Mig segle per reparar una cicatriu col·lectiva

Avui, el nucli de Sant Jordi de Cercs gaudeix de "bona salut". Així ho assenyalen tres dels seus residents, Juanita Fernández, Jaume Corominas i César Gutiérrez, que si bé no van aterrar-hi entre els primers veïns, van viure molt de prop el trasllat des de Sant Salvador de la Vedella. Una reubicació que, avui dia, comprenen que va suposar una ferida difícil de cicatritzar.

"El poble es va ofegar d’una manera que costa d'explicar", comparteix Gutiérrez, detallant que "l'acumulació d'aigua va ser lenta, i això ens va fer testimonis diaris d’una inundació progressiva de les nostres cases, carrers i espais de trobada". "Tot i que feia molt de temps que es parlava que hi hauria un pantà, ningú ho tenia assimilat", diu Fernández, que afegeix que "la realitat ens va agafar d'imprevist quan finalment es va dir que tirava endavant".

Què deixava enrere tot el veïnat? Segles d'història i una esplendor impulsada per la mineria. D'unes primeres i solitàries cases antigues a blocs de pisos per allotjar nous treballadors. Fernández i Gutiérrez van viure de primera mà l'evolució del poble que creixia a ritme ràpid, tot i les dificultats del moment. I és que, malgrat que tothom treballés, no hi havia cap mena de privilegi. Els horts a la riba dreta del Llobregat servien per complementar l'alimentació dels veïns, i les dones també s'ocupaven en una fàbrica tèxtil impulsada per no perdre competitivitat respecte d'altres nuclis.

L'escola, el bar, el cinema o la sala d'exposicions eren espais que Fernández recorda amb especial il·lusió. Per a Gutiérrez, ho va ser el tren, que com en tants altres municipis de la comarca, va marcar la vida dels seus veïns. "Era com una joguina gran quan érem nens", reivindica. El poble també va anar guanyant nous camins i carreteres, que ampliaven les possibilitats de moviment i relació amb els pobles del voltant.

Sigui com sigui, tot i que a Sant Salvador hi arribés a viure molta més de la quina ara conviu a Sant Jordi, la unió era més forta, apunten els antics veïns. En són exemple d'aquesta relació l'equip de futbol, l'esbart i la cargolada popular, nascuda ja en l'etapa als peus del Llobregat. I, precisament, deixar enrere tot això és el que més va pesar entre uns veïns que es movien a un nucli encara inacabat. "L'adaptació va ser difícil, i els primers mesos van generar una mena d'amnèsia general que penso que era necessària", descriu Gutiérrez.

Ara bé, tot i que durant molts anys molta gent enyorés Sant Salvador, en ple 2026 consideren que, probablement, viuen millor a Sant Jordi del que haurien estat al seu antic nucli. "És un poble molt assolellat, i allà baix també teníem mancances", diu Fernández. L'únic element a millorar, creuen, seria poder reforçar el sentiment de pertinença, en un poble que, com en altres de la zona, també consta d'un grapat considerable de segones residències.