Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 24
    Maig
    2013

    22 de desembre. Per Puma

    «Ja? No puc...» Et gires cap a l'altre costat després de trobar el mòbil a les palpentes i parar l'alarma. Les parpelles pesen com porticons de plom i la boca et queda entreoberta mentre la ment gairebé recupera el somni que t'han escapçat. Hi havia una noia que coneixies d'alguna cosa que et produïa una sensació d'angoixa i atracció alhora, d'amor i de terror, però no recordes res més, només impressions.

    El temps no et dóna treva i la música de l'alarma et torna a xisclar a les orelles. «No!» El pares definitivament i obres els ull...


  • 24
    Maig
    2013

    Memòria. Per MariaRita

    Va entrar al poble per un pont que no havia vist mai. Feia molts anys que no hi anava, que ni tan sols hi pensava. Així ho havia decidit i era el més fàcil.
    L’antiga muralla i la rasa de la riera s’amagaven sota la lluminària d’una plaça nova. Va aparcar el cotxe, va apagar els llums i quan el primer peu li va tocar a terra, ja estava mig penedida d’haver tornat.
    No va reconèixer cap botiga del carrer principal, el cinema havia desaparegut i la resta de comerços eren iguals que els de tots els pobles, impersonals, amb els mateixos cartells enganxats als aparador...


  • 21
    Maig
    2013

    Un regal, una història. Per T. Malaxa

    La família Smith ens reunim cada dissabte per dinar. La diferència d’aquest ha estat ha estat un pastís. El meu aniversari, seixanta anys!.
    Després de bufar espelmes, un sis i un cero, en John, el meu marit, en Paul i la Catherine, els meus fills i la Helen, la meva neta van fer-me un regal. “Felicitats Margaret!, felicitats!, van dir tots al hora. Embolicat en una caixa gran, on vaig trobar un sobre rectangular i difícil d’obrir…Dos bitllets per una setmana a Catalunya!.
    Feia anys que volia anar-hi,i gràcies aquest detall vaig aconseguir-ho.
    Amb en John e...


  • 21
    Maig
    2013

    En tres actes. Per Virgínia Bach

    I

    El Mariano l’esperava, com altres vegades, a la vora del riu. Es mirava l’aigua sorollosa del desglaç, la crescuda freda que precedia els dies llargs i lluminosos. Les abelles brunzien amb insistència de flor en flor, i els ocells xisclaven i refilaven mentre s’enlairaven entre les branques verdes dels arbres que renaixien a les ribes. Tot tornava a la vida i una nova primavera s’obria pas a batzegades fermes i feia bategar els cors amb una força imparable. També com un batec les campanes tocaven a l’església del poble. Era diumenge i el seu repic anunciava la missa...


  • 21
    Maig
    2013

    Una guerra. Per El bolet escriptor

    -Oficial : tens un avió més a l´esquadró! Endavant...! –

    -Els tancs han de recular: han estat abatuts per l´exèrcit contrari !                

    -Ha nevat molt...un soldat està a punt de morir de fred, ferit sota la neu...Alerta!

    -El soldat ha estat rescatat...

    En Ferran i la seva mestra construïen la història d´una guerra ferotge contra...les faltes d´ortogafia !

    En Ferran era un nen de 10 anys, amb una intel.ligència excepcional, imaginatiu, amb una gran cre...


  • 21
    Maig
    2013

    Regalar un somriure. Per El bolet escriptor

    Respirava l´aire fresc de la matinada. Quan n’era el temps, acaronava amb la mirada les daurades espigues de blat. Les vaques l´esperaven amb impaciència i ell, amb les seves mans, delicadament , acceptava el blanc tresor que li reservaven. Les cabres i cabrits se’l miraven amb curiositat (que en són de xafarderes, les cabres!) Les ovelles el seguien dòcilment sabent que buscaria per a elles el millor pasturatge. El camp, el bosc, l´aire pur i el cel blau eren la seva vida. 

    Un dia, un desgraciat accident, li va partir l´esquena, i desde aquell dia, no camina, no veu...


  • 21
    Maig
    2013

    La més dolça temptació. Per Scarlet Duvent

    La brisa matinal  em feia voleià el cabells, mentre  passejava pel port esportiu, estava perduda en els  meus pensaments, absent del món que em rodejava, buscant  un sentit a tot plegat.

    Ja feia un any que no sabia res d’ell, il·lusa de  mi em pensava que ja l’havia oblidat, que ja no sabria més d’ell, però el destí ens va tornar a creuar.

    Caminant sense rumb vaig acabar a la platja on havíem passat nits estiuenques de passió, vaig  asseurem a la sorra mentre mirava com les ones del mar anaven acariciant la sorra freda de la rosa...


  • 21
    Maig
    2013

    La biblioteca. Per Obrellaunes

    Havia començat com un dia d'estudi habitual. Llevar-se ben aviat, dutxar-se, esmorzar alguna cosa i fer cap a la biblioteca per entrar-hi tan aviat com obris. Però no seria un dia com els altres. Fou el primer a entrar quan van obrir les portes però no fou el primer en arribar al millor racó de la biblioteca, un racó on hi tocava el Sol a les primeres hores i estava a l'ombra a les hores de més calor. Va entrar per la porta, va agafar les escales per pujar al segon pis, va entrar a la planta, i va anar directament a la taula, i alhora que enretirava la cadira del costat de l...


  • 21
    Maig
    2013

    Una nina petonera. Per Lilit

    La Cristina era fràgil, estava feta d’una mena de ceràmica, era d’aquelles nines que si queien a terra se’ls solia pelar el nas i que es trencaven, ben mirat potser de sota la superfície eren de guix perquè els nassos pelats quedaven sempre de color blanc.
    El Miguelito, va arribar més tard, als anys 60, quan les nines i els ninos ja eren de goma, com la Virginia, la nina que feia petons quan te l’acostaves i li premies el braç dret. Li havien portada els reis i diu que encara recorda l’olor que feia, li passava com a les gomes de nata que tenen aquella olor dolceta. ...


  • 21
    Maig
    2013

    Sense apel·lació. Per Guiomat

    Han passat els vint minuts de comunicació. La vénen a buscar. Darrere el vidre doble la meva germana m’envia un petó amb la punteta dels dits tremolosos, talment com si s’acomiadés de lluny, diries que ja s’ha acostumat al vidre gruixut i fred. Avui tota ella tremola, deu ser la medicació. Jo li torno el petó, incòmoda, sense tanta naturalitat. Em mira, mirada presonera de drogues diverses, i s’inclina fins al micròfon rovellat que fereix el doble envidriament just al mig, com una petita possibilitat, i em diu en veu molt alta perquè el funcionari la reclama per tornar a la...