíaques a partir de diners recaptats a La Marató de TV3. Els seus anys de monitor de grups d’esplai i de coordinador de cases de colònies han quedat en un molt bon record de l’època de joventut, amb una vida molt activa.

Vostè és un berguedà que ha esdevingut un científic rellevant.

Vaig estudiar a Cal Bassacs (Gironella) fins acabar l’EGB. Després a l’institut de Berga, que feia poc que l’havien inaugurat, i a la universitat, a Barcelona, per cursar enginyeria de telecomunicació. A cinquè hi havia una assignatura que era instrumentació i bioenginyeria. Em va agradar conèixer aparells que, connectats a una persona, aconsegueixen una informació important.

Què hem de dir: enginyeria biomèdica o biotecnologia?

Tot és discutible, a mi m’agrada més enginyeria biomèdica. Sigui com sigui, és un concepte molt ampli, que abraça l’aplicació de conceptes d’enginyeria a problemes biològics. Hi intervenen enginyers químics, mecànics i qualsevol disciplina que ens puguem imaginar. Fins i tot els enginyers de camins, pel que fa a estructures dels ossos.

És enginyer de telecomunicació i l’any 1991 ja va fer el doctorat relacionat amb la bioimpedància elèctrica.

Era sobre la tomografia d’impedància elèctrica. Tomografia perquè es tractava d’obtenir unes taques de colors en forma d’imatges amb un cost econòmic molt baix.

Perquè ens entenguem, vostè va desenvolupar un aparell dels que ara es diu de diagnòstic per la imatge.

Alt per alt podem dir-ho així, però la qualitat de la imatge que se n’obté és inferior a la ressonància magnètica o a altres aparells actuals. La gràcia és la seva rapidesa, amb la possibilitat d’aconseguir 25, 50 o 100 imatges per segon. Permet monitoritzar activitat respiratòria o cardíaca. És un aparell que encara té vigència.

Els neòfits diríem que les tecnologies que vostès investiguen estan centrades en detectar malalties.

Sempre he estat vinculat a l’activitat diagnòstica. El més proper al tractament és un projecte que ara estem executant a Barcelona. Volem controlar la tensió arterial dels sensesostre. Ens adrecem a col·lectius molt vulnerables. Amb un aparell , un programa i un servidor s’obtenen les dades perquè els sanitaris prenguin les mesures correctores necessàries. Hi ha col·lectius que, si no som proactius, difícilment van a visitar-se al metge i solen tenir problemes d’hipertensió. A Barcelona, l’esperança de vida d’un sensesostre és quinze anys inferior a la mitjana.

Aquesta iniciativa recorda molt una que van portar a terme durant un quant temps a l’Àfrica.

Va ser el 2017 a Etiòpia, amb la participació d’estudiants. A la població rural d’allà no els pots demanar que vagin a prendre’s la pressió arterial, però el problema és molt gran. La hipertensió afecta el 50% de la població mundial i només la meitat ho sap. Dels que es tracten només la meitat segueix la pauta de control correctament. La continuïtat a Etiòpia es va tallar per la guerra civil no declarada i, posteriorment, per l’arribada de la covid.

Dissenyar nous aparells que us ajudin a fer aquest control a distància de la hipertensió no deu ser fàcil.

En iniciatives com aquesta, la indústria no ens ho posa fàcil. Hi ha reticències, o negatives, perquè ens facilitin els codis d’aparells de control d’hipertensió perquè els adaptem a les nostres investigacions.

Repassant el seu currículum veiem que el 1992, amb el seu equip, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona.

Era l’època que estava mot centrat en la tomografia de la impedància elèctrica. Hi havia diferents treballs en marxa sobre bioimpedància.

Aquest concepte de la bioimpedància és molt científic.

Els teixits biològics són, bàsicament, aigua amb sals dissoltes: potassi, clor, sodi. Són ions amb càrrega elèctrica. Això vol dir que el cos humà és un conductor, amb uns nivells molt baixos de corrent. L’aplicació d’aquesta tècnica ens pot aportar informació per si algun òrgan té alguna patologia. Un fetge sa o un fetge cirròtic no es comportaran igual perquè canvia la impedància.

Posi un exemple que estigui treballant ara mateix.

Detectem zones del cor que tenen algun tipus de lesió. Veiem, per exemple, que una persona que ha tingut un infart li circula el corrent d’una forma diferent. Això pot provocar arrítmies que poden ser greus. Tota aquesta informació s’obté a partir de mesures d’impedància. Aprofitant el catèter, podem distingir una paret sana del miocardi, d’una cicatriu o una altra lesió.

A partir de la bioimpedància es poden aconseguir diagnòstics més precisos.

Sí, també estem treballant en mesures internes dels pulmons per fer diagnòstics. Aprofitem quan es fa una broncoscòpia per saber si el pulmó està sà o bé és cancerós, si hi ha fibrosi, emfisema... De moment no hi ha cap aparell comercialitzat, però els resultats són molt bons, sense fer mal als teixits. Amb tècniques de bioimpedància evitem danys col·laterals per fer diagnòstics complexos.

Del 2011 al 2014 va ser al consell de govern de la UPC. Se sent millor com a gestor o com a investigador i docent?

Jo m’hi sentia bé, però no som a la universitat per gestionar. Ens toca fer-ho i ho hem de fer tan bé com sigui possible. M’ho passava bé, però no em quedava temps per a la recerca.

Actualment forma part de l’equip de selecció i avaluació dels docents. Es diu que cal que tornin, almenys, una part dels 20.000 investigadors que hi ha escampats pel món.

Les universitats tenim un problema greu de falta de personal. En el cas que conec més, la franja d’edat està molt concentrada entre els 55 i els 65 anys. Costa molt cobrir les places de la gent que es va jubilant, potser per un problema econòmic. El món de l’empresa ha millorat en recerca i innovació, però també falta molt camí per recórrer.

Parlem de talent que és a l’exterior. Vostè també va ser als Estats Units.

Vaig ser un any a la Universitat de Pennsilvània, que té molt de prestigi. Era a finals del segle passat. Vaig veure coses que aquí em semblaven impensables, com era la discriminació positiva en la captació d’alumnes. Una biblioteca infinita, amb una base de dades totalment informatitzada. Aquí, els recursos eren més minsos.

Vostè intenta predicar amb l’exemple perquè forma part d’equips que treballen amb la transferència a l’empresa.

Els acadèmics hem d’estar en contacte amb la indústria. Si no ho fem així, malament. Nosaltres hem de posar-hi la base, i la indústria, l’ha de desenvolupar i comercialitzar. Universitat i empresa hem d’anar junts, però cadascú té el seu rol.

Segueix el projecte d’ampliació del campus de la UPC a Manresa a partir de la Fàbrica Nova?

Sé el que he llegit als mitjans de comunicació. Quan parlem d’universitat pública és important definir el model perquè no hi pot haver de tot a tot arreu. A Manresa hi ha un centre de gravetat important. Cal fer un bon disseny a partir d’una visió global de la realitat de la docència universitària i la recerca del país.

Tothom té el que es mereix? No.

Millor qualitat i pitjor defecte. Perseverança/Un xic orgullós.

Quina part del seu cos li agrada menys? Moltes, cap en concret.

Quant és un bon sou? El que et permet fer el que vols.

Quin llibre li hauria agradat escriure? El Camino a la Realidad, de Roger Penrose.

Una obra d’art. El pavelló Mies van der Rohe.

En què és expert? En intentar resoldre problemes difícils.

Què s’hauria d’inventar? Un món en pau.

Déu existeix? Cada vegada el veig més lluny.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Kurt Gödel, matemàtic.

Un mite eròtic. Deixem-ho.

Acabi la frase. La vida és... Fantàstica, clatellades a banda.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Bo o dolent són invents humans.

Tres ingredients d’un paradís. Estimació, salut i bona temperatura.

Un lema per a la seva vida. Lluita per ser intel·ligent.

Compartir l'article

stats