Blog 
...losing my marbles...Cafè irlandès!
RSS - Blog de Trish Rossnowlagh

L'autor

Blog ...losing my marbles...Cafè irlandès! - Trish Rossnowlagh

Trish Rossnowlagh

...Soc una somiadora....pero toco d peus a terra...soc senzilla...pero complicada...m'agrada molt viatjar i coneixer altres llocs/gent/cultures...penso q podem aprendre d tot i d tothom...no m'agraden les injusticies ni la hipocresia...crec en la gent q m'estimo...faig les coses pq vu...

Sobre aquest blog de Manresa

...recull d'articles, pensaments, opinions, anectodes, experiencies,...d'una catalana a Galway, Irlanda. Fáilte al meu Cafè irlandès!


Arxiu

  • 24
    Juny
    2012

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     

    SANTA INNOCENCIA! (tandebo mai perdessim el nen que tots portem dins)

                 Aquest cap de setmana he decidit passar-lo a la civilitzacio. Cada cop em costa mes cooperar amb aquesta i la gent. Dona'm natura amb la mateixa gent i la cosa esdeve molt diferent. Pero be, tampoc cal ser extremista i, ni que es converteixi en un petit repte, calen dosis de civilitzacio.

              Ahir, revetlla de Sant Joan (aqui es la bonfire night,tot i que no es celebra al nostre estil ni molt menys) va ser una diada molt especial. Per St Joan,

     

    la gent surt al carrer amb la intencio de buscar o de fer una foguera on poder llensar tot el vell, el que ja no es desitja, el que es vol oblidar, una foguera on deixar tot el dolent i negatiu i al voltant de la qual festejar la nit mes curta de l'any. Ni el foc ni els petards son amics meus,per tant, la meva revetlla es va moure al costat de l'aigua -del mar i del cel- (sera per que soc de sang calenta i necessito l'element aigua per allo de l'equilibri i el ying-yang?). A l'immens i bonic mar vaig llensar tot allo vell,indesitjable,dolent,negatiu i tot el que vull oblidar: tot a l'aigua perque aquesta s'ho emporti ben lluny! Tambe vaig demanar un desig. Escrit en una nota. L'aigua difuminara les lletres pero l'Univers sap quins son els mes desitjos mes profunds..Evidentment que tambe vaig deixar plasmat el meu sincer agraiment per diverses coses... Somriu a l'Univers i l'Univers et somriura a tu. Va ser un moment magic. Plugim celestial, peus descalsos sobre la gespa i seguidament sobre la sorra i les pedres de la platja, vent de cara, bona companyia,...que mes puc demanar?

    SANTA INNOCENCIA! (tandebo mai perdessim el nen que tots portem dins!!!)   

              Despres vam anar a berenar-sopar a un nou restaurant vegetaria de Galway el qual tan sols per lloc on esta, val la pena una visita. Jo estic en deju. Avui ja es el meu 7e dia,per tant, tan sols em vaig prendre una infusio de fruites del bosc. Bonissima. El Ciaran va fer un apat normal. A la taula del nostre costat hi havia una familia amb dues criatures. Jo notava que el nen em mirava de reull i, de sobte li va dir a la mare: "mira mama,aquella noia no te cabells". La seva mare li va xiuxiuejar "parla en veu baixa que et poden sentir". Com qui no vol la cosa em vaig aixecar de la meva cadira i em vaig acostar a la seva taula. Vaig demanar si podia seure-hi. Vaig notar com 8 ulls em miravem com si tingues 3 caps. Li vaig demanar el nom al nen, Gino: irlandes de mare americana i pare italia. I vaig comensar la meva historia.... - Mira Gino, la meva Iaia te una malaltia que perd la memoria. No es recorda de les coses ni de les persones. Es una malaltia molt trista. Ella quan nosaltres erem petits, com tu i la teva germaneta, ens ho feia i donava tot. Va ser la nostra Nana. Ara pero, la cosa ha canviat. Jo he decidit fer alguna cosa per ella, pel pare d'un amic i per les persones que la pateixen. Avui per ells i dema, potser, per nosaltres. Aixi que he decidit rapar-me per Alzheimer Society of Ireland. Oi que a tu t'ha sobtat que jo no tingui cabells,Gino? Doncs aquesta es la meva intencio. Que la gent es pregunti el per que i aixi jo, els puc explicar les meves raons.

    Les mirades inquisidores i dubtoses del principi van passar a ser mirades de comprensio, acceptacio i consciencia. Els pares d'aquell petit nen viu i curios em van donar les gracies. Un cop acabada la meva petita xerradeta amb en Gino, vaig tornar a la meva taula on el Ciaran i la meva infusio m'esperaven.

              Al sortir del restaurant, felis i somrient com mai gracies a un petit infant, ens vam topar amb un grup de joves d'uns 19-25 anys. Un d'ells en veu alta i grollerament va deixar anar... "que tal Miss Quimio?". Aquesta petita "broma" no em va afectar gens ja que sortosament no estic passant per cap quimioterapia (al contrari, un detox que m'esta anant molt be) pero em va fer reflexionar... I si realment hagues estat passant per quimio? En fi, mentalment tan sols em vaig limitar a enviar-li molt d'amor ja que gent com aquesta es el que mes necessita i manca.

    En questio d'una hora, dos actes ben diferents. Un per part d'una criatura, l'altre per part d'un adult. Un de ben simpatic, l'altre de forsa groller.

              I si ahir anava amb samarreta de coll alt i jersei. Avui he pres a pèl el sol. Welcome to the Irish summer -benvinguts a l'estiu irlandes-! Mentre gaudia del sol i l'airet a la meva pell en el meu jardi, he estat "descoberta" per uns infants del veinat. Amablement els he demanat que si us plau sortissin d'una propietat privada a la qual no pertanyen. Sincerament, a mi tan mes que hi siguin o no pero la seva reaccio ha estat de posar-se a cridar i llensar ampolles i llaunes buides (es aixo el que els ensenyen a casa seva versus la nuesa? Preocupant!). En el meu petit paradis casola hi busco pau i serenitat, res mes. Al cap d'una estona han arribat el Brian -el meu company de pis- i els seus dos fills. Previament, els nanos els quals m'havien vist ja els han informat que jo era alla. Com qui no vol la cosa, els dos han vingut a veure que s'hi "amagava" al jardi. El gran m'ha vist i ha sortit corrents (sera de vergonya? cosa que no entenc!) i el petit, de cor que diu en veu alta: "pero que passa? si tan sols es la Trish prenent el sol!".

     

    Denunciar
    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook