Josep Vilalta, l'últim supervivent de la tragèdia de Fígols: «Cada novembre ho revisc com si fos ahir»

Amb només 26 anys, Josep Vilalta acumulava ja gairebé una dècada treballant a Carbones de Berga. El 3 de novembre del 1975, coincidint amb la fira de tardor de la Pobla de Lillet, no pensava anar a la mina, però un amic el va convèncer per cobrir el torn de les 8 del matí. Aquell dia, dins les galeries, Vilalta supervisava el funcionament de les piles hidràuliques que apuntalaven l’estructura. Es trobava a uns trenta metres del front d’extracció quan una bufada d’aire sobtada el va sorprendre. Va ser mentre es treia el jersei. En el temps de fer aquest gest rutinari una llengua de foc el va projectar uns metres enrere. Des de llavors pensa què hauria passat si no s’hagués aturat a treure’s la peça de roba. Un moment insignificant. Però des d’aquell moment la seva vida ja no seria la mateixa. Ara, amb els anys ha quedat ja com l’últim supervivent de l’accident.

Cinquanta anys de l’explosió a les Mines de Fígols i tot d’actes d’homenatge. Com viu aquest moment?

Com cada any. Cada novembre el visc de la mateixa manera des de fa cinquanta anys. Una setmana abans ja tinc l’accident al cap i cada tres de novembre ho recordo com si fos avui mateix. Amb molta emoció. Hi penso contínuament, allò no es pot oblidar. Ho veig com una fotografia davant meu.

Va quedar marcat per sempre.

Sí. Des de llavors segons quines feines ja no les puc fer. Tinc claustrofòbia i cada vegada que sento un soroll fort em tremolen les mans. I quan al món passa algun accident miner m’hi haig de quedar enganxat fins a la matinada, mirant com evoluciona. Quan hi ha una desgràcia d’aquestes m’hi sento molt atrapat. No puc evitar buscar informació i viure la situació.

Ha rebut ajuda per superar aquell tràngol?

Externa no. He rebut suport dels meus, de la família i els amics, això sí. Des del primer moment em vaig dir que havia de tirar endavant. Plorant molt. Des de llavors també tot m’emociona molt. Els primers anys van ser els més difícils, tan sols sentir un cop de porta ja m’afectava molt, però de mica en mica vaig anar tirant endavant.

Sobre l’accident van quedar coses per aclarir?

Van quedar moltes coses per aclarir. Jo i els altres companys que vam quedar érem a l’hospital i no ens vam poder assabentar del que passava. Van tenir cura de nosaltres i ens van deixar triar el lloc de treball, això sí. Però res més. Ningú no em va venir a demanar una declaració i ho he explicat tot a qui m’ha vingut a preguntar a estudiants i periodistes, però de l’empresa o dels investigadors, mai ningú m’ha vingut a preguntar res. Pel que fa a mi, sé que no em queda res per explicar.

Com viu el fet que ara ja és l’últim supervivent de l’accident?

Sí, ja soc l’últim que queda i és difícil de gestionar emocionalment. Es fa complicat. Fins fa poc érem tres i quan ens vèiem a Berga ens fèiem una abraçada i compartíem quatre plors. Ara ja no, quedo sol.

Què li sembla l’homenatge d’avui, es fa justícia si més no amb el record?

Està bé que es recordi, encara que hi hagi gent a qui no li agradarà. És bo que se’n parli i que es recordi. Jo n’he parlat sempre amb molta gent, tant als meus nets com als periodistes i nens de les escoles perquè jo era allà i sé com anaven les coses. Si en comptes de treure’ el jersei hagués entrat un minut abans potser també m’hi hauria quedat.

Llegeix la cronologia del fets clicant aquí.

Subscriu-te per seguir llegint