«Al Berguedà la divisió és un fre important; mirem de reüll què fa l’altre»

El juny del 2021, després de 22 anys en càrrecs públics, Juli Gendrau és rellevat com a director general de Trànsit de la Generalitat, se’n va a casa i no se’n sap res més. Ara fa classes a alumnes de cicles formatius i gestiona el salt d’aigua de la família a través de l’empresa Hidroelèctrica del Pedraforca. Diu que és més feliç que mai.

Va ser regidor, alcalde o director general des del 1999 fins al 2021. I d’un dia per un altre va passar a ser professor de formació professional. Com ho va portar el seu ego?

Vaig notar que no tenia tantes trucades (riu). Ja està. En cap moment he tingut cap mena de recança. Durant molt temps he fet feines que demanaven molta dedicació i prenien molt temps d’estar amb la família; aquest servei a la societat ja l’he fet. Jo sóc enginyer, m’agrada molt ser-ne, i ara m’ho passo molt bé portant cicles formatius a la FDAC de Berga. Quan vaig començar com a alcalde vaig dir que ho seria vuit anys com a màxim, i després també vaig anar repetint que la meva etapa política havia tingut un començament i tindria un final. Va durar més del que havia previst, però s’havia d’acabar. Quan la conselleria d’Interior va passar de Junts a ERC em van rellevar i ja no vaig fer cap moviment per tenir res més ni vaig aspirar a res. Vaig dir ‘me’n torno a casa’ i es va acabar.

Vostè ha estat cap de Bombers i de Trànsit sense tenir cap experiència ni en una cosa ni en l’altra. La gent aquestes coses no les entén gaire. Com ho defensaria?

La meva formació d’enginyer era adient per als temes tècnics, però la meva feina era més organitzativa i de conciliació, sobretot a Bombers, que es trobava en un moment complicat, amb tensions internes. Se’m va demanar que pacifiqués la relació entre la part més tècnica i la més política. Tot i els problemes econòmics que hi havia en aquell moment, ho vàrem fer. A tots dos llocs vaig deixar-hi fets plans que han donat molts fruits després. En el cas de Trànsit es van poder implementar mesures que han reduït el nombre d’accidents greus.

Però quan vas a un lloc i no coneixes bé la matèria no estàs en mans dels funcionaris que sí que la dominen?

Sí, però tens un criteri, et vas situant i, passades unes setmanes, vas conformant el teu equip. Jo tenia clar que no havia de ser el líder suprem, sinó l’aglutinador d’un equip de tècnics que havia de donar bons resultats. I als dos llocs hi vaig trobar grans professionals dels quals em vaig poder refiar.

Va guanyar l’alcaldia de Berga i va repetir amb majoria absoluta. Però el seu successor la va perdre. Sent com a pròpia una part d’aquella derrota?

Home, el desgast del govern sempre es nota. Havien començat les retallades i el moment era complicat. Potser sí que el relleu no el vàrem fer prou bé i amb prou temps. Vàrem perdre per només 58 vots; potser si ho haguéssim fet millor no hagués passat.

A Berga està molt estesa la sensació que fa molt temps que no hi ha un govern realment capaç de transformar la ciutat. Se sent una mica apel·lat?

Potser no vàrem fer tot el que calia, però vàrem fer coses que han donat fruits. El que passa és que ens va tocar l’època de la crisi i les retallades, i alguns projectes no es van poder acabar. El que no es pot dir és que estàvem parats o que simplement anàvem fent. No; es van prendre decisions importants.

Quina espina li va quedar clavada com a alcalde? I de què se’n sent més orgullós?

Em va saber greu no poder tirar endavant una acció que en dèiem Berga destinació turística familiar i destinació esportiva, que estava força encarrilada però va quedar en un calaix. Potser com que venia d’uns altres no es va tirar endavant; això passa. Per sort, uns anys després hi ha coses com la Primavera Ciclista que van en aquesta línia. Potser tot aquest temps que ha passat hem badat. El que valoro molt és haver garantit que, quan hi ha sequera, Berga té aigua. I també haver pogut crear el Conservatori dels Pirineus, perquè ha donat oportunitats a molt joves i perquè ha estat el resultat de la coordinació amb els alcaldes de La Seu i de Puigcerdà i amb la conselleria. Ens hauríem de preguntar per què no fem coses així més vegades.

Com valora l’etapa de la CUP?

Jo crec que van passar massa temps culpant els ajuntaments anteriors. Massa anys perduts amb els retrets. L’alcalde actual ha anat deixant enrere tot allò i les coses han començat a anar més bé.

Sembla que a Berga li costi deixar-se governar. És així?

Ser delegat del govern a la Catalunya central em va permetre veure el tarannà i els motors transformadors de cada territori, que hi han de ser, perquè el motor no ha de ser l’Ajuntament. Veies, per exemple, que a Osona la societat civil tenia la capacitat d’anar tots a una, mentre que, en canvi, al Berguedà, això es trobava i es troba a faltar. Mirem de reüll què fa un i què fa l’altre. La divisió és un fre important.

Veu Berga en condicions de fer un canvi els propers deu anys?

