Tot just dues setmanes després que s'iniciés la crisi sanitària, Christian Radtke i Liane Palmer es casaven en una atípica 'cerimònia' després de 45 anys de vida en comú. Contagiats per la Covid-19, la parella va pronunciar el "sí, vull" a una jutge a través d'una videotrucada des del llit de dues habitacions de l'hospital la Policlínica Nuestra Señora del Rosario (Eivissa), amb una doctora i una auxiliar d'infermeria com a testimonis.

En aquesta ocasió es pot dir que a la quarta va ser la vençuda, i malgrat la covid-19, Christian Radtke i Liane Palmer, de 72 i 65 anys, es van casar el 27 de març a Eivissa, al lloc i sota les circumstàncies que mai els haurien passat pel cap, ni fent broma. Fins a tres vegades en els últims anys havien planificat i tramitat els papers per segellar el seu enllaç civil, però per diversos motius s'havia anat demorant.

Contagiada pel coronavirus, aquesta parella alemanya, que es va conèixer a Formentera fa 45 anys, va pronunciar davant la jutge el «sí, vull» postrada en un llit de la Policlínica Nostra Senyora del Rosario (cada un, a més, en una habitació diferent) a través d'una videotrucada per mòbil.

No hi va haver convit (el mateix menjar d'hospital de cada dia), ni tan sols un petó. Les doctores especialitzades en medicina interna Montserrat Viñals i Asunción Pablos i l'auxiliar d'infermeria Laura Roig van arrencar unes flors del jardí de l'hospital i van improvisar amb paper d'alumini un apropiat ram de núvia. També van tallar amb unes tisores el cordill de boletes que s'utilitza per pujar i baixar les cortines de les finestres de les habitacions i van elaborar unes aliances de 'perles' a mida.

Doctora i auxiliar de testimonis

Com que no poden rebre visites de familiars -la parella té dos fills: el Joshua, que viu a París, i l'Anji Molinier, resident a l'illa- ni amics, la doctora Montserrat Viñals i l'auxiliar Laura Roig, gairebé irreconeixibles amb les pantalles i equips de protecció, van exercir de testimonis del casament. «Va ser un divendres [a les 13.30 hores]. No me n'oblidaré», afirma la metge, que recorda aquest episodi com a «una cosa increïble i una alegria» entre tants mals moments en els últims nou mesos per la pandèmia. «El yin i el yang», assegura la doctora.

La Liane recorda, entre rialles, que en el moment que havia de donar el seu consentiment, la comunicació amb la jutge s'interrompia. «No l'entenc bé, tenim mala connexió', em comentava. I Montse, que estava molt nerviosa, va agafar el telèfon per dir-li:'que sí, que sí que vol'. Vam riure», recorda. «Hi havia cert xivarri al despatx [dels jutjats] perquè era una cosa atípica», apunta també la doctora, que tot seguit es va traslladar a l'habitació contigua amb el mòbil on esperava el nuvi per culminar la 'cerimònia'. «Ara em fa la broma que [per la Covid] no recorda el casament. I li dic:'Jo en vaig ser testimoni'«, riu Viñals.

Nit de noces separats

El Christian i la Liane van a dormir separats la nit del seu casament, però uns dies després van poder compartir habitació a l'hospital durant dues setmanes. El Christian va sortir primer, però la Liane va haver d'esperar tres setmanes més. Però després no va poder tornar a casa. Des d'aleshores es manté interna a Sa Residència -residència de gent gran a Eivissa- pels problemes que té a les cames i que limiten la seva mobilitat. Està pendent d'una intervenció quirúrgica.

Com la Liane no pot sortir de la residència pel protocol de la Covid, el seu flamant marit, el Christian, estarà aquest dijous de nou sol, almenys sense la seva parella, en una altra cerimònia: la d'entrega dels Premis de 'Diari d'Eivissa'. Ell entregarà el guardó d'Acció Social, que aquest any s'atorga al personal sanitari pitiús.

«Per si passava alguna cosa»

El Christian no dona més valor al matrimoni que el d'un paper firmat, perquè la prova del seu amor per la Liane, destaca, és haver viscut «tot aquest temps junts», des del 1975, quan es van enamorar a Formentera. «No calia fins ara [casar-se]. Però amb el coronavirus no sabíem si sobreviuríem. I per si passava alguna cosa era millor estar casat», reconeix.

