Marie Kapretz, experta en relacions internacionals i delegada del Govern a Berlín fins a finals de juliol:«El cor i els sentiments no tenen fronteres»

Què se sent: alemanya o catalana?

Ara passa molt amb el jovent amb pares de dues nacionalitats: són els Third Culture Kids (infants de la tercera cultura o TCKs, de les sigles en anglès). Tenen un pare d’un país, la mare d’un altre i neixen en un tercer lloc. El cor i els sentiments no tenen fronteres. A mi m’ajusta el ser europea, però tinc moltes cultures assimilades. Em sento catalana i sé que soc d’aquí sense negar els altres llocs.

És política d’ofici?

No ho soc perquè no tinc un càrrec electe; soc una professional de les relacions internacionals.

Acaba ara els seus deu anys com a delegada del Govern a Alemanya; per tant, torna a casa?

La meva pàtria espiritual és al Berguedà. Ara em permetré uns mesos de reflexió i després t’ho responc. Abans voldria fer una exposició de la meva obra (pintures en acrílic) en algun lloc de Catalunya. Pintar m’ha permès fer suportables moments molt difícils.

Per què deixa de ser-ne la representant allà?

Ho faig per voluntat pròpia. Tots els delegats arreu del món tenim contractes de quatre anys i, quan vencen, t’has de presentar com a candidat des de zero. És una feina apassionant, els reptes m’agraden i de la màquina en marxa no baixo, però he cregut que era el moment adequat. Deu anys és un cicle i encara estic en plena energia, però no voldria arribar al punt de dir que no rendeixo, que no tinc idees o que m’estic copiant de coses fetes fa cinc anys.

Quin balanç fa d’aquests deu anys?

Hi ha coses que no recordo! He descobert l’excel·lència catalana amb una mirada da de fora. Catalunya aposta per les idees, a nivell acadèmic, de transició ecològica o amb el projecte AINA per fer intel·ligència artificial en català. No tenim por de les noves tendències, cosa que passa molt a Alemanya. Temen les novetats. Hem fet coses sobre l’hidrogen. Vàrem convidar dos arquitectes (Josep Miàs i Josep Ferrando) i l’empresa alemanya autora de la creu de Jesús a la Sagrada Família. Moltes coses!

(Des de la terrassa de l’hotel de Barcelona on fem l’entrevista veiem la basílica de Gaudí). Veig que ha treballat sobretot el vessant empresarial…

I el creatiu! I la cultural! Però el context empresarial és molt important. Hi ha més de mil empreses alemanyes amb filial a Catalunya. És molt excepcional a nivell mundial. El vincle és molt fort: més de tres-centes empreses catalanes tenen filial a Alemanya. La feina del delegat és fer un soft power català, crear una imatge positiva del país.

Quina receptivitat ha trobat a les diferents escales polítiques?

El govern federal (que no central) no és el nostre interlocutor. Ho són els governs dels estats federats. En destaco el de Baden-Württemberg com a gran aliat català. Al 2016, en començar, quan parlava de Catalunya alguns em deien: «Catània?». No era coneguda; la coneguda és i era Barcelona. Vull pensar que això ja no passa ara. El concepte Catalunya és el d’un lloc on passen coses. I no és només mèrit meu i de l’equip!

Quantes persones treballàveu a la delegació?

Érem sis al meu equip i tots junts som uns vint o vint-i-cinc.

Certs partits us consideren unes guinguetes… els «xiringuitos» polítics, vaja…

És del tot injust. Filem molt prim amb els diners públics. Conec tots els delegats (n’hi ha vint-i-un arreu del món) i poso la mà al foc per tots. Veig que és molt fàcil parlar malament d’una acció exterior, però és molt difícil fer-ho bé. Totes les autonomies d’Espanya tenen dret a tenir-ne i a buscar aliats. Els bascos en tenen. La meva acusació és: per què no ho fan ells?

Li va tocar viure a Berlín moments polítics d’alt voltatge… La detenció de Puigdemont a la frontera amb Dinamarca, oi? Quan el van portar a la presó de Neumünster jo no era la delegada. M’havien aplicat el 155. Estava cessada fins que el conseller Ernest Maragall em va tornar a nomenar.

