ENTREVISTA DE DIUMENGE | Alba Boixader Aymerich Historiadora i directora del Museu de les Mines de Cercs

Alba Boixader, historiadora: «Ficar-se a dins de la mina de carbó toca la fibra»

«Ficar-se a dins de la mina de carbó toca la fibra» | PERE GASSÓ OLLÉ

«Ficar-se a dins de la mina de carbó toca la fibra» | PERE GASSÓ OLLÉ / Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

Pere Gassó Ollé

La historiadora Alba Boixader Aymerich (Berga 1976) va conèixer, en primera persona, el Museu de les Mines de Cercs l’any 2000, quan feia poc temps que havia obert portes. La docència no era el camí professional que volia emprendre. Per això, va fer un postgrau, amb un treball final que girava al voltant de les mines de Cercs. L’aleshores directora, Rosa Serra, la va convidar a portar el currículum davant de la possibilitat que la plantilla hagués de créixer, perquè cada vegada hi havia més visitants. Tothom veia que s’oferia una experiència molt viva a l’antiga colònia de Sant Corneli i al conjunt de la zona minera, inclosa l’oferta paleontològica de les petjades de dinosaures de Fumanya i l’embassament de la Baells. Una immersió, al dia a dia de la mineria, d’una activitat molt dura per a uns treballadors que, en bona part, havien arribat del sud de la península. Alba Boixader ha fet de tot al Museu de les Mines, des de visites guiades fins a la direcció, càrrec que exerceix des del 2006. Entremig, un parèntesi per fer un tast d’altres activitats laborals. Tot i que li agradaven, la proposta d’assumir la direcció no deixava de ser molt temptadora i no la va desaprofitar.

Justament amb l’erudita Rosa Serra van publicar dos treballs, un sobre la Baells i un altre relacionat amb la mina.

Eren uns quaderns didàctics del Consorci Ruta Minera, un organisme que van constituir l’any 2001 els ajuntaments de Fígols, Cercs, Vallcebre, Saldes i Guardiola de Berguedà. Entres les funcions del nostre museu hi ha, també, la difusió de l’embassament de la Baells i les petjades de dinosaures de Fumanya, descobertes el 1985 en una antiga explotació minera a cel obert.

No va voler ser professora, però hi ha parts de la seva feina que s’hi assemblen.

La gran diferència és poder explicar les històries fora de l’aula, tant amb gent jove com amb adults. Quan, per estudis, vaig fer pràctiques, l’aula no em va acabar de fer el pes.

El 20% de les visites són d’escolars. Què els sorprèn més?

Ells han estudiat la revolució industrial, però, en general, desconeixen les condicions laborals i socials de les colònies mineres i tèxtils, que podríem considerar-les d’esclavitud. Els escolars han de saber que els nens als 12 anys ja treballaven a l’interior de la mina, l’edat que tenen una part dels nostres visitants. A les nenes, els tocava anar al rentador de carbó o incorporar-se a una fàbrica tèxtil.

Entre els jubilats que venen ja no hi deu haver efecte sorpresa.

A vegades venen persones que tenen experiència al sector de la mineria. Els captiva visitar un pis miner original. Els trasllada a una època passada i a unes estances com les que potser havien viscut a casa dels seus avis. Molts també s’identifiquen amb el procés migratori de la majoria de miners, que venien per fugir de la misèria i buscar un futur millor.

En general, els nivells de coneixement de la mineria deuen ser baixos.

Venen més ben informats del que es pugui pensar. N’hi ha que ens parlen de les antigues mines d’Entrego, a Astúries, un territori amb una dilatada tradició amb el carbó i que s’ha adequat per al turisme. També és cert que n’hi ha que estan fora de joc d’aquesta activitat econòmica i del món de les colònies.

Una de les fotos més vistes del museu és la de les vagonetes que s’endinsen a l’antiga mina.

A tothom li crida l’atenció agafar el tren per ficar-se a la mina. Molts visitants tenen un parent miner. Ficar-se a dins de la mina de carbó toca la fibra.

Deuen ser especials les visites de famílies amb persones de diferents generacions i amb visions diferents.

És molt interessant que famílies senceres ens triïn com a destinació turística. N’hi ha que repeteixen i porten nous integrants de la família perquè repeteixin l’experiència. És un bon senyal.

Us arriba gaire gent del Berguedà?

Proporcionalment en venen més de l’àrea metropolitana. Costa que la gent del Berguedà es mogui per la mateixa comarca. També n’hi ha que van quedar ben tips de la mina perquè familiars hi havien treballat.

Actualment, el carbó es percep com un combustible contaminant, propi d’una altra època.

Molta gent recorda el carbó com el producte que alimentava la central tèrmica de Cercs i que, fruit de la contaminació, malmetia boscos i pastures. En general, la majoria de visitants veuen el carbó com una cosa dolenta.

Trump, als Estats Units, va recuperar mineria de carbó, i amb la crisi actual ho fan altres països. Què en pensa, d’això?

Et ve al cap la darrera mina que va està oberta, la de Carbons Pedraforca. T’acaba passant pel cap la possibilitat que la tornin a obrir. Semblava impossible que es recuperessin mines de carbó a països avançats, però ha passat.

Sou un museu tan obert que oferiu experiències paleontològiques a Fumanya i de recursos hidràulics a la Baells.

Des del primer moment es va voler que aquest museu expliqués la transformació paisatgística del Berguedà. A la Baells ens agrada explicar Sant Salvador de la Vedella, el poble que hi ha a sota l’aigua. També vam poder fer visites a la central tèrmica fins al 2013, quan feia dos anys que s’havia tancat. Pel que fa a la paleontologia, que és molt important, disposem del centre d’interpretació, ubicat a Fumanya, on l’explotació minera, que hi va haver entre el 1975 i el 1986, va deixar al descobert més de 3.500 empremtes de dinosaures de més de 66 milions d’anys. El projecte de Fumanya es va endarrerir perquè hi havia l’edifici construït, però, per falta de pressupost, quedava pendent el projecte museogràfic. Finalment, es va obrir el 2017 amb una destacada col·lecció de peces que teníem guardades a Sant Corneli.

Entre els infants hi ha una seducció amb els dinosaures.

A la canalla els atreu els dinosaures i els animals que no existeixen. Veure els fòssils originals o visualitzar imatges en 3D és molt atractiu. Malgrat aquesta seducció, és interessant remarcar el conjunt. Les diferents parts de l’antiga colònia minera s’han recuperat per formar part del conjunt turístic i cultural. Això ha estat possible gràcies a la feina i col·laboració de molta gent. Tant particulars com professionals del museu, ajuntaments de la Ruta Minera i altres institucions. És una sort estar vinculats amb la Diputació i el Museu Nacional de la Ciència i Tècnica (MNACTEC). Ells ens acaben de cedir làmpades de mina d’un col·leccionista, que es podran visitar aquest abril. Estem contents, tot i que sabem que encara podem fer més.

Hi ha interès per les històriques lluites mineres que hi va haver al Berguedà?

Nosaltres vam considerar que era un tema molt destacat. A través de Memorial Democràtic de la Generalitat vam aconseguir recursos per editar un documental on s’explica què va passar. El 1932 hi va haver la revolta anarquista i el 1977, una tancada, dos anys després d’un accident on van perdre la vida trenta persones, i en un moment que la propietat de la mina plantejava importants reduccions de plantilla. Hi va haver mobilitzacions arreu de la comarca, i una frase va quedar per a la història: «Mina tancada, comarca acabada».

Episodis com aquests marquen durant generacions.

El dol per fets com aquests de les mines no s’esborren. És molt trist. A vegades quan faig visites m’he de contenir perquè em cau la llàgrima. En una de les entrevistes per a l’audiovisual Muntanya Negra, un descendent ens explicava que la seva mare ho va viure molt malament i va acabar morint jove.

Sovint es considera que els accidents són consubstancials a l’activitat minera.

Encara ara, amb els mitjans de prevenció que es disposen, passen accidents. Fa feredat.

Com han viscut la possibilitat que l’antiga tèrmica recuperés l’activitat com a incineradora?

Personalment amb angoixa. Crec que la majoria de gent de la comarca ho ha considerat una amenaça perquè ja donàvem per superada la contaminació que generava. No es vol que el Berguedà sigui l’abocador de Catalunya quan fa anys es treballa per la sostenibilitat i per un turisme responsable i poc massificat.

[object Object]

Tothom té el que es mereix?

No, la vida, a vegades, és injusta.

Millor qualitat i pitjor defecte.

Sinceritat i força patidora.

Quina part del seu cos li agrada menys?

Els peus.

Quant és un bon sou?

El que et permet fer la feina que t’agrada i arribar bé a final de mes.

Quin llibre li hauria agradat escriure?

Els pilars de la Terra, de Ken Follet.

Una obra d’art.

Nenúfers de Monet

En què és experta?

En res.

Què s’hauria d’inventar?

Una píndola que reguli l’edat fèrtil de les femelles.

Déu existeix?

He cregut, però veient el món, no.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Ermessenda de Carcassona.

Un mite eròtic.

Marilyn Monroe.

Acabi la frase. La vida és...

Bonica i, a vegades, complicada.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Bona.

Tres ingredients d’un paradís.

Primavera anticiclònica, amor i flors.

Un lema per a la seva vida.

La mandra porta a la misèria.

Subscriu-te per seguir llegint