Quién quiere casarse con mi hijo? és molt més que un programa de televisió en què unes mares busquen una noia a qui endossar-li la rèmora amb forma semihumana que encara tenen a casa. És la constatació que a les comarques de Girona estem llançant els diners: des res serveixen les campanyes de promoció, de res vincular Girona als germans Roca o Salvador DalÃ, i de res vendre'ns a l'exterior com a gent -com a mÃnim - normal: el personatge amb qui se'ns relacionarà per sempre més és David, un noi baixet i clembutoritzat de Sant Pere Pescador, de...
Això que l'home és un llop per a l'home devia ser en temps de Hobbes, cap allà el segle XVII. Avui, l'home és per als seus congèneres un voltor, una hiena o una rata de claveguera. Dissabte a la nit, en un restaurant, un amic es va trobar malament. El vam acompanyar a casa, però a la plaça de la Independència els sÃmptomes eren tan preocupants -palpitacions, suor, ofec- que el vam asseure en un banc mentre algú corria els vint metres que hi ha fins a la parada de taxis de Correus a la recerca d'un que el traslladés a l'hospital. El primer taxista v...
El carrer, que un dia va ser seu, ha acabat essent propietat dels bancs i dels fons d'inversió, però mai dels ciutadans. Tanmateix, quina vida més buida i trista han de tenir els que s'alegren de la mort plà cida d'un nonagenari, al llit i envoltat dels seus. Dec ser primitiu, però la mort a edat avançada de la gent que no conec no em provoca el més mÃnim sentiment d'alegria ni de dolor, es diguin Fraga Iribarne o Teresa de Calcuta. Han viscut com han volgut i han mort quan els tocava. Que passi el següent.
Racionalment -no èticament- es po...
Les armes no les carrega el diable, malgrat que aixà ho digui la saviesa popular. Ni tindria temps, ocupat com està a dictar a governants i economistes com dirigir el món, ni li fa cap falta, perquè cada arma sol tenir el seu propi idiota que la carrega. El mateix idiota que després la dispara.
Si jo proposés la legalització d'un esport o entreteniment que suposés risc de mort no només per als seus practicants sinó també per a la gent que res no hi té a veure, se'm tancaria al frenopà tic. Si afegÃs que per la prà ctica de tal activitat moririen ...
Ja ho veuen, hem passat tres dies de 2012 i el món no s'ha acabat, com demostra el fet que estiguin vostès llegint aquesta columna. Ho diré amb la boca petita perquè encara falten 362 dies d'any, però em penso que els maies no en tenien ni punyetera idea de finals de món. No és que una civilització que va prendre el nom d'uns dibuixos animats protagonitzats per una abella que vivia en un paÃs multicolor m'inspirés gaire confiança, però un esperava començar a veure senyals, no sé, alguna cosa que indiqués que estaven a punt de passar els tÃtols de ...
A La Vida de Brian, el poble s'aplegava a la plaça només per riure's d'Herodes quan aquest, papissot, pronunciava el nom de "Pijus Magnificus". Un sospita que és per raons idèntiques que tants espanyols esperaven que dissabte a la nit el Rei fes una referència directa al seu gendre Urdangarin en el missatge de Nadal. No va ser aixÃ. El monarca va salvar la trampa que per a la seva oratòria suposava un gendre tetrasÃl·lab i amb excessiva presència d'erres i des al cognom, sense necessitat ni de substituir-lo per expressions com "el meu gendre" o "aquell ...
Si Christopher Hitchens no hagués sigut ateu, hauria vist des del cel amb un somriure com el mateix dia que moria, la policia entrava a la UdG i carregava a cops de porra contra estudiants. D'una intel·ligència ferotge i intimidatòria -algú el va definir com una barreja de Voltaire i Orwell-, primer hauria recordat les ocasions en què, estudiant d'Oxford, va ser ell colpejat i arrestat per "l'autoritat". Però després rebatria la versió oficial que parla d'"intencions violentes" dels manifestants de la UdG amb la frase que dirigia els que parlen de l'...
És el principi del final. L'única possibilitat que un anacronisme com la monarquia continuï existint en el segle XXI és que passi desapercebuda. Que els ciutadans la tinguin oblidada i la recordin només per Nadal quan, entre copa de cava i tall de torró, algú mira de reüll la tele i exclama: quines coses, encara surt el rei a felicitar el Nadal. L'endemà tothom dubta de si el record de la nit anterior és real o producte d'una mala digestió i no se'n parla més. La monarquia, o és efÃmera i discreta com el tió o no serà . A Espanya ha triat no ser.
En el final de novel·la més impactant que mai he llegit, els Joad, després de creuar en va tot els Estats Units per trobar feina, de passar gana i de ser humilats una i altra vegada, són vÃctimes d'una riuada que s'endú les seves escasses pertinences just després que -als pobres sempre els plou sobre mullat- a la filla, Rose, li neixés mort el fill que esperava. Famèlics i mig morts de fred es refugien en un graner. A dins hi descobreixen un nen i un pare, aquest darrer morint-se literalment de gana, ja que fa sis dies que no menja res perquè pugui fer-ho el fill...
En un paÃs en el qual 300.000 persones i una ministra de Sanitat lluïen la polsera Power Balance -actualment en fallida per no poder demostrar cientÃficament els seus efectes sobre la salut, i parlo per desgrà cia de l'empresa i no de la ministra- i en el qual un dels programes més vistos de la TV és Más allá de la vida, en el qual una senyora posa en contacte esperits de persones del més enllà amb estimats del més aquà (si bé una mica enllà també han d'estar per creure's la farsa), és lògic que la Fundació de la UdG programés el curs Harmonia de l�...
