Fills de víctimes de la tragèdia de Fígols del 1975: «La flagrant manca de seguretat era un secret a veus»

Han passat 50 anys de la tragèdia minera més gran dels últims 75 anys. Amb un règim i un dictador agonitzant, el matí del dia 3 de novembre de 1975 quedarà per sempre gravat a la memòria de la nostra comarca. 30 famílies mai podran esborrar tot el que van haver de viure i patir a partir d’aquella data.

Recordar aquells fets és també fer un exercici de memòria històrica. L’any passat, des de la revista Sàpiens del mes d’octubre i des de la televisió pública catalana amb el documental Grisú, la tragèdia de Fígols es van mostrar alguns dels aspectes més foscos de tota aquella història.

La solitud amb la qual es van trobar les famílies i el que van sentir davant el futur incert que hagueren d’afrontar, és molt difícil d’expressar i ser recollit per cap mitjà. La solidaritat de la societat de la comarca, si bé va ser important durant les primeres setmanes, es va capgirar amb el pas dels dies i els fets. El context històric i sociològic, encara dominat per la dictadura, revelava un país que necessitava canvis molt profunds. Els dubtes sobre la no identificació de les víctimes (responsabilitat directa del governador civil de Barcelona Martín Villa), la pressió sobre els familiars de les víctimes per signar indemnitzacions i tancar el cas i les difamacions sobre l’origen de la deflagració mortal, dirigides des de l’empresa i responsabilitzant els miners morts, van ser fets molt feridors i es van afegir al dolor per la pèrdua. La flagrant manca de seguretat a Carbones de Berga S.A, filial de la FECSA franquista, era un secret a veus.

Tot i la incipient modernització per augmentar la producció, les mesures de protecció pels treballadors eren gairebé inexistents, tal com ho demostren les declaracions dels testimonis cridats a declarar davant el jutge que va instruir el cas. Les cartes premonitòries d’un miner denunciant i alertant de la imminència d’un gran i greu accident, els constants i freqüents accidents que encara avui recorden alguns testimonis vius de miners, demostren que aquella tragèdia es podia haver evitat.

No hi havia aparells per mesurar la presència de gasos a la mina i ni tan sols van baixar els vigilants abans que entrés el primer torn de treball ( com era preceptiu per la normativa). Els ventiladors, elements vitals per qualsevol mina, estaven apagats des de feia dos dies.

Va ser la cobdícia d’uns empresaris i tècnics sense escrúpols el que va propiciar el desastre. Encapçalats pel seu director general, Manuel Portis, i els seus enginyers, el cap de l’explotació, Mariano Esteban, el cap responsable de l’interior de la mina, Benjamín Lorenzo, i el facultatiu encarregat de guàrdia i responsable de la seguretat, Angel Monferrer. I amb la complicitat del cap de la secció de mines de Barcelona Eduardo Garbayo, antic enginyer en cap de Carbones de Berga, van permetre que s’obviessin les més mínimes condicions de seguretat a la mina, amb total menyspreu per la vida dels treballadors. Portis i Garbayo, si bé són considerats «els grans modernitzadors» de Carbones de Berga als anys 60, són alhora els principals responsables d’aquella catàstrofe.

Tot i la lluita incansable de les nostres mares, les cartes estaven molt marcades de bon principi. Sotmeses a xantatges per part de l’empresa i un primer grup d’advocats que les havien de defensar, la via penal s’esgota i els directius processats de l’empresa acaben sent indultats. Només la via laboral, amb l’advocat Marc Viader al capdavant d’uns joves advocats laboralistes, restava com a única esperança que es fes justícia i es demostrés la responsabilitat de l’empresa. Però com el mateix senyor Antràs, l’advocat que defensà a l’empresa al judici en 1978, va reconèixer davant les càmeres de TV3 «hi va haver en aquells moments una especial protecció a Minas de Berga perquè no l’inculpessin en aquells fets (…), per tant, mirem de tapar-ho». Aquesta va ser la trista realitat. Soles i abandonades, les nostres mares restaren amb una indemnització i pensió ridícules. La injustícia, de nou, es va consumar.

Article d'Emili i Marcel·lí Díaz i Txema Gómez, fills de miners que van morir en l’accident a les Mines de Fígols