Blog 
Concurs de Relats de Sant Jordi
RSS - Blog de El calaix dels relats

L'autor

Blog Concurs de Relats de Sant Jordi - El calaix dels relats

El calaix dels relats

En aquest bloc trobareu tots els relats presentats al concurs de Sant Jordi de Regió7.cat, DiarideGirona.cat i Empordà.info. Tens temps per participar fins el 26 de maig. Els textos són lliures i giren a l'entorn d'un petó. Pots trobar les bases del concurs aquí: ...

Sobre aquest blog de Manresa

Els concursants opten a tres premis: ...


Arxiu

  • 27
    Maig
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    Junts, per fi. Per Little Angel

    Acaben les classes i arribo cansada a casa, obro la porta i veig al meu germà Raúl, parlant amb algú, el més segur és que pel mòbil.

    -Raúl, ja sóc a casa
    -Hola princesa
    -Princesa Jajajajaja -riu algú, tot seguit, se sent un cop sec.

    Entro a la sala i està meu germà amb els nois, Carlos, segurament el que s'ha rigut, s'està tocant el cap mentre el David li somriu pel bon cop que li ha donat, li somric còmplice mentre em sento.
    -Et dec una
    -No, aquesta te la regalo
    - ¿Es queden a dinar? - Li pregunto a Raúl
    -Sí, t'hagués avisat abans, però estaves a l’ institut ... Tens algun inconvenient?
    -Tranquil ... Bé sí, un ... però tinc guardaespatlles -li contesto mentre m'aixeco i me'n vaig a la cuina.

    Preparo lasanya, sabent que els hi encanta.
    -Fa pudor -diu de sobte Carlos
    -Tu sí que fas mala olor -li contesto mentre poso els plats i ens assentem a menjar.

    Acabo ràpidament i em vaig a la meva habitació a fer els deures de matemàtiques.

    Mentre em trenco el cap amb les estúpides equacions de segon grau, escolto els nois divertir-se a baix.
    'Tant de bo pogués estar amb ells divertint-me i no amb les estúpides matemàtiques. Bé Laura, quan acabis tot això, podràs baixar ... si és que no es van abans 'penso mossegant el llapis, nerviosa.
    - Això és IMPOSSIBLE! - Crido ja estressada, quan veig que porto més d'una hora intentant solucionar el mateix problema.
    En això, que no m'adono que algú entra a l'habitació sense fer soroll.
    -No és tan difícil, només que no li veus la lògica ... i tu ets la llesta? Doncs anem bé - diu Carles, espantant-me.
    -No seré la llesta, però almenys no sóc l'estúpida que no deixa de tocar el que no sona.
    -Va, shhh, has de ser bona, eh?, que sé que t’agrado.
    Intentat respirar, em torno a concentrar en l'exercici.
    -Ni que fossis l'últim home en el món, Pérez.
    - Apa! Ara em dius pel meu cognom jaja
    -Et dic com em dóna la gana
    -Ui, que la gateta treu les ungles
    -Fora!
    -Com vulguis, però ... Saps? tu no estàs feta per a mi, ets horrorosa i sobretot, grassa ... jaja grassa i lletja, quina reputació em donaries ... - diu, però no acaba d'acabar la frase, que escolto com calla, ... un silenci sobtat, massa tens.
    Em giro i veig els nois, davant de la porta, i Raúl mirant a Carlos, no us sabria dir amb quina expressió, però feia por, por de veritat.
    -Carles, una cosa és riure't de certes coses, l'altra és que arribis a insultar la petita de la meva germana.
    -Raúl, no menteixis, tu també la insultes.
    - ¿Anomenar-la petita, renacuaja, tonteta ... i coses d'aquestes, és un insult? Clarament, sap que ho dic amb afecte, però MAI,MAI veuràs que li digui lletja i grassa, això mai. Com a molt, en pla, 'que lletja t'has posat avui' però sóc el seu germà ... Mai vaig arribar a pensar que diria això, però Carlos, si només has vingut a insultar Laura, ja pots marxar de casa. I almenys que vinguis a demanar disculpes, no veuràs a la Laura, a nosaltres sí, perquè treballem junts i el tracte serà el de sempre, però no ho oblidaré. Així que si no tens res a afegir, ja saps on és la porta.
    Mai a la vida havia vist així al meu germà, pensava que Carlos se li s'enfrontaria, com fa amb mi, però es va anar amb el cap mirant a terra, ... el volia tant, però és que m'havia fet tant de mal ... que no sé ni com em sento.
    En silenci, Raúl es va estirar al meu llit i em va abraçar. Mentre jo plorava, em vaig adonar que tots s'havien assegut al nostre voltant, com la família que som.

