Blog 
Aire!
RSS - Blog de Alba Iglesias

Arxiu

  • 05
    Maig
    2016

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Catalunya Central Les columnes

    Preparats per a tot, menys per al fracàs

    Té dotze anys i va a classes d’anglès des que en tenia dos. Aquest curs complementa l’anglès amb l’alemany, fa piscina els dissabtes i ballet dos dies la setmana. Quan pot participa als cros escolars, als Jocs Florals i a les exhibicions de dansa. Els pares estan extremadament orgullosos d’ella: s’esforça i els mestres n’elogien la voluntat i les ganes de superació. Al vespre, després d’un berenar del qual els progenitors han comptat les calories, consumit entre una extraescolar i l’altra, acompanyada de la cangur-taxista, arriba a casa exhausta i una mica despentinada. Els pares li examinen l’agenda, les ungles i les dents, i l’ajuden a fer els deures. Li demanen com li ha anat l’examen de ciències i quin dia en sabrà la nota. Després d’un bany ràpid amb sabó hipoal·lergènic, la mare li eixuga els cabells mentre el pare bull la verdura. La conversa a taula gira al voltant del professor de llengua, que no els ha dit fins avui que dilluns toca examen. També apareixen els noms del monitor de piscina, que ha estat malalt més d’una setmana, i el de la cangur, que avui ha oblidat recollir el complex vitamínic a la farmàcia. La nena explica un fet breument, els pares opinen llargament. El centre és ella. Quan alguna cosa del món de la menuda trontolla, la culpa és dels que l’envolten. Que potser no s’han adonat encara com de bona i especial és la menor? Si no queda primera als Jocs Florals és que el jurat no ha sabut apreciar l’exquisida narrativa de la nena; si en una cursa de natació només és tercera és que, segurament, aquelles que l’avancen voraçment tenen un monitor que no es posa mai malalt, i si no treu un deu a l’examen de dilluns serà perquè el professor no ha donat prou temps a la pobra criatura per preparar-se’l.Ella, malgrat tot el que li diuen, no se’n sent, d’especial. Sempre actua amb por d’equivocar-se o de no ser la número u. L’aterroritza la idea de decebre els pares i té pànic a la frustració, al fracàs. Però, perquè un nen quedi primer, n’hi ha d’haver un altre que quedi segon, i sempre n’hi haurà un que serà l’últim. En un món en què pares i mestres s’omplen la boca amb paraules com «aprenentatge no competitiu», són molts els progenitors que anhelen tenir un campió a casa. Són famílies que intenten combatre les seves pròpies mancances amb un excés de zel cap als fills. Els sobrepreparen, els sobreexaminen i els sobreinterroguen. En definitiva: els fan supercompetidors i potencialment insatisfets. Preparats per a tot, menys per al fracàs.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook