Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 24
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    Clara. per Moai

    Ding Dang.  Pròxima estació Hostafranchs.

    Inquiet, miro al meu voltant en busca d’alguna cosa que em doni la seguretat necessària per continuar amb l’empresa que m’espera avui. 

    Inconscientment me n’adono que hi ha un seient buit tot just al meu costat però prefereixo continuar dempeus i no asseure’m.  En realitat, el que persegueixo és que tot sigui tant habitual i normal com el fet quotidià de que el dia segueix a la nit.

    Em recolzo entre la barra que tinc al meu costat i la porta de sortida del vagó del metro de la línea vermella que se de segur que no s’obrirà quan arribem a la següent estació.

    Nerviós, m’emmirallo en el vidre i veig reflectida la imatge d’un adolescent despentinat però de faccions agradables.  De forma gairebé instintiva, em passo les mans pels cabells amb la intenció de col·locar-los a lloc, però no ho aconsegueixo i ho deixo estar.

    Mentre espero que passi el temps, mantinc agafada amb força una carpeta vella plena de papers i folrada amb fotografies d’un grup de rock dur. L’altre ma automàticament ha viatjat a la butxaca davantera dels pantalons texans, com si volgués amagar el fet que te totes les ungles mossegades.

    -    Avui és el dia – rondino entre dents. 

    M’ho he fet prometre tot just aixecar-me del llit i penso complir-ho. 

    Espero en tensió mentre noto com el metro disminueix la seva velocitat i entra a l’estació d’Hostafranchs.

    Com és habitual, l’última frenada em fa desequilibrar un xic però no em costa gaire mantenir-me a lloc.

    Les portes s’obren amb el seu soroll característic entre esbufec i sospir.  Baixen tres persones abans que una marea de gent entri de forma desordenada i a pas ràpid en busca de l’últim seient lliure que finalment ocupa una dona de mitjana edat i de gran volum.

    Per uns moments penso que tot està perdut i que els meus plans se’n van a norris.

    Sento com sona el xiulet intermitent i angoixant que augura el tancament immediat de les portes. Faig petar la llengua amb un sentiment entre desesperació i alleugeriment mentre desvio la mirada al terra.

    Però abans que la porta acabi de tancar-se, ja se que està allà.

    Un bri d’aire amb aroma a llibertat m’embolcalla, i a l’aixecar la vista la veig .

    Ha entrat amb l’últim alè de la meva esperança. 

    Es queda dempeus agafada a la barra central del vagó amb una ma petita sense anells ni guarniments.  Me n’adono que encara panteixa una mica. Amb tota seguretat ha hagut de córrer per entrar dins el vagó i trobar-se  amb el seu destí.

    Ja fa tres mesos llargs que es repeteix la mateixa situació una i altre vegada, dia a dia, i de dilluns a divendres.

    Deu tenir més o menys la meva mateixa edat i estudia Farmàcia tal com indica la seva inseparable carpeta blava amb la coneguda insígnia de la Universitat de Barcelona.

    Te la pell blanca com els núvols d’estiu i la cara plena de pigues, de tal manera que la primera vegada que la vaig veure em va semblar un gelat de strachatela. 

    Tota ella és petita. Però no hagués volgut que fos de cap altre manera.

    Intento recordar-me des de quan no he deixat de pensar en ella. 

    Potser va ser des del primer moment que la vaig veure, o potser va ser aquell dia que la vaig trobar a faltar quan no es va presentar a la seva cita matinal. O potser va ser al dia següent, quan al retrobar-nos, un somriure ens va il·luminar la cara. Recordo que gairebé ens vam arribar a saludar quan va baixar a la parada d’Universitat.

    Ding Dang, pròxima estació... Plaça Espanya.

    Em moc inquiet. Aquest és un moment clau.  És la parada a on sol entrar més gent durant el nostre trajecte. De vegades la marabunta és tan intensa que la perdo de vista. Però només en dues ocasions durant aquets tres mesos, va arribar a ser esborrada per la gentada.

    El tren s’atura a batzegades i la noia està a punt de perdre l’equilibri.  Em mossego el llavi però sóc incapaç de moure’m per ajudar-la.

    Algú mou la palanca negra que fan desplegar les portes i aquestes s’obren com a càmera lenta.

    No surt ningú.

    No entra ningú.

    Miro estranyat a banda a banda de l’estació i només veig un avi assegut a un banc amb un barret i un posat absent.  A l’altre banda, en direcció Bellvitge, la gent s’amuntega a l’andana una sobre l’altre. Està tan plena, que tinc por que si entra alguna persona més, algú pugi caure empentat a la via com en aquelles màquines escurabutxaques típiques del Tibidabo a on es col·loca una moneda amb l’esperança que en caigui alguna més.  Però en aquest cas i per sort, cap moneda acaba caient. Tota l’estació es manté en un equilibri imperfecte.

    Malgrat l’asimetria existent, el silenci és apressant i aclaparador. Un neguit m’oprimeix el cos i em fa desitjar amb totes les meves forces que la porta es tanqui de seguida.

    Li faig una ullada ràpida. Percebo que també pateix la mateixa sensació dedesassossec i veig com tecleja de forma intermitent sobre la carpeta.

    Avui va vestida amb una brusa blanca de coll ample que deixa veure una cadena de plata amb un penjoll de lluna creixent. Porta uns texans blaus i unes bambes blanques sense cordar.

    Te el cabell negre i llis.  Llarg fins a mitja esquena...

    Esbufego agraït.

    Les portes s’han tancat suaument. Com si haguessin tingut por de trencar un encanteri.  El cotxe sura endavant i em demana insistentment que jo faci el mateix.

    El vagó entra dins el túnel amb el seu martelleig continu que em relaxa.

    Se del cert que avui ha de ser el dia que tot canviï.

    Avui parlaré amb la Clara.

    Ding Dang. Pròxima estació Rocafort.

    Si. El seu nom és Clara.  No es pot anomenar de capa altre manera. Clara de pell, Clara de nom, Clara d’ànima, Clara de sentiments.

    Busco la seva mirada però no ho aconsegueixo.  Sembla interessada en la punta de les seves sabates.

    Voldria explicar-li tantes coses!  

    Però encara no és el moment.  Encara no puc revelar-li tot, encara no...

    Ding Dang pròxima estació Urgell.

    He estat tant capficat, que el trajecte entre les dues estacions se m’ha fet ridículament curt i ni tan sols me n’he adonat que el metro s’ha aturat i ha tornat a enfilar el seu trajecte .

    Les mans m’han començat a suar i em fa por que m’ho noti.

    Les portes s’han tornat a obrir.

    Ningú surt.

    Ningú entra.

    Les portes es tanquen.

    Tinc l’absurda sensació que tothom em mira i espera que jo faci el pas.  Això és absolutament ridícul. Ho se. Ningú no pot llegir-me els pensaments. Però miro a una banda i altre del vagó i tinc la impressió insana que tots estan pendents de mi i de les meves reaccions.

    M’ho trec ràpidament del cap.  No tinc temps per bajanades.

    M’impulso cap endavant a poc a poc i m’apropo a la Clara que segueix sense mirar-me. 

    Deixo caure la ma molt a prop de la seva, a la barra blanca i freda del vagó, i noto perfectament com canvia la velocitat de la seva respiració. 

    Estic tant a prop que puc olorar el seu perfum, dolç però no embafador. 

    Empasso saliva i decididament faig relliscar la meva ma, de forma lenta però segura fins a tocar la ma de la Clara.

    Quan finalment contactem, una esgarrifança em recorre l’esquena sense remei.  Noto com els seus ulls es claven en els meus i percebo una infinita tristor.

    -    Clara – mussito.

    El temps s’atura.

    El vagó s’atura en mig del túnel. 

    Tots els viatgers del metro s’aturen de cop, però els segons van passant sense que ningú pugui fer res per evitar-ho.

    La meva ma només ha atrapat el buit i malgrat això l’acaricio amb insistència, com si fos possible que d’aquesta manera reeixís.

    -    Clara.

    La noia m’apropa un dit als llavis per evitar que parli i m’acarona la cara. Tanco els ulls intentant notar el seu tacte i ho aconsegueixo immediatament, sense problemes.

    Quan torno a obrir els ulls veig el seu somriure i això em tranquil·litza.   La seva ma es va desplaçant cap el coll i després fins al pit. La deixa immòbil durant uns segons mentre el cor em batega amb desfici.

    Poc a poc enfonsa la ma fins a tocar-me el cor i no és fins aleshores que apropa els llavis fins els meus i em fa un petó.

    Sóc conscient que això no pot estar passant, que tot ha de ser imatges de la meva imaginació, però vull gaudir-ho com si fos veritat i la deixo fer.

    La Clara retira la cara i la ma, lenta i inexorablement. Jo noto que el cor  sem’ha refredat i no puc fer-hi res.  De la mateixa manera, el temps reinicia el seu pas, el metro torna a rodar per les vies i els viatgers es remouen mandrosament, com si despertessin d’un somni tranquil i clar.

    El vagó s’atura a l’estació d’Universitat i les portes s’obren de bat a bat.  La Clara és la única que baixa fins a l’andana. Ha lliscat fora del tren sense deixar-me de mirar als ulls i sense que jo ho hagi pogut impedir.

    No tinc esma de moure’m mentre les portes es tanquen. A través del vidre, veig com la Clara, invisible a tothom, em saluda amb la ma alçada. I jo, amb el cor sota zero, se del cert que mai més la tornaré a veure.
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook