Els propietaris del bar Cal Negre de Berga: «Com més solitaris ens tornem, més calen els bars»

El Carles i el Martí Villegas Gabarrós són els hereus d’una història que comença un dia de 1827, quan uns carlins van anar al carrer Major de Berga a detenir un taverner liberal, un ‘negre’. Aquell episodi de fa gairebé dos segles va atorgar a l’edifici del palau dels Peguera la denominació popular de ‘cal Negre’, que avui identifica un dels bars més emblemàtics de Berga, si no el que més. El seu avi, que hi treballava de cambrer quan es deia Cafè Barcelonès, se’l va acabar quedant, i el seu pare va decidir fer oficial el nom popular, Cal Negre. La mare, la Pepita, en va ser l’ànima durant dècades; ells hi van començar a treballar de cambrers de ben joves i n’han portat el testimoni fins ara.

Si ara entrés un client de la generació del seu avi, què creuen que veuria més canviat?

Martí- Ui, ha canviat tot. Abans Cal Negre era un cafè ple de gent jugant a cartes i al dòmino, i no s’hi feia menjar. Però aquell client va anar desapareixent.

Carles- Aquella era l’època que hi havia les mines amb dos torns, soldats a la caserna, fàbriques obertes... Tot això ha desaparegut, i va arribar un moment que vàrem pensar que havíem de donar més servei. Un va ser el menjar, un altre va ser obrir a la nit. També hem tingut billar i futbolins, i durant molts anys les nits del cap de setmana han funcionat molt bé; per aquí hi han passat primer els pares i després els fills.

Si abans venien a jugar, ara s’hi ve més a parlar?

M- Als bars sempre s’hi ha vingut a parlar. El que passa és que abans parlaven tot jugant. Ara veus sagals que, en comptes de parlar, miren la pantalla, i n’he vist fins i tot jugant a parxís al mòbil i els he dit: voleu un tauler? Et diuen que no, que ja els va bé així, que estan jugant amb un que és a casa seva!

I el client ha canviat molt?

M- I tant, molt. Abans la gent es relacionava més; ara estan molt capficats amb els mòbils. Ha canviat el món! Abans la gent deia de conya que acabaríem anant a buscar el pa en cotxe. Doncs ara ja es fa, no era broma.

C- Abans la gent quedava aquí, era un punt de trobada com podia haver estat el Zurich a la plaça de Catalunya. Ara, amb els mòbils, ho fan diferent; queden abans per anar aquí o allà.

Tot això podria acabar amb els bars?

M- Espero que no! Qui es troba sol va al bar a relacionar-se; no venen per la beguda o pel menjar, sinó per estar amb gent, i això jo crec que es voldrà continuar fent. Com més solitaris ens tornem, més ens cal el bar per poder sortir de casa.

Diuen que un barman és un psicòleg.

M- Home, una mica sí que forma part de la feina. Has de saber parlar amb la gent, i també has de saber callar.

Com és tenir un bar tan vinculat a la Patum com aquest?

M- Molt complicat. La Patum són moltes hores de treballar i de dormir poc. Això sí, et soluciona la facturació de mig estiu.

El patumaire és un client fàcil?

C- Hi ha de tot. Però d’un temps cap aquí la Patum és molt més neta. L’ambient és molt millor que als anys vuitanta i noranta.

M- Els nostres pares havien arribat a plantejar-se tancar durant els dies de Patum. Massa problemes. Hi va haver un temps que hi havia molts merders, baralles, vidres trencats, tot estava ple de punquis.

C- Quan la policia s’hi va posar el tipus de gent que ve de fora va canviar. No és tant el fet que li gent begui menys, perquè tots sabem que els sagals de Berga agafen la primera borratxera per Patum, sinó que l’ambient que hi ha ara és més sa.

Portar un bar tan representatiu de Berga què suposa?

M- Estem contents que ens ho reconeguin i potser ens fa sentir una mica obligats a fer el que ens demana la gent. Que obríssim de nit gairebé ens ho va demanar el jovent.

El que ha canviat molt és el carrer Major. Quan van notar que anava de baixa?

C- El canvi va començar per la zona més antiga, a l’entorn del carrer de la Pietat. Quan érem petits hi havia molta vida, però van començar a tancar botigues i la tendència ha anat baixant cap aquí. La gent s’ha anat acostumant a anar a comprar a les grans àrees.

M- I els que vivien aquí han anat a buscar pisos nous en barris més moderns. Aquí han anat quedat només cases pobres que no s’han modernitzat. Ara la gent per venir aquí s’ha de desplaçar.

Diríeu que Berga ara és un bon lloc per tenir un bar?

M- No gaire. No hi ha gaire empreses i no hi ha gaire vida. Els polítics s’omplen la boca de que s’ha de desenvolupar el turisme, però no han fet res. Només s’ha de veure el que passa amb l’estació d’autobusos: fa vint anys que en parlen i no hi ha hagut ningú que hagi tingut pebrots de fer-la.

Des de darrera la barra, la feina que han fet els governs municipals com es veu?

M- Justeta. No hem tingut mai cap problema amb cap ajuntament, però justeta. La gent et transmet que ho veu tot molt deixat. Aquest és el comentari més habitual.

Però cal Negre resisteix.

M- Continuem aquí i estem contents.

Hi haurà relleu?

M- Tenim el Manel, que fa més de trenta anys que treballa aquí amb nosaltres i ja gairebé és de la família, i que comptem que s’ho quedarà. Si és així, la gent gairebé no notarà el canvi.

Subscriu-te per seguir llegint