Rosa Cerarols, cofundadora de l'Associació Konvent: «En una cultura molt subvencionada tothom fa el que sap que se subvenciona»

Vint anys després de començar a posar el projecte en marxa, Rosa Cerarols recull el resultat del treball ingent que els fundadors de Konvent van abocar a convertir la fàbrica enorme i ruïnosa de Cal Rosal en un centre cultural alternatiu. Van fer de paleta i de transportista, van generar discurs i es van barallar amb la rigidesa burocràtica. Ara són un model. Doctora en geografia i professora a la UPF, com a acadèmica reflexiona també des de fora del ‘mainstream’.

Mirar enrere i recordar els qui, fa vint anys, veien Konvent com una ocurrència de quatre punquis, li produeix una sensació de victòria?

No, perquè jo no soc així. El que tinc al cap és el que vull fer d’aquí a 25 anys. No em sento victoriosa, em sento agraïda, satisfeta que s’hagi entès, contenta que el que hem fet val la pena. Mai no hem estat en guerra.

La situació de la propietat de l’edifici era molt complicada. Encara els podrien fer fora un dia o altre?

Sí, estem molt consolidats i això ja és un vaixell molt gran, però sí. Podria passar. Si fos així, ja tenim pensada la resposta que donaríem.

Què tenien al cap fa vint anys, quan es van embrancar a donar vida a un edifici tan enorme?

Que calia un espai de creació per a projectes que no encaixaven en d’altres llocs. Vàrem començar a acollir artistes des del primer moment, quan d’això encara no se’n deia residències. Ara ens diuen que som un capital social de primer ordre i ens defineixen amb uns conceptes que estan molt de moda en el món de l’art i que nosaltres ja aplicàvem sense posar-hi tants noms. És una dinamització del territori i una dignificació del patrimoni en una zona on van tancar mines i fàbriques i el dol se’l va passar cadascú a casa seva. Aquí diem: nosaltres també existim.

La gent de Konvent treballa de franc. Quina és la gratificació?

Ser partícips de la creació que es genera és gratificant. I l’objectiu final és que el públic d’aquí tingui pràctiques artístiques contemporànies de qualitat al costat de casa seva. Hi havia la idea una mica reaccionària que per fer o veure certes coses cal anar a Barcelona, Londres o Berlín, com si això fos un desert. I vàrem dir: doncs fem alguna cosa per tal que passin coses aquí.

Quin és el perfil majoritari de l’artista que passa per aquí?

Hem tingut de tot, tant pel que fa a residents com pel que fa a persones que han mostrat el seu treball aquí. Joves i gent consolidada. També fem col·laboracions amb muntatges que es presentaran a Barcelona, o amb artistes de la fira Mediterrània. Potser al principi teníem més arts plàstiques i muralistes, i es va anar evolucionant cap a la música i al circ, que ara té un pes molt important. També tenim tota una línia de pensament sobre el territori, sobre cuina, sobre nova ruralitat, sobre dissidències de gènere, feminisme, minories...

I tot això és possible perquè tothom treballa de franc.

Sí, unes 25 persones estables. Tot és autogestionat, sense subvencions i amb una política que ens dona absoluta llibertat. Volem que sigui així.

És difícil posar d’acord un equip tan autogestionat?

És un repte, sí, no és fàcil. La governança que tenim és totalment horitzontal, sense caps, sense càrrecs, i comencem a tenir un repte que és la diferència d’interessos i necessitats entre els més grans i els més joves. Els vincles i les responsabilitats són diferents. T’enganyaria si et digués que tot és una bassa d’oli i ens entenem mirant-nos als ulls; sempre hi ha d’haver negociació.

Se’ls ha vist una mica com a okupes. Com ha estat la relació amb l’administració?

Al començament no entenien absolutament res. Jo crec que no ho entenia ni tan sols la gent de cal Rosal. No era una incomprensió explícita, però no venia ningú d’aquí, tothom era de fora. Ara no, ara és molt diferent. Al final, s’ha acabat entenent. Ara se’ns truca molt per anar a explicar el projecte a molts llocs; per exemple, a llocs on tenen una fàbrica buida i volen fer un Konvent. S’ha posat Berga al mapa més enllà de la Patum. Sobretot després de la pandèmia, ha estat un boom. Hem sortit per tot arreu.

Ara se senten mimats, respectats?