    Després de ves a saber quantes hores plorant, quan em vaig calmar prou, vaig respirar fondo i vaig seure; tots em miraven sense dir res.
    Llavors, va començar a sonar el mòbil de Raúl, ell el va mirar, però ho va deixar que sonés.
    No havia de mirar el mòbil per saber que era Carles el que deia, probablement per disculpar-se, però jo no volia escoltar les seves disculpes; m'havia fet massa mal.
    A la desena trucada, Raúl, cansat, agafa el telèfon.
    * Conversa *
    -Diguem, cap gros
    - ...
    -Ja t'he dit que et tractaria com sempre, encara que no oblidaré
    - ...
    -Això, ... crec que no és el millor moment.
    - ...
    -Val, jo l'hi pregunto, però no et prometo res.
    - ...
    -Laura, pregunta si vols parlar amb ell -diu tapant el mòbil
    Li dic amb el cap que no
    -No, ho sento Carlos -i dit això, penja.

    El meu germà em queda mirant amb un trist somriure i una mica afligit.
    -Escolta, sé que no és de la meva incumbència, però ... des de quan portes enamorada de Carlos?
    Avergonyida, miro a terra, noto com em poso vermella.
    -Això ... Des que ens vam presentar, al poc ...
    - ¡¿Dos anys?! Ai la mare ...
    - ¿Per?
    -Mira, aquesta nit, li dic que vingui i ho arregleu ... No vull veure't patir -diu abans que surtin tots de la teva habitació.

    Arriba la nit, i estirada al sofà, vaig fent zàping, sense trobar res interessant a la televisió.
    Van trucar al timbre, i Raúl va obrir.
    -Hola
    -Fins ara Carlos, us deixo sols -va dir el meu germà abans de sortir.
    Genial, ara em deixa sola; penso
    -Això ... Laura ... Val, em vaig passar una mica
    - Una mica?! Em vas dir el pitjor, ja sé que no em aguantes, però et vas passar tres pobles -li dic mentre pujo i em tanco a la meva habitació.
    - Laura!-Escolto que crida mentre puja i obre la porta de cop.
    - Deixa 'm! Sóc una imbècil per estar enamorada de tu ... No sé què és el que he vist en tu, sincerament -li dic sanglotant.
    -... és que ... no sabia com prendre-m'ho, ...
    -Ja, i la millor manera era odiant-me?
    -Això ... No ...
    Carlos m'agafa de la mà i, d'una tirada, m'aixeca, quedant davant d'ell; comença a apropar cap a mi, i em besa apassionadament, amb les mans a la part més baixa de l'esquena; que acaben més avall, agafant-me de la faldilla. No dubto en tornar-li el petó, ja que mai arribaria a penedir.
    Intueixo que vol alguna cosa més que un simple petó, i no vull això, no encara, no vull que em faci servir per satisfer les seves necessitats; em separo d'ell i encara que no estava en els meus plans de venjança cap a Carlos, li dono una plantofada.
    El meu ros, es toca la galta, sorprès, encara que no li faig gaire cas perquè em gir en escoltar aplaudiments, eren tots allà, inclòs Magí.
    - ¿A què ve això? Si era el que sempre has volgut!-Salta de sobte Carles, tornant a ser el de sempre amb mi.
    -No sé com m'ho faig, però sempre tinc alguna raó per penedir de veure alguna cosa en tu -dic amb llàgrimes en els meus ulls.
    El meu germà li fa un senyal a Carlos perquè baixi i es van tots.
    -Bona nit renacuaja -diu abans de sortir i tancar la porta.
    Intento adormir-me, però m'és impossible, no atur de donar-li voltes a la situació.
    En això, que escolto veus al pis de baix; curiosa, baix i m'amago.
    * Conversa *
    Raúl: A veure, que jo m'entengui, l'has besat sense disculpar i sense dir-li la veritat ... no?
    Carles: Sí, ... val, he estat una mica brusc ... però és que no sabia què fer. Porto massa temps fent-li mal com perquè arribi a disculpar. Si li hagués dit que estic enamorat d'ella, s'ho hagués pres a broma.
    Raúl: Sí, això sí ... Però, millor deixar les coses clares. Així que ara puges i ho aclareixes tot.
    * Fi *
    -No crec que calgui -dic apareixent del meu amagatall.
    -Així que ja ho saps tot ... - diu Carlos mirant avergonyit
    -Si amb tot et refereixes al que estàveu parlant, si
    -Llavors ... tot solucionat? - Em pregunta esperançat
    -No, encara segueixo esperant tota l'explicació que em deus. Bona nit -dic ja des de dalt.

