50 anys de la Baells: "Mentre el Castell estigui dret, Sant Salvador existirà"

L'embassament de la Baells és un dels més grans de les conques internes de Catalunya. Té una capacitat total de gairebé 109 hm³ i, quan queda ple fins a la bandera, només sobreeixeix entre les aigües l'antic Monestir de Sant Salvador de la Vedella. La seva història es remunta al segle IX, si bé l'edificació es va transformar i complementar els segles posteriors fins al conjunt de dependències que, agrupades sobre una gran roca, han pres un format insular que distingeix el pantà berguedà. Però, pels qui fa més de mig segle van viure als seus peus, aquesta construcció va més enllà de la postal i suposa un símbol del seu desaparegut poble.

"Mentre el Castell estigui dret, Sant Salvador existirà". Així de contundent s'expressa al voltant del monestir César Gutiérrez, un veí de Sant Jordi que va viure la seva infantesa i joventut a Sant Salvador de la Vedella. Amb 83 anys, és una de les ànimes que manté un lligam més fort amb aquest espai, del qual assegura sentir-se "molt orgullós". 

Tal com evidencien les seves paraules, els anteriors residents al nucli anomenen Castell a aquesta construcció. La seva situació elevada i central el van convertir en una peça estratègica del poble, i també han fet que esdevingui l'única edificació encara dreta. "Durant moltes generacions, va representar el nostre nucli", comparteix, emfatitzant que, amb una trajectòria tan llarga, "ha viscut milers de coses i ha continuat dempeus". "Per al poble, ho era tot", reitera, sentenciant que "si parlem de Sant Salvador, no podem obviar el Castell, perquè és un símbol". També s'hi refereix amb aquest nom Juanita Fernández, veïna actualment de Sant Jordi, però que va néixer a Cal Vedella, una de les cases velles de l'antic poble. En els seus records del poble, aquesta església també té un lloc protagonista.

"El César és la persona que més se n'ha preocupat", exposa Jaume Corominas, natural de la Consolació i ara també veí de Sant Jordi, afegint que "té un vincle sentimental molt gran i, durant anys, ha vetllat que la gent no hi fes destrosses". La seva tasca, "silenciosa" segons diu el mateix Gutiérrez, ha anat des de certificar que ningú es colava a l'edifici a fer-hi petites reparacions a petició dels alcaldes. Fins i tot, en alguna ocasió, ha fet de guia improvisat en alguna família que, aprofitant quan baixa el nivell de l'aigua, visitava l'entorn i no acabaven de saber que, als seus peus, dècades enrere hi havia hagut tot un poble.

Un interès compartit perquè no desaparegui

Ara bé, la conservació del monestir no és senzilla. El principal inconvenient és l'aigua, que fa difícil tant la mateixa aproximació a l'edifici com també posa unes condicions d'humitat poc favorables. En tot cas, els testimonis creuen que tampoc hi ha hagut prou esforç per part de les administracions per garantir-ne el futur. "Potser l'Ajuntament se n'ha preocupat, però no ha estat suficient", considera Gutiérrez, que recalca que "ens agradaria que es pogués mantenir durant molt de temps". La darrera intervenció que Gutiérrez recorda data de l'any 2000, quan es van reforçar algunes parets. Un arranjament que va canviar alguns elements de la fisonomia d'una de les façanes, una decisió poc encertada per aquest veí.

En tot cas, amb motiu d'aquests treballs, l'any posterior es va celebrar una exposició fotogràfica sobre la història de Sant Salvador de la Vedella, amb imatges recopilades pel mateix César Gutiérrez i el suport d'August Boix. Sense saber-ho, la inauguració d'aquella mostra es va convertir en un gran aplec d'antics veïns del poble, allà on un dia van viure. "Crec que és la vegada que ens hem tornat a reunir més gent de Sant Salvador", ratifica Fernández.

Més enllà de l'edificació, cal tenir present que alguns elements patrimonials del monestir sí que es van retirar en el seu moment, i avui dia es preserven fora de la comarca. D'una banda, al Museu d'Art Medieval de Vic s'hi troba la imatge d'un Sant Crist. I al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s'hi conserven l'ara de l'altar, a més d'un calze i una patena. La darrera peça rescatada, el peu de l'altar, està ubicada a l'església de Sant Jordi de Cercs.

Sigui com sigui, malgrat que els tres testimonis corroboren que es van enumerar i retirar algunes pedres originals amb l'objectiu de fer alguna reproducció parcial del temple al nou poble, creuen que aquesta iniciativa mai es farà realitat. "Si els que hi hem viscut no hem sigut capaços de fer-ho, qui ho farà?", es qüestiona Gutiérrez al respecte.

Subscriu-te per seguir llegint