Mimats, no. Respectats, sí. Crec que ens ho hem guanyat explicant que hi ha altres maneres de fer cultura. Ara s’entén la perspectiva de Konvent perquè també es van entenent les limitacions d’una cultura ultrasubvencionada. En una cultura molt subvencionada tothom fa el mateix , el que sap que se subvenciona. En les sol·licituds per aconseguir una subvenció cultural tothom hi posa les mateixes paraules màgiques. I no hi ha una alternativa de mecenatge privat perquè a Catalunya hi ha molts diners, però no hi ha fundacions potents que es gastin la pasta en els nostres artistes.

Konvent només té sentit si és independent de qualsevol finançament?

No. Segons com fos, en podríem parlar. Però la cultura és l’últim granet del cul. Encara que tinguis una subvenció, sempre és molt poc. Per tant, per caure en les mans de qui dona una subvenció que tampoc no és com hauria de ser, preferim fer-ho a la nostra manera.

S’entén que Konvent ha de ser aquí. Però no sap greu que el que s’hi fa no es vegi tant com es veuria en una ciutat?

De fet, ve força gent, i diria que, en proporció, tenim més incidència aquí. Quan fas activitats a Barcelona, encara que hi tinguis molta assistència, són molt pocs en relació amb el total. I també hi ha moltíssims actes a Barcelona que reuneixen molta menys gent de la que nosaltres reunim aquí.

Què és el que més li agrada més de participar en aquest projecte? I el que menys?

M’agrada que estar amb artistes et fa veure la realitat d’una altra manera. Plantegen visions que ens enriqueixen. Sense cultura només sobrevivim, i estar aquí ens fa sentir vius i adonar-nos que al món hi passen coses molt diferents. Fa pocs dies, per exemple, estàvem en una taula amb gent de Síria, Argèlia, Uruguai, Argentina... Uau, quin sumatori d’experiències! Tot això és una gran recompensa emocional.

Potser el que m’agrada menys és rebre gent que li busca tres peus al gat al projecte en comptes de gaudir-ne i prou. Aquí hi ha una màgia difícil d’explicar.

El seu tema de recerca acadèmica és geografia i cultura. Com les relaciona?

La gent es pensa que la geografia són preguntes del Trivial, tipus noms de rius i capitals. No; la geografia explica com ens hem organitzat per viure en aquest planeta. La geografia és el mapa, però també és com l’expliquem, i això et porta a la cultura, que és la generació de coneixement, i aquest coneixement, en geografia, està molt condicionat pel poder colonial i la noció d’imperi. Això s’ha de deconstruir, perquè els territoris tenen sentit per ells mateixos. Jo he de fer un treball megaultrasexi per tal que els estudiants entenguin que la geografia forma part de la literatura, de la pintura, de Google... Tenim massa historiadors i massa pocs geògrafs.

Aplicacions pràctiques?

Per exemple, podem fer una lectura del paisatge en part objectiva i en part subjectiva orientada a tenir uns territoris més sans, uns paisatges més agradables i més ben mantinguts; implica entendre que el Pirineu no ha de ser només turisme, que l’emergència climàtica ens diu que estem creant desajustos que acabarem pagant molt cars.

També relaciona geografia i gènere. Com?

Sí, tot té la seva variable de gènere; qui ha explicat la geografia han estat els homes, i això vol dir que la visió que en donaran serà molt més masculina. Per exemple, vaig fer la tesi doctoral sobre narratives de viatge al Marroc en l’època colonial: als països musulmans, homes i dones no poden compartir certs espais públics; si un home català va al Marroc s’endurà el relat dels homes amb qui haurà parlat i l’imaginari sobre el Marroc que crearà partirà d’aquesta visió.

Els temes de gènere són els que escalfen més la ultradreta. Per què creu que passa?

Perquè aplicar una altra visió els pren aquest imaginari en què l’home és al centre de tot i la dona els acompanya. Això realment els toca molt el voraviu. En realitat, el patriarcat afecta tant els homes com les dones, perquè moltes noies avui tenen les coses molt clares i ser un noi avui en dia ja no és tan fàcil. Que la dona s’expliqui per ella mateixa ataca el privilegi masculí. I això no agrada.

En un dels seus llibres parla d’«un altre» i «nou» món rural. El Berguedà està ben encaminat per ser-ho?

Sí, jo crec que té moltes possibilitats, perquè no estem molt lluny de l’àrea metropolitana com el Pallars Sobirà. Si prenem bones decisions ens pot anar bé.