«El gran mal d’avui és voler tenir en lloc de desitjar»

És una mena de bruixot de la cultura?

A Catalunya, amb els temes culturals hi ha grans paraules i una realitat miserable. Sobretot més enllà de Barcelona o de Girona no hi ha hagut cultura des de la Segona República.

Més enllà de les crítiques sistèmiques, és i ha estat moltes coses. Com el puc definir?

Com un inquiet cultural, un buscador del sentit de la vida. Les coses sense sentit no m’interessen. Sempre m’ha marcat molt l’estètica i sempre he tingut una vessant mística. Personalment em sento més jove que molts de vint-i-cinc anys. Semblen uns carques. Sóc curiós, m’interessa descobrir el món i la gent sorprenent, no qui explica malalties. No els suporto.

Comencem amb l’etapa d’Ajoblanco...

Vaig conèixer el meu amic Pepe Ribas. Ell va ser el pare de la revista. Era poeta, culte, burgès i estava com una cabra. Més que jo! A sobre, tenia molts més diners. La vàrem fundar entre els dos. Jo en vaig ser la mare. A mi em va el segon pla, les cuines, on es decideix, on s’avança. Vàrem arribar a vendre més de cent mil exemplars. Era una revista amb una democràcia llibertària, lligada a l’anarquisme barceloní i cultural. El sentit de la vida sense poesia és una catàstrofe.

(Ajoblanco va ser la revista referent de la contracultura durant la Transició.)

Tot això anava en paral·lel a la Gauche Divine?

Ens trobàvem tots a Bocaccio! Vaig viure aquesta etapa en primera persona. Vivia en una casa-comuna amb un actor dels Joglars i un dels Comediants de la primera etapa. Era allà al costat i cada nit hi anàvem. Hi havia dues plantes: a la de dalt hi eren ells amb García Márquez i els “Bohigas”, mentre nosaltres, els “undergrounds” i els poetes, érem a sota. Ells ja tenien molts diners, però estaven fascinats amb nosaltres. La seva “pijeria” d’esquerres s’ha exagerat molt; eren molt cultes i generosos!

(La Gauche Divine va fusionar luxe, esquerra i modernitat durant els anys 60 i 70.)

Però un dia es va convertir en home del sistema...

Mai! A Ajoblanco feliçment ens vàrem equivocar deixant la revista. Continuar significava morir per sobredosi d’heroïna com Pau Maragall, el més llest de tots els germans Maragall. Estava cansat de tot allò dels 80. Per un amic tècnic vaig entrar a Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. En aquella època vaig conèixer per casualitat Pasqual Maragall (aleshores tinent d’alcalde de la Barcelona de Narcís Serra). Crec que sempre m’ha tingut una mena de gelosia respectuosa i em va dir: “Mentre jo hi sigui et protegiré”. Pasqual era un geni i va fer un equip per fer les Olimpíades sense tenir en compte els partits polítics. El 1982 érem a l’estadi de Montjuïc tota una colla, nosaltres els “cumbaiàs”, dient-li què calia fer-hi: un parc, coses d’escoltes i tots junts vencerem. Fins que va arribar el maleducat del Samaranch i va dir: “Aquí hi farem uns jocs”. Allà va començar tot.

Va passar-hi trenta-cinc anys...

Fent mil coses, però mai vaig voler un càrrec polític o directiu. Estic molt orgullós de les campanyes barcelonines per fer marca de ciutat. Va ser el resultat dels equips liderats per Maragall. Vaig poder conceptualitzar tot el que havíem fet com a marca, una marca de valor públic. De la que n’estic més és la de “Barcelona més que mai”.

I un dia se’n va atipar?

Vaig fer-ne seixanta-cinc i havia de deixar-ho, però ara em posaré una medalla: tothom m’apreciava molt i vaig demanar la reincorporació. Però una tarda vaig anar a veure a un cinema de la Rambla de Catalunya el documental sobre Maragall “Bicicleta, cullera, poma” (dirigit per Carles Bosch) i en sortir em vaig dir a mi mateix: “Toni, jo prefereixo estar amb un batlle amb una mica d’Alzheimer que amb la Barcelona d’ara”. Vaig dimitir l’endemà.

Com veu la Barcelona actual des d’aquí?

Vaig marxar sense rancor i això m’ha salvat. La Barcelona d’ara ja no és la meva. Et faré un lema o una marca: és “la dolça decadència”, el típic de les masies catalanes quan passen les generacions i van malament: se les queden els masovers. Tots els problemes van començar amb el Fòrum (de les Cultures). La caguen d’una forma tremenda. L’alcalde Clos, tot i ser intel·ligent, es va equivocar. Jo només hi vaig treballar tres mesos, els suficients per sentir en una reunió de la junta dir a l’aleshores president Aznar: “Los árabes no existen”. Per favor! No siguem ridículs.

Com ve a parar aquí?