    Al matí següent, em vaig aixecar amb una olor suau a roses, però no li vaig fer cas i vaig anar directa a la dutxa.
    Però al sortir, vaig veure el que feia olor tan bé, el meu llit estava plena de pètals de rosa grocs amb un sobre en una cantonada.
    El vaig obrir, dins hi havia un escrit:
    'No hi ha pètals suficients per expressar el dolor que sento en haver-te fet mal, t'espero on em vas donar la primera plantofada'
    Somrient, vaig recordar un dia en què passejava pel parc i va venir a riure de mi durant hores, així que quan em vaig cansar, li vaig donar un bon cop de porra.
    Curiosa, em vaig canviar i vaig esperar just al lloc, però abans que portés cinc minuts, em va arribar un WhatsApp:
    'Val, has arribat. Mira cap amunt '
    Encantada, miro cap amunt i veig un missatge al cel:
    'Ho sento, perdoneu. T'estimo '
    Plorant d'alegria, li contesto:
    'On t'has ficat?'
    -Aquí darrere -diu de sobte -portava tota l'estona observant ... Ho he aconseguit?
    Eixugant les llàgrimes, rient.
    Carlos, somrient, s'apropa i em besa dolçament, però el que no sabem és que hi ha certa persona fent fotos per allà ...

    Prop de les dues de la tarda, vam arribar a casa, després d'haver passat tot el matí junts i haver anat a dinar.
    En obrir, ens esperaven amb una mala notícia.
    -Carlos ... Tu volies guardar la teva relació en secret? - Pregunta Blas intentant aparentar tranquil·litat.
    -A veure, de moment si. El meu pla era anar introduint-la en 'el nostre món' i acabar dient que estàvem junts ... Si no, la productora, em mata juntament amb Magí.
    -Doncs ... a veure com us expliquem això ... Una sombrerita, us ha fet un enorme reportatge del vostre petó al parc i de tota la vostra matí. I Magí i la productora, l'han vist ... Volen parlar amb vosaltres, a les tres en l'estudi - explica Raúl
    Espantada, miro Carlos, que està al·lucinant.
    -Ara ja saps perquè et tractava així ...
    A punt de plorar, surto de casa i començo a córrer, però alguna cosa em deté, Carles.
    -No et culpis a tu mateixa, anem a solucionar junts -em diu alçant la barbeta i donant-me un petonet súper tendre.