Jo era a urgències a l’hospital amb el meu fill. Cessada i reflexionant sobre què fer amb la meva vida. Quan va sortir l’alerta al mòbil… Ara pla! No vaig fer cap acció concreta més enllà d’ajudar la comunitat catalana d’Hamburg, la més propera a l’estat de Schleswig-Holstein. Es van activar per ajudar-lo a no sentir-se sol i els vaig aconsellar i orientar. Va ser una bomba energètica molt gran i organitzar era important.

Ha fet activisme polític durant aquests anys?

És a la societat civil a qui li pertoca fer-ne; l’administració pública no en fa.

En aquests deu anys ha conviscut amb quatre presidents: Puigdemont, Torra, Aragonès i ara Illa. Ha notat els diferents colors?

És un error dir que el procés és l’únic discurs que feien les delegacions i de tots en vaig aprendre moltes coses. Tingues en compte que el departament al qual pertanyia, ara anomenat d’Unió Europea i Acció Exterior, és el que més ha canviat de consellers i de partits polítics. Era molt difícil amb la variació de tipus de lideratges.

El Berlín de la seva adolescència i el que va trobar el 2016 n’eren dos de diferents?

Vivia a Berlín Oest i en vaig marxar el 1994. La ‘normalitat’ fins al 1989 (any de la caiguda del mur) era molt forta. A la gent que volia creuar la disparaven! Els pares ens ho deien, això. La ciutat té llacs i teníem una barqueta de vela, i al bell mig d’un d’aquests llacs hi havia unes boies. Eren la frontera: delimitaven Berlín Oest de la RDA. De fet, érem una illa urbana molt subvencionada amb tres corredors a les Autobahn (autopistes alemanyes) per creuar cap a la RFA (Hamburg, Hannover i Munic).

I el d’ara?

Han passat moltes coses; Barcelona tampoc no és la mateixa. El Berlín actual s’ha doblat i ara és la capital. Abans érem un protectorat militar. Jo he descobert una part de la ciutat desconeguda. Si parles amb un berlinès sempre et dirà: «Abans era millor». Amb el mur, amb la República de Weimar, abans, abans… sempre hi ha una època millor per a ells. És una ciutat ultramoderna on he observat molt talent musical català, per exemple. Joves que fan una estada a Berlín i després fan carrera internacional, com els del Quartet Gerhard o els Kebyart Ensemble. Demostra que la modernitat i l’obertura intel·lectual hi és.

Alemanya, el motor d’Europa, està en crisi?

No puc negar que el creixement no és el que era, però el discurs públic és més catastrofista que la realitat. Baden-Württemberg, un dels estats federats totalment dependent del sector automobilístic (Mercedes i Porsche), ha aconseguit tenir un mateix pes econòmic amb el “green tech”. I els proveïdors del sector dels cotxes fan productes d’ús dual per a la defensa o directament per a la indústria armamentística. Alemanya mai no hi havia apostat, però Trump ha aconseguit que canviïn la dependència de la seva defensa envers els nord-americans.

L’extrema dreta alemanya renega de les autonomies com Vox?

No poden. Forma part de l’orgull de cada persona per ser el que és… la visió és molt diferent. L’Alemanya federal és un constructe. Un polític alemany va dir una vegada que els estats federats es permetien el luxe de tenir un govern federal.

Com gestionen el nazisme i el feixisme en les seves converses quotidianes… com aquí?

A la majoria els crea tristor perquè sabem què va suposar el nazisme. Tenen dos sentiments: la vergonya que passés i que és il·legal fer-ne apologia. També hi ha una subcultura, em sap greu dir-ho, com una mena de lifestyle d’extrema dreta amb els seus codis, sempre entre línies, i no és punible. Un sector de la societat n’està orgullós.

Recomani un indret especial, el més potent, on trobar l’esperit berlinès…

Aquest lloc és la Neue Nationalgalerie. Per l’edifici (dissenyat per Mies van der Rohe i inaugurat el 1968) i per les exposicions sempre és interessant anar-hi. És la meva recomanació màxima. Veure l’edifici solitari al centre i visitar-lo per fora és una sensació molt berlinesa.

En quin idioma somnia, en alemany o en català?

Somnio només amb imatges, sense cap so fonètic, tret d’algun moment especial.