Amb les pluges de la tardor, els boscos s'omplen de bolets i també de persones que, cistella en mà, tenen fal·lera per recollir-los. Però cal anar amb compte, perquè algunes espècies són tòxiques i molt perilloses. N'és una prova els centenars d'intoxicacions que es produeixen cada temporada per desconeixement o confusió amb espècies comestibles similars.
La norma bàsica per evitar patir una intoxicació, que en alguns casos pot ser fins i tot mortal, és consumir només els bolets que se saben identificar sense cap dubte. “Només es pot collir un bolet si estàs 100% segur de quina varietat és i si és comestible”, assenyala el biòleg Andrés Valverde, membre de la Societat Catalana de Micologia, que afegeix que, en realitat, l'ideal i “ecològicament sostenible és no tocar cap bolet si no hi tenim un interès culinari o científic”.
Conèixer les espècies
Valverde insisteix en la necessitat de conèixer les espècies de bolets o anar amb algú que els conegui, ja que és fàcil confondre les varietats comestibles amb algunes tòxiques que, encara que no han de matar-nos, sí que ens poden provocar una indigestió i fins i tot vòmits.
Per exemple, algunes varietats de rovelló, com el pinatell, “es poden confondre amb el rovelló de cabra pelut, que és tòxic”. Un expert el diferenciarà en mirar la part de sota del bolet. I els rossinyols es confonen comunament amb la gírgola d'olivera, “una espècie força tòxica, tot i que sense arribar a ser mortal”, explica Valverde.
"La gent s'assessora a través de les xarxes socials", continua, "i això suposa un risc molt elevat, perquè determinar de quina espècie es tracta mitjançant una foto és complicat i no és aconsellable, perquè perd detall", afirma l'expert. “Fins i tot un bolet tallat perd matisos”, afegeix.
Valverde assenyala que fongs o bolets “viuen en simbiosi amb els arbres a través d'ectomicorizes”. De fet, l'etimologia grega de micorriza ve de mýkēs (fong) i rhiza (arrel), és a dir, la connexió que moltes espècies de fongs estableixen amb les arrels dels arbres. Per tant, els bolets són organismes que proporcionen amplis beneficis a la planta perquè li subministren nutrients i “sals minerals”, i proporcionen molts serveis ecosistèmics als boscos.
A Catalunya, hi ha gran tradició d'agafar bolets i els boletaires omplen els boscos en temporada per caçar els bolets comestibles més comuns que, segons Valverde, són:
Rovelló (Lactarius sanguifluus)
Potser és el més conegut a Catalunya, perquè és el més comú. Anomenat també pinetell, guiscal o esclatasang segons les zones, creix a les pinedes o coníferes; per això és tan abundant en zones mediterrànies. Encara que hi ha molts tipus de rovellons, es caracteritzen tots per tenir un barret, carnós i trencadís, i un color ataronjat que es torna verd quan es toca. Si hi ha pluges, podeu trobar-los a finals d'estiu i fins que arriben les gelades o el fred de l'hivern. Els exemplars poden arribar a fer fins a 16 cm.
Cep (boletus edulis)
També conegut com bolet carbassa o bolet de carbassa, és un 'bolet' de grans dimensions el barret del qual pot fer entre 7 i 20 centímetres de diàmetre, i el peu pot assolir la mateixa altura. Té el barret en forma de paraigua, de color marró clar i de textura esponjosa. La superfície té rugositats i és viscosa. El peu és de color robust, de color marró més clar que el barret. Igual que passa amb els rovellons, sol trobar-se en boscos amb pins. Però els ceps, fongs carbassa, edulis,… són bolets que s'adapten a una gran quantitat de terres, com ara castanyers, roures o faigs. Aquesta facilitat de creixement és sens dubte una de les causes de la seva popularitat.
Rossinyols (Cantharellus cibarius)
De carn blanca o groga i compacta, té forma de copa, a la que fa referència el nom llatí Cantharellus. Tot i això, el color que presenta el rossinyol no és característic, perquè depèn de com sigui el terreny on creix, tot i que sol moure's entre el groc blanquinós i el taronja. El barret varia molt de mida i pot arribar a fer de 6 a 10 cm. Es troba amagat a la fullaraca i a fagedes, castanyars, rouredes, alzines i rebolls. També proper a estepes i falgueres i en menor mesura en coníferes, encara que depèn molt de la zona.
Llengua de bou (Hydnum albidum)
Bolet completament blanc i amb unes rugositats que recorden l'aspror d'una llengua, pot anar adquirint un to negrós amb el pas del temps un cop tallat. El barret sovint té forma de núvol i tant aquest com el peu són molt trencadissos. Creix en terrenys calcaris i humits, generalment a zones escarpades. És un bolet que surt a la tardor avançada i, com que és de desenvolupament lent, es pot arribar a trobar fins i tot al març a cotes baixes.
Trompets de la mort (Craterellus cornucopioides)
Deuen el seu nom a la seva curiosa morfologia, semblant a un embut buit per la part central. Té un barret que és fràgil i ondulat de color sempre molt fosc: gris cendra, negre blau… Creix des de finals de l'estiu fins a finals de la tardor a zones de sòl humit, a boscos de faigs o roures. Es poden trobar sobretot si hi ha molsa i fulles caigudes i acostumen a créixer en grans quantitats.
Carlets (Hygrophorus russula)
També anomenats escarlets o escarlates, es caracteritza per tenir un barret de 5 a 10 cm i de colors rosa porpra i taques vinoses, en què es pot apreciar perfectament la seva viscositat, sobretot en temps humit. És un bolet que es troba sota frondoses com les alzines, però també roures o faigs. I sol créixer en grups nombrosos.
