Com ho hem de dir, pèsols prolífics o prolífics pèsols? A Catalunya hi ha una majoria que considera que hi ha pèsols prolífics mentre que al conjunt de l’Estat espanyol tendeixen més a considerar-los prolífics pèsols. Ai, les paraules! Són superimportants, però, al mateix temps, no ho són tant.
Per exemple, les paraules acostumen a ser gratuïtes, però hi ha qui les paga molt cares. Cada cop tenim més exemples de persones que paguen cares les seves paraules (se’n diu, atacar la llibertat d’expressió), mentre que d’altres les poden fer servir com els doni la gana sense que passi res (se’n diu, estat de dretes, perdoneu, vull dir estat de dret).
Exemple d’estat de dret: el PP pot ser descavalcat del poder per un conjunt de partits –tots amb menys representativitat– que s’han posat d’acord en fer-lo fora. Perfectament legítim si són capaços de posar-se d’acord en més coses, però imperfectament il·legítim si no és així. ¿Si un sol emprovar-se les sabates abans de comprar-les, seria recomanable o no haver consensuat un programa de govern, encara que sigui esquemàtic, en el qual se sentin còmodes els que forcen un canvi de rumb en la senda per on caminem tots plegats?
Em jugo molt més que un pèsol a favor d’aprofitar l’oportunitat que avui s’obre, a favor que s’imposi la política de veritat que faci possible que els presos polítics tornin a casa.
