Blog 
Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia
RSS - Blog de Pep Garcia i Orri

L'autor

Blog Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia - Pep Garcia i Orri

Pep Garcia i Orri

És l’hora de sumar. De ser crític i sumar. De ser exigent i sumar. D’acompanyar i sumar. De deixar-se endur per l’humor i el bon sentit de l’humor i sumar. Rient sumem més. Multipliquem. Temps d’ajudar i deixar-se ajudar. De competir, no per guanyar sinó per sumar. I ser feliços. Això si, la felicit...

Sobre aquest blog de Les columnes

Escric per no haver d'anar al psquiatre. Per això el meu psiquiatre està molt decebut. M'enyora. No para de dir-me que deixi d'escriure. Escric el que em passa, tal qual. I el que no em passa, faig que em passi per poder-ho explicar.


Arxiu

  • 03
    Novembre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Catalunya Central eleccions ficcio relat Les columnes

    No marxis... no marxis...

    Ell va al bar i l'espera, però ella no arriba mai. Ell s'espera. Pacient i segur que res no passarà. Res de nou no passarà. Avui tampoc. Quasi segur per no neguitejar més del compte, però no prou del tot per no perdre l'esperança i deixar de venir. I si ella torna? I si és avui que ella torna? S'estremeix de pensar-hi. De nervis. No tant de la sorpresa que seria sinó d'estar segur que si això passés, si ella tornés, ell no sabria què dir-li. Per on començar? Recorda, intenta recordar els seus gustos el seu posat, el to de la seva veu, el so del seu somriure i de la seva rialla oberta mirant-lo. S'engresca. S'entristeix. Fa quinze anys que aquí mateix a la barra on és ara es va quedar sol després d'un silenci inesperat arribat després d'un desacord no buscat. Un malentès. No m'ho diguis més, això, li va dir ella arrufant les celles i trencant-ho tot. Ell va callar sense ni recordar ja què havia dit ell en aquell instant llunyà que a ella li sobtés i li desagradés tant. Mentre callava, descol·locat, els ulls d'ella van callar també, apagats, irats, ofesos. Fosos. O fent-ho veure. Es va alçar del tamboret i quan la va veure marxar per la porta no va sospitar que el gest seria definitiu. No es va ni girar. No va tornar. És per això que és ell que torna al mateix lloc, al mateix bar, la mateixa barra, recolzat en el mateix tamboret, a la mateixa hora o gairebé, no ho sap del cert. Res és cert a hores d'ara, tan sols que ella va marxar per no tornar. I que avui serà l'últim cop que ell hi és, que ve a esperar-la. Un minut més, quinze anys i un minut més i s'aixecarà, ell, per marxar i no tornar. Com ella. Se sap decidit. Just avui que, ell no ho sap però ella el mira des de l'altre cantó de la barra en penombra. Quan l'ha descobert ella s'ha estremit. S'ha amagat per no ser vista. No encara. Ha vingut però no està a punt, encara no. I es demana què farà ella, què li dirà a ell mentre li digui: hola, he tornat, ja ho veus, ho sento, he trigat, però he tornat, potser no havia d'haver marxat aquell dia.  I prega, mentre intenta esbrinar què farà, com se sentirà, prega que ell romangui encara una estona més allà esperant-la mentre ella s'aclareix amb ella per saber què farà, què li dirà, si l'abraçarà... Quan veu que ell s'aixeca per marxar... en silenci li suplica... no ho veus? He tornat, soc aquí, tu no m'has vist però finalment he tornat... ep... No marxis tu, ara no marxis....


    PD. En virtut no de cap llei electoral sinó només del meu estat electoral mental, he pensat que, vist on som, una mica de ficció ajudaria a passar, millor, la setmana que ens espera. Desitjo que hagin gaudit amb el relat i comentin, a casa, què en pensen, de tot plegat.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook