El dia 1 d’agost començava a la muntanya del Pedraforca una prova pilot amb l’objectiu de reduir la gran quantitat de vehicles motoritzats que arribaven al mirador del Gresolet, pàrquing més proper al refugi Lluís Estasen i un dels punts de partida habituals de les rutes que voregen o bé arriben al cim de la muntanya berguedana, una de les més simbòliques i populars de Catalunya.
Les imatges habituals d’aquest espai corresponien poc amb el que s’espera d’un parc natural: cotxes als vorals de la carretera, pàrquings improvisats a les cunetes i, en moltes ocasions, excursionistes que marxaven del mirador perquè no trobaven aparcament i se n’havien de tornar a casa.
Per pal·liar aquests problemes, la direcció del parc natural del Cadí-Moixeró va decidir prohibir l’accés de vehicles motoritzats durant bona part del dia i instal·lar un bus llançadora durant aquelles hores. Aquest vehicle que passa cada mitja hora substitueix els vehicles particulars i, mitjançant una web, es poden reservar els tiquets. Així s’assegura que qui arribi a Saldes o Gósol no haurà de girar cua per aparcament o per problemes d’aforament de bus.
Aquestes mesures seran vigents fins a aquest dilluns, dia 15, quan el trànsit serà reobert les 24 hores del dia i no hi haurà més servei de bus.
Busos des de primera hora
Abans de les set del matí, quan no hi ha servei de busos, la gent hi pot arribar amb el seu vehicle. I això és el que fa que, malgrat la prohibició, al pàrquing del mirador encara hi puguem observar vehicles dels més matiners i d’aquells que passen la nit al refugi. Però si no et lleves tan d’hora, quan arribis al trencall per anar cap al mirador et trobaràs un cartell que te’n prohibeix l’accés. L’alternativa és o bé caminar o bé utilitzar el bus.
Per fer aquest reportatge vam agafar el bus de Saldes de les deu del matí. No és un dels més concorreguts, segons ens va explicar el conductor, ja que la majoria dels que volien arribar al cim del Pedraforca ja havien començat la caminada, però al bus van pujar una quinzena de persones, que es van acomodar a mesura que ensenyaven el correu electrònic amb el comprovant de la reserva dels tiquets.
Deu minuts abans que el bus arrenqués, però, la zona ja es comença a omplir de gent que vol agafar el bus: hi havia qui sortia del bar de l’alberg, els més petits jugaven al parc infantil i aquells qui no tenien clar què hi havia o s’havien descuidat de comprar els tiquets, visitaven a corre-cuita l’oficina de turisme per demanar-ne informació. Hi havia qui hi arribava amb la motxilla i les botes de muntanya per caminar, hi havia qui tenia l’equip d’escalada a punt i, finalment, també hi havia lloc per als que, amb calçat còmode, només anaven a donar una volta pels voltants del mirador, incloent el refugi Lluís Estasen i els boscos del costat.
Una família no es pot endur un dels dos gossos que porten, ja que és massa gran; per al transport dels canins, com diu a la web, s’ha de consultar trucant al telèfon d’atenció del parc natural. El gos, juntament amb un dels integrants de la família, pujaran a peu fins al mirador, mentre que la resta, incloent-hi un gos més petit, pugen al bus.
A les deu en punt el bus sortia del seu inici, situat a davant de l’oficina de turisme del municipi. Aquest trajecte, com la majoria, no passava per Gósol, l’altra parada del bus llançadora, que només té tres opcions d’anada i tres més de tornada, degut a la distància respecte a Saldes i al mirador.
Camí cap al mirador
Ràpidament el bus sortia de la localitat d’inici i entrava al camí del mirador, la part que fa d’enllaç amb la B-400 i que no està tancada al públic. El moment en què comença la prohibició és a partir del trencall del mirador. Si segueixes recte, vas a parar a la carretera, però si gires a mà dreta, comences el camí que, aquella hora, només podia fer el bus, en direcció al mirador. A l’interior del bus, persones de totes les edats; des dels més petits, que no paren quiets i ja tenen ganes d’arribar, fins als més grans.
A mig camí, quan els passatgers ja han pogut gaudir de les grans vistes que ofereix el Cadí i els seus voltants, i també fer broma dels caminants que es van trobant al llarg del viatge, molts se sorprenen de veure un cotxe al voral de la carretera. Malgrat això, s’ha acabat el seu trajecte: una cadena talla la carretera i només l’obren al bus quan passa.
El conductor ens explica durant la baixada que la carpa que hi ha al costat de la calçada serveix perquè els treballadors del parc puguin advertir els despistats que no han vist abans el cartell prohibitiu que ara tenen dues opcions: o bé fan marxa enrere i comencen la seva ruta a peu des de Saldes, o poden agafar un dels pròxims torns del bus que hem agafat.
Sigui com sigui, una de les treballadores obre la cadena que ens talla el pas i seguim el nostre camí. Ara sí, no ens podrem trobar cap vehicle motoritzat i, de fet, una bicicleta que baixa a una velocitat vertiginosa serà l’únic vehicle que ens trobarem en el que resta de camí.
Tornem a l’interior del bus: les famílies i els grups de gent que s’han organitzat parlen alegrament i observen el paisatge. Hi ha qui bromeja i diu que pujar amb bus és un estalvi pel preu actual de la benzina; altres persones planifiquen la ruta i n’hi ha que descansen abans de la caminada.
Estupefacció en arribar-hi
Quan falten un parell de minuts per arribar a un quart d’onze del matí, el bus arriba al mirador del Gresolet. Alguns dels passatgers, però, es queden sorpresos a l’hora d’arribar al final: no s’esperaven ni un sol cotxe i, malgrat que hi ha places buides i que ens hi trobem menys d’una desena de vehicles, desconeixien que es podia arribar amb cotxe fins allà abans de les set de matí o després de les cinc de la tarda.
Altres passatgers, però, se sorprenen de la durada del viatge: l’esperaven més llarg o, almenys, que ho semblés. Però el cas és que el viatge només dura quinze minuts (uns cinc minuts més que si ho fessis amb cotxe, aproximadament) i no s’ha fet gens pesat. A més, s’estalvien el problema habitual dels turistes quan abans venien aquí: ara no han d’aparcar.
Al bell mig del pàrquing, el bus s’ha aturat i obre la porta davantera perquè els passatgers puguin gaudir de la muntanya. La imatge, però, és molt diferent de la que ens hauríem trobat feia unes setmanes: els vorals de la carretera completament nets -anteriorment s’haurien vist bastants cotxes ocupant els costats del final de la ruta-, molt pocs cotxes i ben aparcats i un silenci només trencat pel suau vent que circula i per un parell de cotxes que s’esperaven a l’arribada del bus per poder baixar, tal com marca la normativa.
Els passatgers baixen del vehicle i s’aturen a fer fotos de l’espectacular mirador, en una imatge molt significativa del que aquesta prova pilot pretén fer: on abans aparcaven els cotxes, ara és un espai on els turistes poden fer fotos de l’espai natural dels voltants del Pedraforca. Els peus del gegant ja no estan massificats, i ara es pot gaudir de la natura.
Viatge de tornada
Mentre baixem un moment per fer fotos, el conductor ens avisa que marxarà aviat. No perquè no arribi a temps per al pròxim trajecte -el bus següent era a les dotze- sinó perquè té uns horaris molt marcats per «saltar-se» la prohibició i accedir al camí del mirador. Matías Pereira, que condueix el vehicle, dona permís als dos cotxes que s’estaven esperant que vagin baixant, que no es quedin a darrere del bus: lògicament, és molt més lent que els vehicles particulars i faran via més ràpid.
Mentre baixem, en un trajecte sense cap altre passatger, Pereira ens explica que això és habitual: els busos de tornada més concorreguts són els del migdia i tarda, quan els turistes ja han fet la seva ruta i tornen cap a casa o al càmping o alberg que estan allotjats.
Al principi del trajecte, que és el mateix recorregut que el d’anada, podem observar millor les restes del que un dia va ser un pàrquing ple de cotxes: cunetes de terra, algunes amb barres de fusta que delimiten l’espai per a cada vehicle, que avui estan completament buides per la prova pilot. Tampoc s’hi veu gaire gent: comença a picar el sol i aquells que s’han atrevit a pujar al cim fa estona que ja caminen.
En tornar a passar per la cadena, els informadors segueixen atenent els despistats: un conductor està demanant per què no es pot passar més enllà d’aquell punt. En arribar al trencall, veiem el cartell que indica que no es pot passar, i girem en direcció a la B-400 cap a Berga, on agafem el trencall per tornar a Saldes. Aquest bus hauria d’arribar a Gósol, però es queda allà, ja que ningú ha de baixar a l’altre municipi.
Dubtes en arribar-hi
Un cop hem arribat al nostre destí, i mentre estem entrevistant el conductor, diverses persones s’apropen al bus a demanar informació. N’hi ha que demanen si ja hi poden pujar, però encara falta més d’una hora perquè els toqui el torn.
D’altres no sabien que el tiquet s’havia de reservar i demanen com ho poden fer: de fet, la compra de tiquets es pot fer pràcticament just abans de pujar al bus, però no el pot vendre el mateix conductor, sinó que s’ha de fer mitjançant la web. Finalment, hi ha qui pregunta el perquè d’aquest bus. La informació no ha arribat a tothom, malgrat que Pereira ens indica que gairebé mai s’ha trobat amb persones que no saben que s’han de comprar els tiquets prèviament.
Valoracions finals
Un cop es finalitzi la prova pilot i els cotxes tornin a circular lliurement fins al mirador, les entitats que han participat en aquesta prova, és a dir, els ajuntaments de Saldes i Gósol i el parc natural del Cadí-Moixeró, a més del Consell Comarcal del Berguedà i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), analitzaran totes les dades per saber quin ha estat el resultat d’aquesta mesura. S’analitzarà l’afluència del bus, la reducció en la quantitat de cotxes i els horaris escollits per la gent.
També es valorarà com han rebut la mesura els comerços i establiments de la zona: els bars, restaurants i botigues de Gósol i Saldes, així com els hotels, càmpings i albergs, però sobretot el refugi Lluís Estasen, el que podria tenir una major afectació, ja que l’única manera d’arribar amb vehicle al refugi és mitjançant la carretera que arriba al mirador, i ara, les hores que estava prohibit el pas motoritzat, aquells qui hi volien menjar o fer-hi nit hi havien d’anar a peu o bé agafar el bus.
Precisament, fa unes setmanes aquest mateix diari va entrevistar Jordi Gallardo, responsable d’aquest refugi. Quan tot just acabava de començar el servei de bus com a alternativa, ressaltava que «hem tingut un juliol fluix» i que, amb les noves mesures, quan altres anys tenia «una cinquantena» de persones al dia, aquell dia «només n’hi havien passat 4». Considerava que «es fa la prova pilot, però si a mi em perjudica, el parc natural no se’n farà responsable» i «d’alguna manera s’havia de regularitzar. Però, és clar, el juliol ha estat fluix per a tothom, i ara no saps com la gent reaccionarà al bus. Potser tothom anirà a Gósol perquè allà no es fa pagar la gent».
En tot cas, farà falta veure com ha evolucionat l’afluència de gent al llarg de la prova. També s’ha de destacar que aquest principi de mes d’agost s’ha vist afectat per la intermitència del temps, que ha passat de temperatures molt altes, que fan que la gent marxi a la platja abans de sortir a caminar, i fins i tot riscos elevats d’incendi, a grans pluges que han fet que molts excursionistes desistissin de pujar i fer rutes per la muntanya.
Canvi de destinació
Aquest any també ha esta molt diferent respecte als anteriors. Durant el reportatge, vam sentir en més d’una ocasió parlar de com el turisme ha retornat a la normalitat després de dos anys de pandèmia que han obligat la gent a oblidar-se de llargs viatges i fer turisme local i de proximitat. Aquest any, però, amb la fi de les restriccions, els turistes catalans tornen a sortir del país en direcció a altres destinacions, principalment europees.
Això ha fet reduir considerablement l’afluència de públic a espais com aquest, que va ser un dels punts preferits pels catalans en l’àmbit de turisme de proximitat, però que queda oblidat pels turistes estrangers, molt més propensos a grans ciutats o monuments o bé a la costa i les platges.
Saldes, epicentre de la mesura
Encara que Gósol també forma part de la prova pilot, Saldes és qui té el gruix de visitants que han d’agafar el bus per pujar a la muntanya. Això ha comportat, indirectament, un augment de les visites al municipi. En espera de dades oficials, ara per ara se’n poden extreure dues principals conclusions: l’augment del nombre de cotxes estacionats a la petita localitat berguedana, malgrat que això no hagi comportat cap problemàtica greu, però també el creixement d’un turisme que abans passava de llarg del municipi i ara, de forma pràcticament obligatòria, s’hi ha de parar, incloent-hi la possibilitat que consumeixin en algun establiment de la zona.
També s’haurà de veure com ha afectat els allotjaments aquesta mesura, ja que, malgrat la baixada de l’afluència pel canvi de model turístic anteriorment esmentat, podria haver modificat el comportament d’aquells que pernoctaven als establiments, la majoria a Saldes.
Més de 27.300 persones van fer el cim
Segons les últimes dades del parc natural del Cadí-Moixeró, un total de 27.356 persones van fer el cim del Pedraforca l’any 2021, amb una mitjana diària de 133 persones al dia. Un estudi elaborat per la UdL diu que la capacitat de càrrega anual de la muntanya és de 47.991 persones, mentre que el límit diari se situaria en les 233 persones. En determinats moments de l’any, com per Setmana Santa i a l’agost, se supera aquest límit de càrrega i se sobrepassen els 233 visitants diaris.
Què cal saber?
El bus estarà actiu fins demà passat en horari de matí i tarda
Des del dia 1 d’aquest mes fins al dilluns dia 15, és a dir, demà passat, aquest bus funciona de set del matí a cinc de la tarda, que és l’horari en el qual els cotxes no poden arribar fins al mirador. Els vehicles que hi accedeixin abans i hagin de baixar en horari restringit ho hauran de fer davant o darrere el bus. Tots els trajectes surten o passen per Saldes, mentre que només tres d’anada i tres de tornada arriben a Gósol.