El 2015 buscava un monestir, romànic a poder ser. A la Generalitat em van oferir Sant Miquel de Cruïlles a l’Empordà, però no va ser possible. L’antic gerent del Consell Comarcal del Berguedà, l’Eduard Barcons, havia estat alumne meu a ESADE i em va proposar venir a fer una xerrada. Feia un fred que pelava, però dos regidors de Guardiola em van dir: “Professor, volem fer un poble de primer nivell turístic, tenim una mina i un monestir”. Havia vingut abans dues vegades i no l’havia trobat! En veure’l els vaig donar un primer consell: senyalització! Al cap de menys d’un any érem aquí amb el meu company Joan Horrit.

De la gran capital al “territori”...

El tema no és el territori; Barcelona també ho és. Catalunya no és un territori. És una xarxa de comarques i de diferències amb un cap gros extraordinari que ens ha salvat de la irrellevància mundial. Tots nosaltres hem aixecat el cap a Europa, Amèrica Llatina i Àsia en economia, arquitectura i moltes altres coses per això.

Què hi ha fet aquests deu anys?

Ressuscitar el romànic, perquè no és una cosa passada. Té tanta significança com aleshores i aquest moviment d’impuls m’ha regalat sentit per a la vida d’una manera increïble. Tenim uns edificis romànics molt bons; mai faré la competència al Boí dels campanars i les pintures. Duem vint anys de retard, però tenim una xarxa arquitectònica romànica de primer nivell.

Hi organitza concerts i esdeveniments. No hi ha excés de festivals?

Ho trobo fastigós. Nosaltres no fem festivals! Hi ha una cultura falsa a la qual no m’hi posaré de cul, però és espectacle per fer bonic. La cultura s’ha convertit en un entreteniment, amb honrades excepcions. Si fos més jove muntaria una guerrilla contra aquesta tonteria. L’entreteniment et fa oblidar dels teus problemes i dels del món. Et fa submís. L’altra cultura és la que bàsicament et pregunta.

L’església de Pedret gestionada per Civitas és mundialment única...

La meva interpretació potser semblarà una barroeria. A algú que duia levita i se li moren uns infants. Hi construeix una església sepulcral. Li demanen a algú que pinti i pinta l’Orant amb el cercle i l’ocell. És un nyap el pobre Orant! No aprovaria a classe de dibuix de primària d’ara, però la conjunció dels colors fa que sigui una meravella. Vist amb els pigments originals és extraordinari. Però és visigòtic!

Què li falta ara aquí dalt?

Em considero una persona rural, una mena d’autoexiliat. Han faltat algunes coses, però la resta ha anat bé. Caldria que les administracions fossin una mica més amables i comprensives. No els demano diners, demano interrelació. Són voluntàriament sordes. No els importa la cultura. Però tot això no m’ho vull perdre; mentre tingui forces vull ser aquí.

Li preocupa la mort?

La manca de la curiositat infinita paga el primer lloguer de la teva tomba perquè et comences a morir. Vull viure tranquil i en silenci; la mort és el gran silenci.

I la solitud?

Això és una altra història. Però si tens desig no hi ha solitud.

Un moment seu únic?

Ahhh... en són tants... N’hi ha un que mai no oblidaré. Va ser a Cartagena d’Índies. 5.000 persones eren allà escoltant el que els havia d’explicar sobre les ciutats. Els deia com havien de convertir les ciutats i com hi havien de viure.

Una provocació final?

Sant Llorenç de Guardiola tampoc és romànic. És del 983. És un edifici de l’última arquitectura de l’antiguitat romana tardana a les Gàl·lies. El preromànic és una tonteria inventada per professors universitaris. Pobrets!

Biografia

De la “B” a la “LL” . Toni Puig Picart va néixer a Callús (Bages) el 30 de maig de 1945 en una família menestral d’origen jueu i càtar. Es diu igual que el seu pare. La mare es deia Pepita. Ha tingut dues germanes, la Mercè (que va morir) i la Paulina, “la matriarca” de la família. Parella? “He tingut moltes parelles, sempre homes, però ara tinc amics”. Mal estudiant de primària a les “Escuelas Nacionales” de Callús, el seu pare el va enviar als salesians de Mataró. Als 11 anys va ingressar al seminari de Vic; anava per capellà, però va acabar expulsat. És teòleg pel Seminari Conciliar de Barcelona, afiliat a la Gregoriana de Roma. Per tant, té el títol signat per un Papa. Va estudiar Història de l’Art a la UB fins que se’n va cansar. Ha estat conferenciant sobre marques i ciutats a Llatinoamèrica i professor de Màrqueting a ESADE. Fundador de la revista contracultural Ajoblanco i gestor cultural a l’Ajuntament de Barcelona durant més de trenta anys, on va col·laborar en la creació de la famosa “B” de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre “Marca Ciutat”, una de les seves especialitats. Des del 2016 és l’ànima de Civitas Cultura a Sant Llorenç de Guardiola (abans conegut com “prop Bagà”), on tenen cura d’aquest indret, organitzen concerts i programen activitats culturals.

Subscriu-te per seguir llegint