Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    Desig. Una història qualsevol. Per Óliram

    ELLA
    A l’altre banda del passadís sento la seva veu, es greu i ressona mentre  parla per telèfon. D’aquesta manera sé que hi és. Tinc la necessitat  d’anar a veure’l  i passo pel seu costat.
    -Hola, bon dia-   dic amb un somriure d’orella a orella i amb ulls somiadors.
    Ell em mira de dalt a baix, em repassa,  i es va girant, telèfon en ma,  tot seguint la meva sortida per la porta  que alenteixo tot el que puc.
    Bé !, ho he aconseguit. Necessitava aquest contacte visual.
    El joc del flirteig em supera, mai hagués pensat que les papallones de l’estómac tornessin a sortir, que  el corrent elèctric recorregués la meva pell  i no calgués ni tant sols contacte, simplement uns centímetres de separació i la química ens desborda.
    M’agrada recordar cada vegada que passa pel meu costat i em pessiga la ma. És la seva salutació. Voldria parar el temps en aquell instant, mantenir la sensació del seu contacte i fer-la durar més d’un segon, més d’un minut, per sempre a la meva memòria, voldria que el pessic fos intens, dolorós. Sembla tant ximple tot plegat.  Les senyals son clares, però tinc aquells dubtes del joc que portem, i de fet és això el que més m’agrada, la màgia d’imaginar el que podria passar, o que passés de veritat .
    He treballat fins a molt tard, quedem pocs ,el soroll s’ha anat diluint mica en mica fins a fer-se gaire bé el silenci. Sento algú encara teclejant a molta velocitat i que para de cop. Ja és hora de plegar i estic concentrada en acabar la feina. Sé que és al meu costat. La química em torna, em desperta  tot el cos de nou i... en un moviment ràpid s’acosta molt, molt a prop a la meva orella i amb veu sensual em diu
    -Carinyo, t’espero a casa
    I marxa somrient.
    Ja és de nit quan surto. He de baixar dos pisos. Mai agafo l’ascensor, sempre faig servir les escales. Al segon revolt, el veig, com una ombra, esperant-me. M’estira del braç a la part més fosca i recolzada a la paret, agafa la meva cara entre les seves mans i em diu –T’estimo.
    Llavors em fa el petó més llarg del mon, el més intens, el que no té inici ni fi,  el petó que tothom somia sentir un dia de la seva vida, o el que ningú es pot arribar a imaginar que pugui sentir, estic volant, perduda, ara si que estic realment perduda en els seus llavis.

    ELL
    Com ha passat? ni jo mateix ho sé. Recordo el primer dia que vàrem parlar i ja no podia deixar de mirar-la. Ara no puc estar un dia sense veure-la, desitjant que passi el cap de setmana i tornar a sentir el seu riure,  mirar-me en el mar dels seus ulls que ho diuen tot i aprofundir a dins. Qualsevol excusa és poca per acostar-me a la seva taula i que no es noti massa que n’estic de penjat. No pot ser que li hagi preguntar si alguna vegada surt a la nit per veure si un dia me la trobo per casualitat, o faig veure que me l’he trobat. Ja soc grandet per aquestes tonteries i no paro de fer-ne.
    La he estat esperant,  somiant cada dia. Ho sé, portem aquest joc, però cada cop se’n fa més difícil de controlar. Necessito tocar-la, ho necessito. Només la seva olor m’accelera el cor.
    Tenim afinitats comuns, tenim química, ella m’ho va dir l’altre dia, em va sorprendre la seva sinceritat. Realment, em va deixar anar que si no estigués casada tindríem possibilitats.
    La vull besar..

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook