Al poble abandonat de Peguera, el silenci és la tònica durant bona part de l’any. Situat entre l’antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera i la serra d’Ensija, aquest enclavament va quedar despoblat progressivament quan l’activitat minera de la zona es va apagar.
Però, malgrat quedar deshabitat i l’estat ruïnós de gairebé tots els seus edificis, algunes persones encara es preocupen perquè es mantingui ben viu. Toni Casòliva, fill d’una família de Peguera que vivia a la casa de Cal Gran, l’única que avui encara es conserva dempeus, és un dels artífexs, juntament amb els seus pares i el seu cosí, que aquest poble ara en ruïnes sigui una mica menys oblidat.
Ell és l’organitzador de la festa major que es va recuperar l’any 1996 i s’ha reprès enguany després del parèntesi de la pandèmia, i de renovar cada any la llibreta que hi ha amagada en un racó de la façana del cementiri. És un quadern que testimonia que avui en aquest indret encara hi passen coses.
A casa, Toni Casòliva hi té més de 20 llibretes guardades de diferents anys, des del 1998, quan el seu pare va engegar la iniciativa aprofitant que ja es feia en el cim de la Gallina Pelada, molt a prop de Peguera i la muntanya més alta de la serra d’Ensija.
Alguns quaderns es troben en millor estat de conservació que d’altres, ja que durant uns quants anys es van guardar a la capella construïda al costat del cementiri i de la ruïnosa església de Sant Miquel, i a causa de l’aigua que hi entrava es van malmetre. Però tots ells guarden centenars d’històries i de vivències úniques en molts casos, que denoten que és un lloc que ha quedat en la memòria de molts visitants.
En la majoria d’anotacions els visitants expliquen el motiu de la seva visita a Peguera i deixen constància del seu lloc de residència, mentre que d’altres tenen un caràcter més espontani. Per exemple, algunes persones ho aprofiten per promocionar-se per les xarxes socials. Per altra banda, coneixedors de la història de l’enclavament fan arribar els seus desitjos que es puguin reconstruir les cases, que també ho són de Toni Casòliva.
Casòliva expressa, mig emocionat, el seu desig que es puguin reconstruir les cases, però admet que és difícil. «Si més no faig el possible perquè Peguera no es perdi», assenyala. Per a ell i la seva família aquest és un lloc especial. Hi té la seva àvia enterrada i quan té un mal dia sempre ve aquí a agafar energia. «Hi tinc moltes vivències aquí, de maques i de no tan maques», destaca.
Enguany, l’Ajuntament de Fígols ha reconegut la seva tasca i la del seu pare i el seu cosí per Peguera amb l’entrega d’un pin de l’escut del municipi. «No fas les coses perquè te les reconeguin, sinó perquè et surt de l’ànima. Quan veus que hi ha gent satisfeta és molt bonic».
En aquest sentit, Casòliva destaca l’èxit de la festa major, que cada any atreu persones de totes les edats amb activitats diverses. «Per un dia Peguera és un poble i les persones que venen i que havien viscut aquí són les més felices del món aquell dia. Per què no han de lluitar per això?», es pregunta.
Dubtes sobre el parc natural
Sobre el projecte de parc natural que s’està impulsant des de diferents municipis de la zona i el Consell Comarcal i que s’articularia al voltant de la vall de Peguera, Casòliva apunta que necessita més informació per valorar-ne la iniciativa. Tot i així, tem que sigui per incorporar restriccions en l’accés al medi natural. «No soc partidari de prohibir res a ningú, sinó de controlar que les coses es facin ben fetes», afirma.
La situació geogràfica de Peguera fa que sigui un lloc de pas important per als muntanyencs i senderistes, especialment a l’estiu. En canvi, a l’hivern, amb un clima rigorós d’alta muntanya, el flux de visitants és més reduït, tot i que sovint també és freqüentat per persones que fan sortides amb raquetes de neu.
