Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 24
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    El petó de la vella. Per Pseudónim

    Fruit d’una nit boja, molt d’alcohol, records borrosos i una caixa vella de condons, Judes Masó va néixer nou mesos més tard al darrera d’una furgoneta mig tronada i de forma accidental al barri de Sants. Fill de la seva mare i de diversos possibles pares, el seu avi, membre important de l’opus dei i regidor a l’ajuntament de Barcelona pel Partit Popular, va acceptar donar-li el seu cognom. El nom el va triar el mateix avi vers del seu sentiment de traïció que sentia per l’aventura accidental de la seva filla. 

    Judes Masó, educat a l’escola Vairó de Barcelona, mai va acceptar la imposició del seu avi sobre la religió cristiana. Ja de ben petit, els capellans de la ja esmentada escola, parlaven d’expulsar-lo. L’única cosa que feia que no el fotessin fora d’aquella santa institució, eren les influències del seu avi. Això si, Judes Masó  no es salvava mai dels correctius, dels seus professors ni del “padre” superior.  

    Tot just començava l’adolescència, quan el jove Judes va descobrir el plaer de l’escàndol i del simple fet de ser el centre de totes les mirades; primer va ser portar l’uniforme desarreglat amb la corbata mal cordada, camises per fora i pantalons mig caiguts. Ben entrada a l’adolescència, el ja conflictiu Judes, va començar a portar la camisa del tot oberta on es deixava veure perfectament samarretes de “Bad religion”, “Extremoduro” o de “Jesus Freake”.

    El plaer de generar escàndols, de ser el centre d’atenció i de saber que molestava a tothom que l’envoltava, era tan gran que va passar de les samarretes de musica de rock dur, a les que duien missatges mes clars i sense ambigüitat com “jo no crec en deú” o “l’infern n’és ple de creients”.  

    Amb la E.S.O. ja acabada i aprovada gràcies als donatius del seu avi, Judes, sense ganes ni de seguir estudiant , ni de treballar, ni amb intenció d’intentar-ho,  va decidir que de la provocació en faria tot un art. El joc consistia en samarretes del Barça en celebracions merengues, càntics madridistes en celebracions culés, senyeres estelades en la celebració de l’eurocopa guanyada per Espanya o samarretes i banderes espanyoles entre més d’un milió i mig de persones en ple Passeig de Gràcia per l’Onze de Setembre. No hi havia esdeveniment on Judes no en sortís ben escaldat i amb una cara nova. Encara avui les infermeres de la Vall d’Hebron recordaven a aquell marrec arribant en ambulància, del tot nu i amb una samarreta mig introduïda pel recte de l’anus on es podia llegir “les dones a netejar la cuina, que per això Déu les va inventar”. El pobre desgraciat havia intentat entrar en un conegut pub lèsbic de l’eixample esquerra vestit únicament amb aquella samarreta.  

    Ara no recordo l’any, nomes sé que va passar per Sant Jordi, quan Judes, no lluny de perdre el costum de provocar a tothom que se’l passés pel davant, es va posar una samarreta on es podia llegir “no t’estima puta, només et vol pel sexe”  amb la intenció de passejar de paradeta en  paradeta, d’estant a estant, de parelleta a parelleta nomes per aixafar-los la diada.  

    El primer objectiu era el casal d’avis de la cantonada, on ben segur les senyores el mirarien ofeses, els avis l’insultarien  i les infermeres l’acabarien fotent fora del geriàtric.

    Tranquil·la-ment es va acabar l’esmorzar, va agafar les claus de casa de la seva mare i va sortir cap al carrer. La jornada es presentava esplendorosa amb un sol digne d’un dia de primavera.

    Temperatura molt agradable, la fressa animada del veïnat per la festa, senyeres per tot arreu, venedores de roses a cada cantonada i parades de llibres amb un munt de clients intentant decidir quin comprar-se.  

    -Una rosa tres euros- pregonava una venedora amb un somriure d’orella a orella. 

    El casal d’avis on es dirigia Judes, havia muntat una terrasseta amb banderoles, roses i uns bancs per poder gaudir del bon ambient de la diada. Judes caminava decidit cap a ells amb la intenció d’ocupar un dels bancs, quan de cop i volta el temps es va aturar. 