    A les tres menys deu, érem a l'estudi, davant de Magí, el manager i d'uns quants dels membres de la productora
    Hi havia molta, massa tensió en l'ambient.
    -Bé, només hi ha una solució possible i no m'agrada per res ... Heu trencar la relació, ni podeu estar junts d'aquesta manera, no així nois ... i és per mera protecció per a tu Laura, moltes fans es llançarien al teu coll i els periodistes, ... bé, millor no esmentar -. I també per Carlos, no li deixarien tranquil ni un segon ni res, ... i la seva carrera podria perillar ... i hauries anar-te del grup llavors. Ja podeu marxar, enviem un WhatsApp quan hagueu decidit de fer.
    En silenci, vam arribar a casa i vam pujar a la meva habitació.
    -Per molt que em dolgui, vaig a deixar Auryn, per tu -em diu Carles amb llàgrimes als ulls.
    Li somric dolçament, negant amb el cap
    -Per molt que t'estimi, he apartar del teu camí. No deixaré que arruïnis teva carrera, ... podem dir que el que han vist, ho estàvem gravant per a una broma però que ja no ho farem pel que ha passat. Vaig a estar sempre al teu costat, això no ho dubtis. T'estimo. - Li dic, plorant, li dono un tendre petó.
    -Però ... tenia tants plans ... junts
    -Ho sé, jo també ... però no vull perjudicar més
    - ¿Llavors, ... s'ha acabat?
    -Em temo que sí Carlos, ... però sempre vaig a estimar-te, passi el que passi-li dic abans que desaparegui per la porta, sanglotant.
    'S'ha acabat ... tot ...' li envio per WhatsApp al manager dels nois
    'Ho sento' contesta amb una emoticona trist
    'No és res, s'havia de fer i ja ...'

    Em pas la resta de la tarda plorant, fins que apareix Raúl.
    -Petita, ... Carlos acaba de posar que era una broma el del parc ... És això veritat?
    - ¿El què? ¿Que per culpa d'això hem trencat? Doncs sí, és veritat.
    -Ei, princesa, no ploris, ... tot se solucionarà ... - em calma, abraçant-me
    -No ... ho dubto, no vaig a veure l'amor de la meva vida mai ...
    -Shhh, tot anirà bé, no vaig a anar-me del teu costat, ni Carlos, ni ningú, passi el que passi

    Havien passat sis mesos, ... sense veure a cap dels nois, els trobava molt a faltar, però sabia que si em trobava amb Carlos, ploraria.
    Avui, és el dia del meu aniversari, però tant me fa, no sóc feliç ...
    -Petita, anem a celebrar els 18 vingui
    -No, no sóc feliç
    - Com?
    - Com vaig a ser feliç sense Carlos? No, em quedo
    -No, tu et canvies i véns. I com no et posis el vestit que acabo de deixar-te al llit, no seré responsable dels meus fets. Arregla't per un dia dona.
     Sense molts ànims, em poso el vestit i m'arreglo el millor que puc.
    'Ostres, si fins surto guapa' pinso al mirar-me al mirall
    Baix, i ja està Raúl, de vestit, esperant.
    -Bé, això ja està molt millor.
    - ¿Festa?
    -No, a menjar

    Arribem a un restaurant, retirat de la ciutat, el típic que no crida l'atenció, i em va fer entrar en una sala, a les fosques.
    De cop, es van encendre els llums i tots van cridar 'Sorpresa!', estaven tots, em refereixo a només els nois ... Sí, estàvem sols 7.

    No veia a Carlos per enlloc, fins que vaig sentir que em abraçaven per darrere.
    Em vaig girar i el vaig veure, el meu nen, el meu ros.
    Vaig intentar somriure, però m'era gairebé impossible.

    -Feliç aniversari
    -Gràcies, però feliç no ho és
    - Com no va a ser-ho? Els divuit només es compleixen una vegada -diu amb un enorme somriure.
    -El serien si estiguessis al meu costat
    -Sóc aquí
    -No em referia a això. Encara estic, més aviat dit, intentant ser feliç ... sense tu.
    -Podem aconseguir-ho
    - Podem? - Li pregunto sense entendre
    -Hem arribat a un acord, podem estar junts sense que ho sàpiga ningú, a excepció de nosaltres.
    -Si s'assabenta el vostre manager, et dóna un cop de peu en tot el cul.

    - Però si ha estat ell! Vols tornar?

    Em perdo en els ulls de Carlos i somric tontament.
    -És clar que sí, babau -accepto donant-li un petit bec.
    -Garrepa -em diu amb morrets enfadats.
    - Et recordo que no estem sols?
    -M'és igual -diu més emmurriat encara; m'acosta a ell i em besa dolçament mentre els altres reien i aplaudien.
    Ara m'adonava que li tirava molt més de menys del que vaig arribar a creure.

     

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook