Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    El nen i el mar. Per Perseu

    En els seus tretze anys, l’Hug Wesper era un dels pocs nois que mai no havia vist la platja. Alguna vegada la mare li havia explicat que varen arribar al vell continent per mar, sols, guiats per una barqueta de fusta que navegava a la voluntat dels déus, com una barca de paper. Venien d’una illa blanca, perduda, llunyana, on el mar travessa quilòmetres per besar la seva arena. La mare no en parlava gaire... L’havien expulsada quan la panxa va deixar de cabre sota l’ampla gonella. I per a ella el mar s’havia fos, engolit per la terra, que a partir d’aquell dia va dominar les seves vides. Fins avui.
    El noi, agafat a un bastó quasi tan alt com ell, amb la gorra calada fins als ulls, entrà per la porta gran de la taverna: entre els pinxos distingí uns clatells al fons de la barra, grassos, bonyeguts, amb jerseis de ratlles ratats. Per uns instants vacil·là, i pensà de tornar enrere, cap als braços de la mare. Però va encaminar-se cap al seu destí, passant entre el xivarri, amb la bossa de monedes penjada a la faixa.
    -N’hi haurà prou?
    Hug esclafà la bossa contra l’enganxifosa barra i les monedes rodaren arreu. Els bergants s’afanyaren a recollir-les amb les dues mans mirant a banda i banda pel rebombori causat pel dringar de les peces daurades. 
    -Home, t’has decidit? no n’hi ha gaires de tan valents! –l’homenàs de la cicatriu desà la bossa a l’esquena i engrapà l’espatlla del nen tot somrient, cosa que realçà l’asimetria de  la cara.
    -La teva mare ho sap, xicot? –el segon home, més baix, més colrat, menys esgarrifós, entomava la gerra amb una sola mà, deixant al descobert llargues ungles de cella negra: pudia a cervesa i s’esforçava en fer cara de preocupat.
    -Jo ja sóc gran: tinc tretze anys, no em cal la benedicció de la mare! i... he pagat el preu: vull anar en vaixell fins a l’illa.
    -Oi tant! No pateixis... la moneda sembla legal; perquè, no ens has enganyat oi? –el de la cicatriu palpà l’esquena en busca de la bossa, preocupat.
    -Te’n pots ben fiar.
    Li semblà que creixia recolzat al bastó llenyós, havia fet el pas que calia i en breu n’havia de recollir els fruits: la seva llibertat, el mar, la brisa a la cara, el retorn a l’illa i als seus.
    -Quan marxem?
    -No vols una cervesa abans? –el de la cara rodona reia amb la boca torta-. Doncs surt a fora amb nosaltres, noi.
    La tavernera, grassa, mal pentinada i d’escot ample, tornava de la cuina amb un plat d’estofat fumejant a la mà esquerra; els mirà palplantada, malfiant-se’n, però algú la cridà a grans crits des d’una de les taules i de seguida s’oblidà d’ells. Instants més tard, els dos bergants i el nen sortien de la taverna, i enfilaven l’empinat coster cap als afores del poble, on es perderen de vista. El de la cicatriu li prengué el bastó, i el de la cara afable l’encaminà, amb suavitat, fins al seu costat. Aviat arribarien al descampat.
    N’Hug somreia pensant en quan veiés el mar, les onades semblants a pinars posats en moviment tots alhora; i les gavines cavalcant en la brisa. Una barca en un pantalà, superba, acolorida, a punt de salpar cap a terres llunyanes. I enyorà el càlid petó de la mare.
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook