Blog 
EL RIU
RSS - Blog de Jordi Suñé

L'autor

Blog EL RIU - Jordi Suñé

Jordi Suñé

M'agradaria aturar el temps i mirar d'entendre-ho tot. Però el temps corre de pressa. Tot un món desapareix, aquells pobles rurals que basaven la seva subsistència en l'agricultura i la ramaderia. Els peus i l'animal eren els seus vehicles i les festes majors, les distraccions mé...

Sobre aquest blog de Cultura

En aquest espai entregaré 12 articles, un cada mes de l'any 2013. Intentaré apropar-me als pobles de l'Alt Urgell que són al voltant del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Ho faré després de l'experiència de redactar un llibre (El Riu de les Dones. Converses amb les padrines del Parc...


Arxiu

  • 01
    Setembre
    2013

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    SETEMBRE: ALBET

    Albet –“Aubet”- és a la Vall de Castellbò, prop de Seix. Pel seu costat hi passa el petit riu que porta el nom del poble. Oficialment el 2009 hi vivien 16 habitants. El 1857 eren 119! I el 1960, 48. És a 1178 metres d’alçada. Actualment el poble forma part del municipi de Montferrer i Castellbò. Es diu que el seu origen és l’antic monestir benedictí de Sant Martí d’Albet. 

    L'església de Sant Martí és del segle XVII. El seu presbiteri és molt curiós: és arrodonit i té un campanar petit en forma d’espadanya al seu damunt.

    Les padrines de la rodalia m’expliquen que la llevadora que anava per les cases a ajudar a les dones era d’Albet. Era la Maria Fontic. Ja us vaig explicar fa uns mesos que els fills es tenien a casa i que només en cas de complicació s’anava a buscar al metge. Tot i que deien que era una “aficionada” era capaç de posar injeccions i receptar remeis amb herbes medicinals. La feina de la llevadora no s’acabava aquell dia. Els dies posteriors visitava la casa per veure que tot anés bé. No cobrava res però les famílies li donaven el jornal o una gallina.

    A Albet hi havia “estudi”. No és poca cosa. Algunes àvies, de petites, havien de realitzar autèntiques aventures diàries per arribar a classe. Per començar alguns nuclis de població no disposaven d’escoles. És per això que els nens i les nenes havien de caminar fins a una hora i mitja per anar de casa a l’escola. De Seix i d’altres pobles de la rodalia anaven a Albet, per exemple. Baixaven al matí, tornaven per dinar i a la tarda, tres quarts del mateix. Hi havia una mestra i una sala que feia d’estudi. Eren una vintena de nens i nenes.

    I Albet també exercia certa capitalitat quan eren festes. La Rosalia de Turbiàs recorda que anaven a Albet, a Sant Andreu o a Castellbò quan era carnaval.

    I abans les cases no tenien telèfon. Quan va arribar la línia, als pobles se n’encarregava una família. En alguns pobles encara es conserva l’antic cartellet que indica la casa particular on hi havia la telefònica, com a Albet, a cal Montserrat.

     

    Tot evoluciona. Les festes també canvien. Molts pobles com Albet han transformat la seva fisonomia. Abans eren moltes cases habitades i ara tot l’hivern només són tres veïnes –l’Eli, l’Ester i l’àvia de cal Salvador-. És cert que ha arribat gent de fora que han trobat un lloc ben tranquil on passar les vacances i els caps de setmana. Però la major part de l’any el poble és ben solitari. L’àvia de cal Salvador, que està estenent la roba al carrer, davant de cal Girau, m’explica que han canviat de data la festa major. Ja no és l’onze de novembre sinó que es fa a l’estiu, quan hi ha més gent. Tot canvia.

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook