Fa dotze anys que es va incorporar a l’Ajuntament de Barcelona com a especialista en arboricultura. Sota la seva responsabilitat, com a cap de gestió, hi té els 207.000 arbres escampats per carrers, places, jardins i parcs de la capital catalana. Joan Guitart Comellas, nascut a Berga el 1976, es va formar com a enginyer agrícola i ha pogut fer realitat que una de les seves debilitats sigui també la seva professió. Els caps de setmana exerceix de berguedà i, a part de recórrer el territori amb bicicleta, sempre té un ull posat als arbres que donen vida als municipis. La seva és la mirada d’un inconformista, conscient que queda camí per recórrer perquè els arbres assumeixen un rol més predominant als nuclis urbans, on el formigó encara és el rei. Li agraden els arbres, d’una forma integral, des que neixen als vivers, es planten, es reguen, es mantenen, s’esporguen, es talen i es trituren una vegada morts. La seva és una especialitat relativament nova perquè no existia l’arboricultura urbana que busca uns carrers bonics, ombres i beneficis ambientals. Guitart, a més a més, presideix l’Associació de Professionals d’Espais Verds de Catalunya.
L’amor pels arbres d’on li ve?
Sempre m’han agradat els arbres. En acabar la carrera, treballava a la indústria agroalimentària, però a les hores lliures em dedicava als jardins. Vaig treballar per a diferents ajuntaments del Berguedà fins que el 2008 em vaig incorporar a l’Ajuntament de Barcelona.
Si ara es posés unes ulleres de realitat virtual, com veuria les ciutats el 2050?
Han d’experimentar un gran canvi en els àmbits de mobilitat i de contacte amb la natura. Han de ser molt més verdes i han de millorar la qualitat de l’aire que es respira. Caldrà aplicar la regla del 3, 30%, 300. Vol dir que cada habitant, des de casa ha de poder veure tres arbres; que les ciutats tinguin, com a mínim, un 30% de superfície verda i que tothom disposi, a menys de 300 metres de casa, d’un parc o zona verda.
S’acaben les places dures?
A tots aquests espais durs hi posem píndoles de verd. Les tendències canvien. Per exemple, el Guimerà de Manresa, la disposició dels arbres no s’ajusta als criteris actuals. Un arbre urbà no s’ha d’equiparar a una paperera o a un fanal. S’ha imposat un altre concepte i el que volem és crear corredors biològics a les ciutats.
Seria viable, en l’àmbit urbà, banys de bosc?
Les persones per mantenir un bon estat de salut haurien d’estar, com a mínim, 45 minuts al dia de contacte amb la natura. Això val per a zones arbrades i verdes a la ciutat, com per als boscos. A Berga, per exemple, fan falta molts més arbres per aconseguir el desitjat contacte amb la natura.
Però, a pocs minuts, hi ha massa forestal.
Sí, però diguem-li a una persona amb problemes de mobilitat que vagi a Queralt. O a les famílies amb nadons. Fan falta més parcs. Un problema que es reprodueix a Manresa, Solsona o Puigcerdà.
A Barcelona, seria possible que l’arbrat compensés les emissions de CO2?
Tot i que no és fàcil, estem fent estudis per determinar aquesta balança. Per fer-nos una idea, un arbre mitjà de Barcelona aporta l’oxigen que respiren cinc persones. L’any 2009 es va fer un estudi que va determinar que a la ciutat hi havia 1,4 milions d’arbres, comptant Collserola. A la via pública, amb escocells tenim 207.000 arbres.
Els plataners es van escampar arreu, però se’n van talar per seguretat viària. Encara n’hi ha molts arreu.
Tenim un problema com a societat. Al plàtan se li ha agafat una mania injustificada. És molt bon arbre de carrer, creix ràpid, és sofert i fa una ombra molt bona. Fa anys se’n va fer un abús. Al pla Cerdà i a l’Eixample tot eren plàtans perquè és el que tenien els vivers. Si s’hagués volgut plantar mèlies, hauria estat impossible. Actualment, estem diversificant i procurarem que una espècie no sobrepassi el 15% del total d’arbres. Als carrers emblemàtics hi mantenim el plàtan, excepte quan es mor o es malmet, que se substitueix per altres espècies
Se suposa que aborden la problemàtica de les al·lèrgies del plàtan i altres espècies.
L’efecte de les al·lèrgies l’hem estudiat amb destacats al·lergòlegs i ens diuen que quan pol·linitza el plàtan, el març i una part de l’abril, hi ha poques queixes d’al·lèrgies. El moment més crític és de molèsties en el moment de floració i fruit, normalment a finals d’abril i maig. El pol·len del xiprer o de l’olivera és molt més al·lèrgic que el del plàtan.
Es fa algun tipus d’aprofitament dels fruits dels arbres de la ciutat?
Des de fa anys, en alguns districtes, persones del col·lectiu Espigoladors recullen el fruit dels tarongers i en fan melmelades. Hi ha alguns fruits que difícilment són comestibles perquè conviuen amb un trànsit que pot superar els 20.000 vehicles diaris. Quant a reaprofitament, les fulles van a compostatge, i el brancatge i troncs, després de triturar-los, els fem de servir d’encoixinat en espais verds.
Es criminalitza molt els arbres urbans perquè malmeten les voreres.
Sempre disparem contra l’arbre perquè ningú no el defensa. Si l’arbre es planta en un escocell i el paviment adequat no s’aixecarà cap vorera. És important que els paviments de les ciutats siguin permeables i la mida dels escocells permetin a l’arbre alimentar-se sense que hagi d’acabar fracturant la vorera.
Què convé més per a un poble o ciutat: molts arbres petits o menys i més grans?
Ens aporten molt més els arbres madurs perquè generen uns beneficis ecosistèmics. Els companys de Madrid, a vegades, ens diuen que són la ciutat amb més arbres d’Europa. És cert, però la cobertura verda és menor. L’important no és tant el nombre sinó la quantitat de fulles que estan treballant.
Actualment, quins són els arbres de moda als nuclis urbans?
Estem treballant en noves espècies i varietats perquè s’adaptin bé a les ciutats. Els vivers que hi ha a Catalunya ja tenen entre 30 i 40 espècies diferents. Col·laborem també amb els del nord d’Itàlia i Holanda. Ens impliquem en l’1+D. El resultat són nous híbrids, varietats i cultivars. Un exemple d’híbrid és l’Acer freemanii, molt bonic per a la via pública i que a Berga es pot veure a l’avinguda de la Valldan. Estan fantàstics.
Ja es veu que vetlleu molt per l’estètica.
Tenim el perer de flor, que al llarg de l’any hi conflueixen una diversitat de colors espectaculars. Vetllem continuadament per l’estètica dels arbres.
Fulla caduca, fulla perenne.
Treballem en les dues línies.
Parlem d’un gran nombre d’arbres, que tenen un preu als vivers.
El que determina el preu és el gènere, l’espècie i el perímetre. Per reduir l’impacte del vandalisme procurem que sigui de 18-20 centímetres. Un auró d’aquestes característiques pot valer entre 150 i 200 euros. A Barcelona plantem més de 2.500 arbres nous cada any.
Sobre l’esporga, tothom aparenta saber-ne i té les seves teories.
Hem de trencar el mite que la poda és bona per a l’arbre. És fals. Un arbre no s’hauria d’esporgar mai, té la seva arquitectura. Les branques que no li van bé, ell mateix ja les fa caure. A la ciutat, però, hem d’esporgar per motius de seguretat i per adaptar-lo a l’espai aeri que se li ha donat. A l’hora d’intervenir-hi cal anar amb molt de compte a no malmetre tota la seva estructura. A Europa s’esporga molt diferent, ens hi anem apropant.
Que un escocell sigui un pipicà afecta la salut de l’arbre?
Més que els excrements, el més negatiu és la compactació de la terra de l’escocell, que hauria d’estar més solta per facilitar la filtració de l’aigua. Com més es trepitja, més queda com una pedra i pitjor és per a l’arbre.
A Barcelona hi ha moltes palmeres, però també se’n veuen algunes a la Catalunya central.
A Barcelona n’hi ha de centenàries, però amb els Jocs Olímpics se’n van plantar sobretot a les rondes i front litoral. Són agraïdes, fàcils de mantenir i econòmiques. Les palmeres d’interior són d’una espècie que té l’estípit –tronc– pelut, que pot aguantar temperatures de -15 o -20 graus. A Bagà sobreviuen, encara que, personalment, penso que en llocs de muntanya una palmera no encaixa.
Tothom té el que es mereix? Noo, hi ha gent que té molt mala sort.
Millor qualitat i pitjor defecte. La puntualitat i la impaciència.
Quina part del seu cos li agrada menys? Els dits dels peus.
Quant és un bon sou? El que et permet tenir les espatlles cobertes i algun caprici de tant en tant.
Quin llibre li hauria agradat escriure? Qualsevol llibre d’arboricultura.
Una obra d’art. «Heart o Trees», de l’escultor Plensa.
En què és expert? En res. Sempre queda per aprendre.
Què s’hauria d’inventar? Alguna cosa per curar l’incurable.
Déu existeix? Hi ha arguments a favor i en contra.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Johan Cruyff.
Un mite eròtic. Charlize Theron.
Acabi la frase. La vida és... Meravellosa, cal saber-la viure.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? Bona. Alguns es tornen dolents.
Tres ingredients d’un paradís. Salut, Patum i bicicletes.
Un lema per a la seva vida. No arribaràs al teu destí, si t’atures a tirar pedres a cada gos que et borda.