    El món havia deixat de girar, ja res tenia la mateixa importància del segon anterior a aquella visió. Ja no sonaven igual ni els pregons de les venedores de roses, ni el murmuri de la gent, ni tan sols els plors d’una criatura escridassant als seus pares per no compra-li ves a saber el què. En un segon tot el seu entorn s’havia capgirat. Ella estava allà, entre els avis. 

    No sabia que l’havia captivat a primera vista d’aquella noia. Potser els seus cabells llargs i negres, potser les corbes del seu cos perfecte, potser aquells ulls grossos i marrons, potser aquell somriure tan captivador o ¿potser la manera com aquella noia havia rapinyat la cartera d’un avi sense que ni s’adonés?  

    ¿Era  casualitat que hagués anat a topar amb aquella noia en una diada tan assenyalada com aquella? Aquella noia desconeguda estava xerrant amb la senyora Pou, una bona amiga del seu avi. Judes no s’ho va pensar dues vegades. 

    -Bon dia senyora Pou- va començar Judes amb el somriure més fals que va poder inventar.  

    Marta Pou ja coneixia els números que Judes Masó acostumava a muntar per escandalitzar. Encara recordava la nit del primer aniversari de la mort del seu difunt marit, quan l’imbècil del nét del seu bon amic Alfredo Masó se li havia acostar amb un present. Per les llargues nits de soledat, espero que la consoli com déu mana>. Per uns instants, Marta Pou va sentir un breu afecte cap a aquell noi, que fins feia uns moments el considerava un desvergonyint constant. Aquell breu sentiment va ser eradicat de cop quan va comprovar que el present era un consolador. Aquella nit, Judes va sortir d’aquella casa amb un ull de vellut.  

    -¿Oi que està fent una diada espectacular?- va seguir deixant-se caure al seu costat i posant-li el braç per l’espatlla.  

    Sense fer cas als renecs gairebé instantanis de la senyora Pou, Judes es va adreçar cap aquella noia que seia a l’altre costat de la vídua . 

    -“Encantato”,  em dic Judes-. Va dir forçant un accent que ni ell mateix sabia si era italià, francès o portuguès

    -Només li volia...- va fer una pausa – ¿com “se diche”? agrair-te que estiguis cuidant a la meva “friend” Marta. ¿i vostè? ¿com es diu?- 

    Ella se’l va mirar –encantada, jo em dic Sandra. ¿D’on és vostè senyor Judes? El seu accent em confon. ¿Es d’Itàlia?- 

    Judes va somriure segur d’ell mateix pensant que estava fent un perfecte accent italià. 

    -“Mon dié”, jo vinc de la bella “Napoli”. ¿Sap una cosa Sandra? A la meva “Napoli” natal, els homes i dones que s’acaben de conèixer, es saluden amb un petit petó als llavis. –  Mentrestant, la Marta Pou seguia protestant, –desvergonyit, ets un poca solta...-Al temps que Judes empenyia a la ja veterana resident d’aquell geriàtric, es va acostar encara més a aquella noia – ¿vostè no serà descortesa amb.. “como se diche” amb un “étranger”?- 

    Judes va tancar els ulls i va allargar les mans per dirigí el cap d’aquella noia cap a ell per assegurar-se el tant desitjat petó. Va ser un breu petó. Ni massa sec, ni massa humit. 

    La bufetada que va precedir aquell petó ni massa sec ni massa humit li va fer tremolar el cap com si fos un pèndol desorientat. A l’obrir els ulls, aquella noia ja no hi era. Al seu lloc si trobava la cara desagradable de la senyora Pou. Encara li estava aguantant el cap  amb força quan ella li va engaltar la segona bufetada. Just després, un altre avi li va donar una garrotada amb el bastó en tot el cap, seguit d’un cop de peu d’un tercer.   

    Camí cap a l’hospital dins l’ambulància, en Judes es feia dues preguntes; primer si algun dia tornaria a veure a aquella lladregota que li havia robat el cor i regalat un petó de la senyora Pou i segon ¿per que no portava sempre a sobre la samarreta que posava ”volem més retallades a la sanitat pública”?
     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook