Guillem Cardona: "A la música de la Patum se li pot treure molt suc"

Com sorgeix Rumba a la plaça?

Això comença a través de l’espectacle que vam fer el novembre passat per celebrar els 20 anys de la Patum com a Patrimoni de la Humanitat. Va ser moltíssima feina que va culminar amb només una mostra al públic que va tenir molt bona rebuda i, justament, una de les parts que més va agradar va ser l’última cançó. Quan treballava l’espectacle, tenia ganes de crear una peça una mica més festiva per un tancament rodó. I sembla que l’esforç va resultar, perquè aquesta cançó va tenir molt d’èxit i durant setmanes i mesos, molta gent em preguntava què en faria o si la podrien tornar a escoltar.

Això el va animar a publicar-la?

Sí, perquè inicialment no havia d’anar més enllà d’aquell espectacle. Però, d’alguna manera, va sorgir aquesta necessitat i em vaig animar a cuinar-la una mica més, en un estudi de gravació. A més, era el primer que ho feia i tenia ganes d’obrir aquestes barreres, provar com em sentia i si m’agradava. També va ser determinant conèixer el Roger Pi, el productor, i junts ens vam aventurar a produir aquesta cançó.

Com ha evolucionat la cançó que va veure la llum el novembre respecte de la quina ara podem escoltar?

Ha estat un procés molt llarg i divertit. Vaig començar amb una desintoxicació necessària per treure’m els maldecaps i allunyar-me de tot el procés, per veure-ho des d’una altra perspectiva més tard. Va ser en aquest període que vaig conèixer el Roger a la Cobla Sant Jordi, en un context de molta intensitat musical i amb unes pauses que ens van permetre compartir la nostra feina i adonar-nos que a tots dos ens agradava molt el que feia l’altre. Així que li vaig comentar que tenia aquest tema, que li volia donar una volta, i vam quedar per repassar-lo. Un cop a l’estudi, amb la perspectiva fresca del Roger i després de la meva pauseta, la vam poder reencaminar.

Quins són els canvis més notables?

D’entrada, volíem que tingués un aire més patumaire, així que vam contactar amb la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga. Com que és una rumba, hi vam afegir una guitarra. També volíem un aire més electrònic, amb una part més sintètica. I una cosa que també li ha donat molt de cos són els crits típics de la plaça, fent un símil de tot el que es viu a la plaça.

I com presenta el resultat a l’Ajuntament i el Consell Municipal de la Patum?

La relació amb l’Ajuntament ja hi era, i van ser ells mateixos que em van dir que, a part que l’espectacle havia estat un èxit, la cançó havia tingut molt bon feedback i creien que hi havia la possibilitat que tingués un significat especial, ja no per la festa sinó com un regal pel poble. Aquí trobem l’ocasió per presentar-la juntament amb la samarreta, i penso que totes les parts hi vam sortir guanyant.

Per què es decanta per una rumba?

A mi m’agrada molt jugar amb diferents estils musicals. A l’espectacle es va poder veure que hi havia des d’un registre més clàssic a l’electrònica, a més de l’escenografia teatral i de llums. També penso que, en ser una cançó que va sobre la Patum, el cos em demanava una música catalana i festiva, i amb això m’encaixava perfectament una rumba catalana. Al final, vaig anar fent la cançó aprofitant les melodies que em venien i provant diferents sons.

Creu que té un punt trencador amb el registre patumaire?

El mateix que pot tenir L’últim tirabol o La plaça de Brams, o Llavis negres dels Trinxats. És cert que potser aquí al Berguedà no estem tan acostumats a escoltar molta rumba, però hi ha artistes que fan rumba a la comarca i ho fan molt bé, com el Kiwi. Per mi, xoca igual que amb qualsevol altre estil musical.

Continuarà explorant aquest espai de la Patum o té ganes de provar coses diferents?

Crec que he tingut prou dosis de Patum per una bona temporada. Cal recordar que, a més de l’espectacle del novembre, el juny ja havíem protagonitzat el concert del Memorial amb KamBrass Quintet, i també hi vaig escriure una peça. Aquella sensació que ve la calor quan s’acosta la Patum, l’he sentida durant tot un any sencer. Ha estat molt bé, però val la pena posar una pausa. En tot cas, a la música de la Patum sempre se li pot treure molt de suc, i ja ho fan els del Memorial cada any. Ara mateix, estic enfocat en altres projectes, sobretot en temes més pedagògics de tallers d’iniciació al beatbox. I si soc a casa, també escric de tant en tant. Sense expectatives ni pressions, tinc ganes d’anar fent. I com que hi ha hagut bon feeling amb el Roger, continuarem quedant per fer més cançons, a veure si acaba derivant en un disc o a poder-ho tocar en directe. De fet, tots aquests últims anys musicals han sorgit una mica així, per inquietuds i sense expectatives, i de moment continuaré així.