«En la baixada de la fia-faia et sents important»

La nit del 24 de desembre, la vigília de Nadal, quan una serp lluminosa baixa de la muntanya cap a Bagà amb les espurnes de les faies voleiant, al capdavant hi ha Llorenç Pedrals, de 91 anys, el faiaire més gran de tots. Nascut l’agost del 31, va heretar les feines del seu pare, però a l’inrevés; el pare era ferrer, i també mecànic de cotxes en una època que gairebé no n’hi havia; el fill va ser mecànic de cotxes, i també ferrer en una època que ja no en calien tants. Ell ha convertit la seva passió per la forja en una activitat artística que exerceix amb excel·lència.

En 91 anys hi ha temps d’haver viscut moltes fia-faies...

Jo tenia deu o dotze anys i ja corria pel carrer de casa amb la que m’havia fet el meu pare. I des de llavors no he parat mai.

El 2001, quan es va reintroduir la baixada ancestral des del Siti, la tradició havia anat perdent empenta?

Tret dels anys de la Guerra Civil, sempre s’ha anat fent. El que passa és que abans ho feia cadascú a davant de casa seva. I els darrers anys semblava que s’havia anat convertint en una cosa per a nens, els grans ja no hi participaven tant.

El canvi del 2001 va funcionar de seguida?

La gent s’hi va agafar des del primer moment. El Xavier Pedrals, que és cosí meu i en va ser el promotor, va tenir una idea genial. A tothom li va agradar. Ara: que creixés tant no m’ho pensava, la veritat. A mi el que m’alegra més és veure que hi ha molt jovent i que, per tant, no es perdrà. Nosaltres anem passant, però tindrà continuïtat.

Creu que la gent que hi participa ho viu amb un sentiment una mica espiritual?

Jo voldria creure que sí. Per entendre-ho s’ha de viure. La teoria diu que la faia posa llum a la foscor de l’hivern que arriba, i quan ho vius t’adones que és veritat, és així.

Vostè com la viu aquesta sensació?

Per a mi la Fia-faia és un sentiment. L’estimo. I a més, ara la visc pensant en la meva dona, la Maria Rosa, que va morir el 2003 i la porto al cor. Ella també hi col·laborava.

Que sigui Patrimoni de la UNESCO què significa?

És una satisfacció. Et sents important, participant en una festa així, tan reconeguda a nivell mundial.

Ara que es cremen més faies costa trobar herba per fer-ne?

A l’entorn de Bagà la gent del poble ho arrasa bastant, perquè a Bagà tothom en fa. Però jo tinc sort que els fills en van a buscar cap a Sant Corneli, que se’n fa molta. De moment no és problema.

És fàcil, muntar-les?

No, no és fàcil. S’han de fer de manera que cremin bé. A Sant Julià hi posen un bastó al mig, i així és més fàcil. Nosaltres no, a Bagà la fem anar cavalcant els troncs de mica en mica. No és que cremi millor, però nosaltres hem establert que a Bagà es fa així.

I de fer-la cremar se n’ha de saber?

Trobo que sí. Si en saps pots fer-la cremar com vulguis. Per exemple, si portes la faia encesa i veus que es va cremant com et convé la mantens quieta, però si vols que cremi més la inclines, la mous una mica, i de seguida crema més. També s’ha de saber mantenir-la sempre cap al costat per no cremar els del davant. I s’ha de portar una roba tipus texà, que es foradi però no cremi. Si algú va amb un anorac d’aquests d’ara... pobre d’ell!

No ha passat mai res?

No, mai. Ningú no s’ha fet mai cap cremada important. Al començament fins i tot hi havia una mica de por de calar foc al bosc, per això al darrere de tot hi va el president de l’associació, que és bomber, però no ha passat mai res.

I si cada cop hi ha més turistes? El 2001 hi havia 17 persones a la baixada, ara unes dues-centes.

Ja hi ha una norma i un límit de gent. Quan està ple no hi ha permís per a més. Si algú puja pel seu compte... No hi ha Mossos d’Esquadra controlant, però no hauria de passar. La majoria de la gent que baixa faies és del poble, o persones que tenen una segona residència. A aquests també els fa molta gràcia poder baixar, i la majoria ho fan bé, hem tingut sort que ens ha vingut una gent que es comporta bé i s’adapta als costums del poble. Això és bonic.

Quin és el seu moment preferit?

N’hi ha un que m’agrada molt, que és quan estem al pla que hi ha abans d’arribar al Siti, menjant coca, llonganissa, xocolata, coses així, amb molta companyonia, i veiem com el sol es pon darrere de les Penyes Altes. En aquest moment, just quan es fa fosc, nosaltres fem la claror i comencem a caminar. Tu saps quin efecte fa? Això sí: jo des de baix no ho he vist mai, només en vídeo. I ja m’està bé, m’estimo més ser-hi!

A vostè caminar ja li agrada.

He anat quatre vegades a caminar al Nepal, fent estades d’un mes. He fet sis vegades el camí de Sant Jaume i ara encara camino un parell d’hores cada dia. Caminar es converteix en una droga. Si un dia no pots (sospira fort) et falta alguna cosa.

O sigui que té corda per dies per pujar i baixar de la muntanya del Siti.

Mentre tingui forces ho faré, sí, i de moment em sento molt bé.