Blog 
Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia
RSS - Blog de Pep Garcia i Orri

L'autor

Blog Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia - Pep Garcia i Orri

Pep Garcia i Orri

És l’hora de sumar. De ser crític i sumar. De ser exigent i sumar. D’acompanyar i sumar. De deixar-se endur per l’humor i el bon sentit de l’humor i sumar. Rient sumem més. Multipliquem. Temps d’ajudar i deixar-se ajudar. De competir, no per guanyar sinó per sumar. I ser feliços. Això si, la felicit...

Sobre aquest blog de Les columnes

Escric per no haver d'anar al psquiatre. Per això el meu psiquiatre està molt decebut. M'enyora. No para de dir-me que deixi d'escriure. Escric el que em passa, tal qual. I el que no em passa, faig que em passi per poder-ho explicar.


Arxiu

  • 06
    Octubre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Catalunya Central Xocolata Les columnes Aniversari desig bufar

    Bufo i demano un desig. I tu? I els teus?

    M’he regalat xocolata calenta amb coca trossejada. És divendres. El temps se m’ha posat de cara perquè aquest és el primer divendres que fa «una mica» de fred. Em poso les botes sucant. Ho reconec. Ahir, dijous, va ser vigília i vaig dinar amb un amic després de molts anys de no veure’ns, i el dinar es va allargar. Bon senyal. Avui vaig amb cura de ficar-me en pocs embolics, de gaudir de tot, tot, el que tinc a prop, i de no perdre’m gaire. És un dia que no és del tot normal i aprofito per ser-ne conscient. Tinc alguns rituals que penso complir i no penso explicar. No són secrets, però són molt meus. Molt teus. Tots en tenim de rituals, oi? I tots tenim dies que els volem per a nosaltres. Procuro fer-ho i que el dia, que en principi és només per a mi, acabi essent bàsicament per als altres. És un regal. Em vaig anotar que faria unes trucades pendents, que resoldria uns temes encallats i que, sobretot, em sentiria feliç sense deixar de pensar, ni per un instant, en un munt de causes (in)justes properes que ens estan fent mal i contra les quals, sense dubte, cal lluitar. Ho hem de fer. M’estimo. Quant temps fa que no t’ho dius? Em corregeixo. Quant temps fa que no et rectifiques a tu mateix. Mentre escric deixo d’escriure i envio un missatge a algú que no l’està esperant, no pas avui. Però jo crec que l’espera. Procuro tenir, cada cop, menys coses pendents. La xocolata només te la pots prendre si no tens pressa. Per això avui m’he regalat calma i la predico. El Facebook em dispara confeti a canons en forma de missatges i penso que després els faré un petit castell de focs de gràcies. 55, en faig. Ni molts ni pocs. Ni jove ni vell. M’arriben amb totes les ganes del món d’afluixar i persistir alhora. Afluixar en allò que saps –fa molts temps ja que ho saps– que és superflu i persistir en allò que saps que és pel que val la pena lluitar. I lluitar-hi. I cadascú que triï i sàpiga  en què ha d’afluixar i en què cal persistir. Fins al final. I seguir somniant. I perseguint els somnis amb tota la calma del món però com si el món s’acabés demà. Qui sap. En tens, de somnis? Els empaites? No ho farà ningú més que tu, ningú ho farà per tu. No vull obviar res. Ni el canvi climàtic que ara sí que sembla que ja és una lluita irrenunciable  –gràcies, Gretes del món– ni els migrants, ni els Trumps –quants n’hi ha ara mateix?– ni els que pensem que «ho tornarem a fer» va en contra de ningú. Perquè totes aquestes lluites, pacífiques totes, formen part ara mateix de la meva vida que passa per un divendres d’aniversari dins una tassa de xocolata calenta i que acabarà, al vespre a... No ho puc dir, és un desig i no pots desvelar els desitjos si vols que es compleixin. Diuen. Quan em llegeixin, diumenge,  seré una mica més gran que quan ho he escrit. I una mica més savi? Això ja seria demanar massa. Procurem, amb tot, ser feliços. Tanco els ulls i bufo. Demano un desig. I tu? I els teus? 


     

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook