«Em fa molta il·lusió fer de banderera perquè és un record que no s’oblida»

Francesca Dolla Capellas, la Francisqueta, és enguany la banderera de les mules de La Corrida de Puig-reig. Tot i que fa un temps ja va estar a punt de ser banderera, al final es va desdir i ara, que està a punt de fer 90 anys el pròxim mes de març, no ha volgut perdre l’oportunitat de representar una festa que se sent molt seva i que li ha marcat la vida. Veïna del carrer Llobregat, viu amb una il·lusió especial l’arribada d’una festa que ha crescut al seu costat. Tres dones seran enguany les encarregades de presidir els actes de la festa de Puig-reig

Com va rebre la notícia que seria la banderera de les mules?

Em va fer molta gràcia i il·lusió perquè el meu home també anava a La Corrida i també era banderer i la família de casa tots eren d’anar amb els cavalls: un tiet hi anava, el meu cunyat també, tots... i mira ara ho faré jo!

No s’ho havia plantejat mai fins ara?

M’ho havien dit una altra vegada i vaig dir que sí, però vaig pensar que era molt gran i al final em vaig desdir. I ara, que encara soc més vella, els vaig dir que sí!

Què representa per vostè tenir el càrrec de banderera de La Corrida?

Em fa molta il·lusió perquè és un record que no s’oblida, quan jo hagi passat queda pels altres perquè aquesta festa la sentim molt tots els que som de Puig-reig. És una festa molt grossa per nosaltres i això és molt maco. Per mi portar l’estendard de La Corrida significa molt.

Què és el que més li agrada d’aquesta festa?

Tot, perquè la tinc a dintre i ara em fa molta il·lusió portar la bandera, espero que ho pugui fer bé.

Ha canviat molt La Corrida de quan vostè era jove?

I tant! Aquesta festa té centúria. Quan no hi havia cotxes, els pagesos tenien bestiar per treballar la terra. Per allà el 1897 es portaven els cavalls a beneir a l’església i algú va pensar que es podia fer una cursa per veure quin corria més i així va començar La Corrida, segons expliquen. Ho van fer i l’any següent ho van repetir i la festa va anar augmentat d’aquesta manera. Abans no feien el Joc de les Cintes com fan ara, només feien el passacarrer i la corrida de la tarda. De quan era petita recordo la gent que hi anava, que amb els anys ha anat canviant. És una festa de tota una vida.

Ja està a punt per a diumenge?

Sí, ja tinc els preparatius. Però jo no he pujat mai en cap cavall!

I ara ho farà?

Sí, la il·lusió és aquesta. De petita havia pujat amb un ruc amb la que ens portava la llet. Primer estava quiet, però quan volíem que tirés, abaixava el cap i baixàvem nosaltres, ens tirava a terra! Això era quan érem joves. Ara espero pujar a la mula, que no prenguem mal i puguem fer una festa ben maca.

Subscriu-te per seguir llegint