Quan els gegants de Berga van ser els millors de Catalunya

L’oposició dels patumaires a permetre sortides de gegants i la resta de comparseria de Berga és congènita i ancestral. Són poques (i polemitzades) les ocasions en què han sortit. En una d’elles, sembla que ordenada per l’alcalde del moment, Estanislau Boix, a proposta del seu homònim terrassenc, la parella dels gegants nous es va presentar al “Concurso provincial de gigantes” celebrat a la Terrassa del 1950.

Segons David Tristany (antropòleg i historiador), el resultat va ser òptim: «eren els més imponents i grossos» de les setze parelles i la dels organitzadors. I la de Berga en va resultar la guanyadora absoluta.

Sobre aquesta història menuda, Tristany en va fer una conferència major a la sala de plens del consistori el divendres. A la victòria principal hi van afegir un accèssit a una categoria pròpia d’aquella època: «a la geganta amb el rostre més atractiu». En aquest guardó va guanyar la geganta d’Igualada. Els berguedans van tornar cap a casa amb dos diplomes, una escarapel·la, 2.500 pessetes i l’orgull de ser els millors.

La xerrada magistral va ser el primer acte dels programats pels vint anys de la Patum com a patrimoni de la humanitat, que culminaran diumenge amb un espectacle «Des del cor» amb més de cent participants i creat pel músic Guillem Cardona. En els documents en què ha treballat durant mesos aquest investigador (i gran expert en el món geganter) s’hi troben pistes sobre les reticències dels patumaires a sortir amb alguna comparsa. No hi van participar com a «Gegants de la Patum» sinó com a «Gigantes de Berga». Les carreteres i els mitjans no eren els d’ara, però ha acreditat que quasi ningú va acompanyar les autoritats i els cinc geganters titulars. Tristany ha aconseguit identificar-los a tots. D’aquella participació en queden fotografies d’època de J. Altimiras, com la que il·lustra aquesta notícia.

El conferenciant va explicar: «disposar de gegants era només una cosa de capitals de comarca i viles potents. I el concurs a Terrassa no tenia res a veure amb les trobades populars actuals, era una cosa molt més formal». La seva condició de geganter i cronista li va fer afirmar el següent: «els de Berga, respecte d’altres trobades, van anar al concurs a guanyar. Era una sortida diferent, no per ballar sinó per concursar. Fou un cas únic i puntual». Van desfilar amb la música de la banda municipal de Terrassa amb partitures passades per ells mateixos: «va ser el més semblant a un ball de Patum».

Terrassa volia uns gegants nous i els va encarregar a l’escultor olotí Lluís Carbonell. El franquisme governant volia rèpliques dels Reis Catòlics per simbolitzar l’espanyolitat. El batlle de l’època tenia un altre pla: va aconseguir fer-los a imatge dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda.

Fins i tot el cronista més important d’aquella època, mossèn Josep Armengou, va donar-hi el vistiplau amb una cita a la seva «Crònica menuda»: «tot i no ser partidari que els gegants vagin a voltar, hom se sent honorat amb aquesta distinció».