La Liane recorda, a través d'una conversa telefònica des de Sa Residència, que ja havien tramitat els documents per al seu enllaç civil «en tres ocasions anteriors», però «els papers van caducar» per diverses circumstàncies, com la defunció d'un familiar o l'accident que va tenir fa set anys. Un cotxe la va atropellar davant l'església de Sant Josep. «No hi havia semàfor llavors», critica la Liane.

«Una vegada, la noia que cursava els tràmits em va preguntar quantes vegades més demanaria els papers, i a sobre amb el mateix home», recorda ara amb humor la . Abans que la parella ingressés a l'hospital ja havien iniciat, per quarta vegada, tota la paperassa, que té «una vigència de sis mesos».

«¿És la llei de Murphy?»

Perquè no es repetís la història, Anji, la filla del matrimoni, va reaccionar immediatament per accelerar el procés quan es van confirmar els positius. «S'anaven a casar igualment, però just en aquell moment va arribar la pandèmia. ¿És la llei de Murphy o què està passant?», es va qüestionar en aquell moment l'Anji. Amb «l'ensurt» pel contagi del coronavirus l'Anji va decidir que no es podia esperar ni un minut més. «Tenia por per ells i vaig trucar [al jutjat]. Va ser un impuls per la por que els passés alguna cosa», diu.

«Calia fer el casament ja, més en aquesta situació. A la meva mare li feia molta il·lusió des de feia temps i tampoc sabíem què podia passar», afegeix Anji. A més de la seva edat, el Christian i la Liane tenen el risc afegit de patir patologies prèvies. «Por no en vaig tenir, ni pensava que em pogués morir. En aquell moment [al principi de la pandèmia] no sabíem gaire cosa del virus», indica el Christian.

La Liane es va contagiar primer. El Christian va estar de viatge a Tailàndia (cada any acostuma a anar-hi, com feia abans amb la Liane per visitar els amics) i va emmalaltir dues setmanes després d'aterrar a l'illa. Desconeix si el va contagiar la seva dona o si va arribar a Eivissa amb el virus. «Vaig estar cinc dies molt fluix. Cada any pateixo bronquitis perquè tinc bastant malament els pulmons i vaig anar a l'hospital, però no pensava que pogués ser la Covid», reconeix.

«La celebració pot esperar»

A l'Anji no li fa gens de pena que els seus pares s'hagin casat en aquestes circumstàncies, sense poder ni tan sols acompanyar-los. «Al final és només un paper i la celebració sempre es pot fer. Espero que aquest virus, i encreuo els dits, se'n vagi aviat perquè puguem celebrar-ho. Fa molts anys que volien casar-se, però per una cosa o l'altra es retardava. Quan s'anaven fent més grans pensaven, cada vegada més, què passaria si li passava alguna cosa a un d'ells», diu.

El que sí que «entristeix» l'Anji és que la seva mare encara no hagi pogut tornar a casa pel problema a les seves cames que arrossega des de fa molt temps. «És dur que hagi d'estar en una residència, i més en aquesta situació», lamenta.Festeig a Formentera

Natural de Berlín, el Christian va arribar a Formentera el 1968. Set anys després, quan treballava de guia turístic, va conèixer la Liane, que va aterrar a l'illa el maig del 1975 procedent de la ciutat alemanya de Gelsenkirsen, a prop de Düsseldorf («¿Coneix el club de futbol Shalke 04? Doncs d'allà soc», explica), en un viatge de vacances que havia de durar un mes. «Durant la primera setmana vaig conèixer el Christian», recorda. Va estirar la seva estada a Formentera dues setmanes més abans de tornar a la seva ciutat, on treballava de mestra d'Infantil. «Estic contenta d'haver-ho deixat, perquè no era la meva professió», admet.

Al setembre va tornar a Formentera i d'allà ja no es va moure, tret de per fer el salt a Eivissa. «Vaig enviar una postal a casa per avisar que em quedava. No estaven gaire entusiasmats», recorda entre rialles.