Malauradament, jo no la veig en una dinàmica de progrés. Hi ha alguns actors que haurien d’empènyer més fort. Sí que es van veient algunes cosetes esperançadores amb un treball més col·laboratiu, però jo no veig que el canvi d’actitud estigui fet.

L’1-O vostè era el cap dels Bombers, alguns dels quals hi van tenir un paper destacat. Com ho va viure?

Doncs mira, dos o tres anys després encara em van portar a Fiscalia per no haver aturat el que van fer alguns. Per sort, la demanda no va prosperar. Jo el que vaig veure aquells dies va ser uns bombers que s’interposaven entre uns que portaven porres i uns que no en portaven. A Manresa, per exemple, els bombers es van posar entre els manifestants i la Guàrdia Civil per evitar que la cosa es compliqués. Evidentment, ho feien fora de servei, i en cap moment es va deixar d’atendre cap emergència. Són grans professionals al marge del moment polític que hi hagi.

Sent a dins, creia que el procés independentista podia sortir bé? Quin balanç en fa?

Hi va haver un moment que ens ho crèiem. Assisties a reunions on et deien que tot anava endavant, i tu també empenyies. Vist després, potser es pot dir que vàrem pecar de passerells, però hi va haver un moment que va semblar possible. S’ha de dir que la gent que hi havia al davant s’hi jugava molt. El nostre conseller, el Quim Forn, veia clar que aniria a la presó. Els que ara diuen ‘s’hauria d’haver fet això o allò’ no sé si haurien estat disposats a sacrificar uns anys de la seva vida.

A Bombers també es va trobar amb l’altra cara de la moneda, el 155. Quin ambient hi havia de portes endins?

Un dia el conseller va reunir al Parlament tots els responsables del departament i ens va dir que el govern dimitia però ens demanava a nosaltres que ens mantinguéssim al nostre lloc per no deixar-ho tot en mans de gent forana. L’ambient, evidentment, era de preocupació. De tensió. Ens van deixar triar, però tothom es va quedar al seu lloc. La veritat és que qui va venir a aplicar el 155, el Juan Antonio Puigserver, que era un alt funcionari del ministeri d’Interior, ho va fer d’una manera que va permetre mantenir una certa pau, però a fora del departament hi havia tensió. Si havies d’anar a Madrid a una reunió et preguntaves si tornaries.

Sentia que gestionava una derrota?

Hummmm, no, tenia la sensació d’estar aguantant el pal de la bandera de casa nostra. Hi va haver un desgast emocional i físic molt important. Jo tenia clar, per exemple, que quan acabés allò plegaria. El que passa que quan va entrar el Miquel Buch de conseller em va demanar que agafés Trànsit i vaig dir: va, una etapa més.

I a Trànsit hi va ensopegar la covid. Li va tocar controlar la mobilitat durant els tancaments, quan no n’hi havia d’haver.

Sí. Va ser un moment delicat, però teníem l’avantatge que la gent es va mentalitzar que allò era molt greu, i quan s’adoptava una mesura, es complia. Eren molt pocs els que no en feien cas. Des del primer moment ja es va veure que no caldria sortir a les carreteres a empaitar la gent. Tots vàrem creure molt.

Es més feliç ara?

Sí. M’ho vaig passar molt bé, però sí. Hi ha qui em demana com pot ser m’agradi ensenyar els joves que hi ha ara, però jo estic content de poder-ho fer.

Biografia

Sobretot, enginyer. Juli Gendrau Farguell va néixer a Berga (14-4-1969), fill de Juli, copropietari d’ Embalatges Gendrau, i de Carme, mestressa de casa. Té una germana, està casat amb la Queralt i té dos fills, el Juli i la Núria. Va estudiar a les Dominiques i a l’Institut Guillem de Berguedà, i es va titular com a Enginyer tècnic industrial a la UPC de Manresa. Més endavant, va obtenir a la UPC de Terrassa la llicenciatura d’Enginyer en organització industrial. El 1991 va incorporar-se plenament a l’empresa familiar. Sense abandonar-la, el 1996 va passar a treballar a Tyco AMP i el 1998 va canviar a Bermaq,. Entre el 2000 i el 2007 va tenir un despatx propi d’enginyeria. Ha estat professor a l’escola Castellvell de Solsona i a la UPC de Manresa. El 1999 va ser elegit regidor per CiU i va entrar a formar part del govern de Berga. Ascendit a cap de llista, el 2007 va guanyar les eleccions i va esdevenir alcalde. Va repetir amb majoria absoluta. El 2012 va ser nomenat president de CDC a la Catalunya central, i el 2013 delegat del Govern. Esgotat el segon mandat com a alcalde, el 2016 va ser nomenat director general d’Emergències i Extinció d’Incendis de la Generalitat, i el 2018 va passar a ser director general del Servei Català de Trànsit, fins al juny del 2021. Actualment treballa a l’empresa familiar Hidroelèctrica Pedraforca, que explota un salt d’aigua a l’Ametlla de Casseres. També dona classes de cicles formatius a la FEDAC Xarxa de Berga. Li agrada anar en bicicleta, caminar, esquiar i practicar el modelisme. Durant 40 anys va fer ballar el Gegant Nou.